9 D'OCTUBRE, LA GRAN ESTAFA AUTONÒMICA

Vivim un temps global en un món divers, multicultural i multilingüe on només allò local i diferent pot situar-nos en el mapamundi. Al món, a poc a poc, van acabant-se les lluites antagòniques entre el capitalisme salvatge i el comunisme revolucionari, mentre l'economia mixta o intervencionista va guanyant terreny pertot arreu. De tota manera, les democràcies corren perill quan els mercats i l'economia se volen imposar per damunt de la política i la ciutadania. Per tot arreu trobem estats centralistes i centralitzats, com ara França, i estats federals i descentralitzats com ara Estats Units o Alemanya, però el cas d'Espanya continua sent diferent. El fracàs de l'Estat de les Autonomies és ben evident perquè, des de la transició, resulta molt difícil explicar-li a un estranger que és exactament una autonomia (?).

Diuen que les autonomies tenen transferides competències en educació, sanitat, etc. però a l'hora de la veritat podem comprovar que, en realitat, només està transferida la gestió. En Educació, per exemple, la Generalitat Valenciana té la responsabilitat de gestionar les escoles i instituts públics i privats, però qui envia els diners per pagar despeses, professors i manteniment encara és l'Administració Central, mentre a nivell legislatiu es pretén que la LOMCE o qualsevol altra llei anterior (de les infinites assajades!) siga útil igual per a una autonomia monolingüe com Múrcia, com per a una bilingüe com la valenciana. Als Estat Units podem trobar estats on hi ha pena de mort, per exemple, al costat d'altres o no se contempla, mentre a nivell educatiu trobem estats amb ensenyament bilingüe anglés/castellà i d'altres monolingües en anglés perquè el federalisme respecta les particularitats de cadascun dels Estats Units d'Amèrica.

El mateix passa en Sanitat: l'Administració Central envia els diners que considera a cada autonomia, sense un criteri unificat que contemple el factor demogràfic, per exemple (no és el mateix atendre un milió de malalts que cent mil!), i a més imposa una llei comuna sanitària sense tenir en compte cap particularitat més. I així ens va!

I si parlem en concret de l'autonomia valenciana, no hi ha dubte que és la més pobra de l'Estat si en referim a finançament (transferències de l'Estat / 5 milions d'habitants), què volen que els diga? Ni som la primera en infraestructures viàries (autovies, AVE, etc.), ni sanitàries (hospitals i centres de salut), ni educatives (quan desapareixeran els barracons?), ni molt menys en infraestructures audiovisuals. Concretament, la valenciana és l'única autonomia bilingüe que ha sofert un tancament dictatorial de la seua ràdio i la seua televisió i on els seus ciutadans troben, pràcticament, impossible trobar mitjans de premsa i comunicació en la llengua d'Ausiàs March i Joanot Martorell.

I tot això per què? El pecat original hi ha que buscar-lo l'any 1982 en el primer Estatut, quan altres autonomies, com per exemple la d'Andalusia, podien votar en referèndum si volien accedir a ser Autonomia Històrica per l'article 151 (més diners, millor finançament), mentre als valencians s'encarregaren dos senyors, del PSOE i UCD (Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell), d'atorgar-nos un Estatut del tot a 100 per la via de l'article 153 de la Constitució.

El problema, naturalment, no és identitari sinó econòmic, però també hem sentit dir massa vegades allò de que Espanya és la nació més vella d'Europa i bajanades semblants. Per una altra banda, la manipulació dels mitjans de comunicació durant tota la democràcia, on se'ns ha volgut fer creure que Espanya és un Estat uniforme, amb una legislació exacta per a tots, també ha influït en perllongar la visió històrica del franquisme (on les lleis tampoc eren iguals per uns territoris com per altres) respecte a una sola pàtria grande y libre o una terra valenciana ofrenadora de glòries i plena de flors.

Els valencians desconeixem la nostra història, la que va encetar Jaume I entrant triomfalment a València un 9 d'octubre de 1238 i la que va voler ofegar, definitivament, Felip V a partir dels Decrets de Nova Planta de 1707 quan, por el justo derecho de conquista, va imposar les lleis de Castella a tot el territori valencià. El Tribunal de les Aigües valencià és la institució més vella d'Europa, les Corts Valencianes (juntament amb les angleses) són el primer exemple de monarquia parlamentària del món, és a dir, políticament els valencians hem tingut una Història pròpia com a Regne confederat dins de la Corona d'Aragó i molt anterior a l'absorció per part de Castella, després de la Guerra de Successió. Per tant, si parlem de territoris històrics, als valencians tampoc ens guanya ningú i per això ens mereixem més respecte per part de l'Administració Central i, sobre tot, per part dels dos grans partits espanyols (PP i PSOE) que ens han conduït, tant des de Madrid com des de València, fins la lamentable situació actual.

Espanya és un estat divers, multicultural i plurilingüe amb una diversitat de paisatges i tradicions espectacular que, cada any, aporta milions i milions de turistes, però als governants espanyols sempre els ha costat reconéixer aquesta diversitat enriquidora i, sobre tot, el fracàs de l'Estat d'unes autonomies que mai s'han cregut i per això s'ha fet evident el creixement de l'independentisme, sobre tot al País Basc i Catalunya. Mentrestant els valencians ens conformarem amb la mitjana del que tenen tots: unes taxes d'atur més baixes, unes infraestructures viàries, com a mínim, al nivell d'Andalusia, una tele autonòmica com Extremadura, unes autopistes gratuïtes com les de Madrid, una sanitat més pareguda a la de Navarra o un règim fiscal similar al del País Basc...

Malgrat tot, som i serem valencians: feliç 9 d’octubre, dia del País, del Regne i de la Comunitat (ja està bé de discutir coses supèrflues) o institució que cap estranger s’atreviria a definir: una autonomia un tant estèril, en definitiva. Visca el poble valencià!

Article publicat a castellón información.com