Vivim un temps global en un món divers,
multicultural i multilingüe on només allò local i diferent pot situar-nos en el
mapamundi. Al món, a poc a poc, van acabant-se les lluites antagòniques entre
el capitalisme salvatge i el comunisme revolucionari, mentre l'economia mixta o
intervencionista va guanyant terreny pertot arreu. De tota manera, les
democràcies corren perill quan els mercats i l'economia se volen imposar per
damunt de la política i la ciutadania. Per tot arreu trobem estats centralistes i centralitzats,
com ara França, i estats federals i
descentralitzats com ara Estats Units o Alemanya, però el cas d'Espanya
continua sent diferent. El fracàs de l'Estat de les Autonomies és ben evident
perquè, des de la transició, resulta molt difícil explicar-li a un estranger
que és exactament una autonomia (?).
Diuen que les autonomies tenen transferides
competències en educació, sanitat, etc. però a l'hora de la veritat podem
comprovar que, en realitat, només està transferida la gestió. En Educació, per
exemple, la Generalitat Valenciana
té la responsabilitat de gestionar les escoles i instituts públics i privats,
però qui envia els diners per pagar despeses, professors i manteniment encara
és l'Administració Central, mentre a
nivell legislatiu es pretén que la LOMCE
o qualsevol altra llei anterior (de les infinites assajades!) siga útil igual
per a una autonomia monolingüe com Múrcia, com per a una bilingüe com la
valenciana. Als Estat Units podem trobar estats on hi ha pena de mort, per
exemple, al costat d'altres o no se contempla, mentre a nivell educatiu trobem
estats amb ensenyament bilingüe anglés/castellà i d'altres monolingües en
anglés perquè el federalisme respecta les particularitats de cadascun dels
Estats Units d'Amèrica.
El mateix passa en Sanitat: l'Administració Central envia els diners
que considera a cada autonomia, sense un criteri unificat que contemple el
factor demogràfic, per exemple (no és el mateix atendre un milió de malalts que
cent mil!), i a més imposa una llei comuna sanitària sense tenir en compte cap
particularitat més. I així ens va!
I si parlem en concret de l'autonomia valenciana,
no hi ha dubte que és la més pobra de l'Estat si en referim a finançament
(transferències de l'Estat / 5 milions d'habitants), què volen que els diga? Ni
som la primera en infraestructures viàries (autovies, AVE, etc.), ni sanitàries
(hospitals i centres de salut), ni educatives (quan desapareixeran els
barracons?), ni molt menys en infraestructures audiovisuals. Concretament, la
valenciana és l'única autonomia bilingüe que ha sofert un tancament dictatorial
de la seua ràdio i la seua televisió i on els seus ciutadans troben,
pràcticament, impossible trobar mitjans de premsa i comunicació en la llengua
d'Ausiàs March i Joanot Martorell.
I tot això per què? El pecat original hi ha que
buscar-lo l'any 1982 en el primer Estatut,
quan altres autonomies, com per exemple la d'Andalusia, podien votar en
referèndum si volien accedir a ser Autonomia
Històrica per l'article 151 (més diners, millor finançament), mentre als
valencians s'encarregaren dos senyors, del PSOE i UCD (Alfonso Guerra i Fernando Abril
Martorell), d'atorgar-nos un Estatut del tot a 100 per la via de l'article
153 de la Constitució.
El problema, naturalment, no és identitari sinó
econòmic, però també hem sentit dir massa vegades allò de que Espanya és la
nació més vella d'Europa i bajanades semblants. Per una altra banda, la
manipulació dels mitjans de comunicació durant tota la democràcia, on se'ns ha
volgut fer creure que Espanya és un Estat uniforme, amb una legislació exacta
per a tots, també ha influït en perllongar la visió històrica del franquisme (on les lleis tampoc eren
iguals per uns territoris com per altres) respecte a una sola pàtria grande y libre o una terra valenciana
ofrenadora de glòries i plena de flors.
Els valencians desconeixem la nostra història, la
que va encetar Jaume I entrant
triomfalment a València un 9 d'octubre de 1238 i la que va voler ofegar,
definitivament, Felip V a partir
dels Decrets de Nova Planta de 1707
quan, por el justo derecho de conquista,
va imposar les lleis de Castella a tot el territori valencià. El Tribunal
de les Aigües valencià és la institució més vella d'Europa, les Corts Valencianes (juntament amb les
angleses) són el primer exemple de monarquia parlamentària del món, és a dir,
políticament els valencians hem tingut una Història pròpia com a Regne confederat dins de la Corona d'Aragó i molt anterior a
l'absorció per part de Castella,
després de la Guerra de Successió.
Per tant, si parlem de territoris històrics, als valencians tampoc ens guanya
ningú i per això ens mereixem més respecte per part de l'Administració Central i, sobre tot, per part dels dos grans partits
espanyols (PP i PSOE) que ens han conduït, tant des de Madrid com des de
València, fins la lamentable situació actual.
Espanya és un estat divers, multicultural i
plurilingüe amb una diversitat de paisatges i tradicions espectacular que, cada
any, aporta milions i milions de turistes, però als governants espanyols sempre
els ha costat reconéixer aquesta diversitat enriquidora i, sobre tot, el fracàs
de l'Estat d'unes autonomies que mai s'han cregut i per això s'ha fet evident
el creixement de l'independentisme,
sobre tot al País Basc i Catalunya. Mentrestant els valencians
ens conformarem amb la mitjana del que tenen tots: unes taxes d'atur més
baixes, unes infraestructures viàries, com a mínim, al nivell d'Andalusia, una tele autonòmica com Extremadura, unes autopistes gratuïtes
com les de Madrid, una sanitat més
pareguda a la de Navarra o un règim
fiscal similar al del País Basc...
Malgrat tot, som i serem valencians: feliç 9 d’octubre, dia del País, del Regne i de la Comunitat (ja
està bé de discutir coses supèrflues) o institució que cap estranger s’atreviria
a definir: una autonomia un tant estèril, en definitiva. Visca el poble valencià!
Article publicat a castellón información.com
2 comentaris:
I like this blog
biet thu dep 3 tang
biet thu dep
giuong ngu gia re
Thank you, Tung!
Publica un comentari a l'entrada