Als afores de Vila-real podem observar descampats agrícoles i horts urbans que demostren certa sensibilitat per part de l’Ajuntament envers l’agricultura, en general, i en concret per la citricultura després de tants anys de polítiques nefastes en l’ús i abús de la fiscalitat del sòl.
La bombolla immobiliària va portar a requalificacions municipals agosarades: de terrenys rústics i agrícoles a industrials, i d’industrials a residencials. Ara mateix, quasi una dècada després del tsunami financer, seguim amb l’assignatura pendent d’aprovar un nou PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) per posar les coses al seu lloc.
La globalització de l’economia ha acabat amb la citricultura tradicional minifundista i, fins i tot, amb el cooperativisme i els comerços locals d’exportació citrícola. I si, a tot això, li afegim la crisi de la ceràmica, ens explicarem l’excés d’oferta de sòl agrícola en una Vila on els llauradors estan en perill d’extinció: ser propietari ja no és una assegurança de liquiditat de present, ni de futur a curt termini. La taronja fa temps que no té un preu just, ni mínim, el terme també se va despoblant de tarongers i la por ja no guarda l’hort. La generalització del reg per degoteig va descapitalitzar els petits propietaris i, per acabar-ho d’arrodonir, van arribar els requalificadors i urbanitzadors oportunistes per descabellar el que havia estat la principal font d’ingressos dels vila-realencs durant la major part del segle XX.
La taronja fa temps que no té preu, les finques tampoc, el que vol vendre ha de regalar, mentre a nivell d’impostos mai s’havia pagat per l’ús del sòl, sinó per la requalificació pactada per polítics i empresaris quan el sòl era la primera font d’ingressos dels ajuntaments, és a dir, el pa d’ahir i la fam d’avui.
Però no tot és negatiu, s’està canviant la legislació perquè el sector primari pot ser un gran jaciment d’ocupació durant els propers anys, s’està potenciant la innovació i la indústria alimentària de proximitat i sembla que ja hi ha molta joventut interessada per l’agricultura ecològica, altres varietats i conreus alternatius: nous temps, nova economia? Tant de bo!
...................................................................................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Març de 2016 nº 226, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada