Primer amb la Formación del Espíritu Nacional del franquisme, després amb el fracassat intent de l’Educació per a la Ciutadania i, ara mateix, amb el Despotisme Partidista, és a dir, la unanimitat de tot amb el partit, pel partit i des del partit, dramatitzant patèticament una cerimònia de la confusió entre la responsabilitat política dels imputats (ací no dimiteix ningú!) i la responsabilitat penal dels inculpats (dimitir després de la sentència tampoc és massa democràtic!), entre els diners públics (que són de tots, també els 36.000 milions que han donat als bancs a fons perdut) i els privats, etc.
A les antípodes del partidisme se situa la Política amb majúscula, sempre plural, justa i necessària, és a dir, la transparent, la que respecta les minories, la que protegeix els dèbils, la que sempre treballa i legisla per l’interés general i la igualtat d’oportunitats, mentre el partidisme fomenta el descrèdit dels que pensen diferent, dins o fora del partit.
El sistema polític no passa pel seu millor moment perquè la corrupció està podrint la base sobre la que se va construir la transició: la crisi no és econòmica, ni laboral, ni financera. La crisi és política perquè, com en la religió, també s’està perdent la fe i la confiança en els governants d’una forma directament proporcional a la quota de poder: a més poder, més abús, més corrupció.
De res no val acusar als partits menuts de fer coalicions, tripartits o quatripartits -tan legals com els monopartits- quan, precisament, les majories absolutes opaques han mentit, han buidat la caixa pública, han trencat la divisió de poders i la llibertat de premsa i han indultat delinqüents amb privilegis medievals.
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, setembre de 2013 nº 198, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada