EL DISSABTE, MERCAT

Quan el Sol despunta enllumenant el decumanus des de la mar, el cardo o carrer Major observa la processó pagana de dissabte perquè, com diu el refrany, en dissabte tot ho acapte.

Des de les tauletes de la plaça porxada o de la Vila, els veïns aprofiten per agafar forces i fer el llistat de la compra. Des de la Plaça Major i per tot el Raval del Carme, el mercat de dissabte atrau golerons de gent de tota la comarca que venen a una ciutat de serveis amb vocació de consolidar el comerç local, després d’uns anys difícils per les llargues obres de la Plaça, la crisi i la proximitat de les grans infraestructures comercials del terme de Castelló.

De tota manera, trobar una tauleta a la plaça continua sent difícil, perquè hi ha dissabtes on alguns establiments gastronòmics tanquen, incomprensiblement, deixant un desert d’asfalt on hi ha demanda de tauletes les vint-i-quatre hores del dia: i si l’Ajuntament no pot obligar-los a obrir, almenys podria -com a mínim- autoritzar els establiments veïns a posar més cadires i tauletes perquè, com deia Lamarck, la funció sempre acaba fent l’òrgan. És un problema que s’accentua a l’estiu: per què a Vila-real està tot tancat, perquè no n’hi ha gent o no n’hi ha gent perquè està tot tancat?

Vila-real, fins fa ben poc, sempre havia estat un poble avorrit i sense ambient, però als darrers anys la cosa ha anat canviant a poc a poc: a l’èxit innegable de la ubicació del mercat ambulant al centre, s’ha d’afegir l’ambient dels caps de setmana futbolístics, la programació cultural de l’Auditori i dels Museus, així com l’encertada Llei del Tabac que va obligar l’hostaleria a posar terrassetes i tauletes per donar vida a uns carrers de la Vila que ja van nàixer morts, o com a simples actors secundaris del fòrum o plaça principal, quan se dissenyà la magnífica Vila Medieval hipodàmica, de carrers perpendiculars, és a dir, de plànol ortogonal o en damer que també s’està posant en valor darrerament.

 P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Desembre de 2015 nº 223, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.