La societat del coneixement és, ara mateix, el futur immediat. Ho escric sense desmeréixer l’economia productiva, a base de taronges i taulells, que tantes alegries ens ha donat als vila-realencs. Amb el pas dels anys però, ha pres molta importància, tant cultural com econòmica, la inauguració del primer institut al setembre de 1966 que, si tot va bé, celebrarem enguany el 50é aniversari com s’escau. Més endavant, a la dècada dels vuitanta del segle passat, va arribar la UNED i també més instituts i centres educatius, però la primera pedra de la Història del Coneixement a la ciutat de Vila-real va ser l’anomenat aleshores Instituto Nacional de Enseñanza Media.
Els adolescents dels setanta, per tant, ens podem considerar uns privilegiats per haver estrenat Institut i també Biblioteca Municipal, a la vora de la Séquia Major que, durant tants anys, havia regat l’Hort de Sarthou. Els alumnes que vivíem de la carretera per amunt havíem de jugar-nos la vida amb quatre passeigs diaris d’itineraris diferents. Les setmanes d’exàmens, els més responsables no tenien temps de res més, de casa a l’institut i de l’institut a casa, però les setmanes més relaxades que eren la majoria, les xiquetes solien deixar-se caure, al migdia, per la Cafeteria Sedre on sempre hi havia algun futbolista fent-se l’aperitiu, sobre tot després de l’ascens a Segona Divisió de 1970. Però els xicots anàvem a un altre rotllo i, sempre que podíem, féiem l’escapada fins la Frontera Azul, un solar del Camí Cedre, usat en festes per muntar els cadafals o la plaça de bous portàtil, on teníem el nostre camp de futbol particular. Un altre itinerari consistia en passar pels Lluïsos i fer la cincaeta al futbolí, la partida de billar o, simplement, fumar-nos una cigarreta de Bisonte o un Celta curt.
Nosaltres no vam anar a EGB, no, estudiàrem amb la Llei Moyano de 1857, però aquell Pla d’Estudis, amb els dos batxillerats més el PREU que acabaria anomenant-se COU, suposava assistir durant set anys al mateix centre d’ensenyament, és a dir, entrar amb 10 anys i amb els mocs penjant com qui diu i eixir fet un home amb 17 o 18 anys.
De tota manera, després de tants anys seguits al Tàrrega, el que més recorda tothom és el gos que va haver de sacrificar Mossén Guillermo al jardí, perquè els guàrdies municipals no van demostrar el valor suficient. També el viatge a Andalusia i Ceuta del COU del 74 que ja té els 40 anys complits o les Festes de Sant Pasqual on compartirem colla i solleta, entre companys de classe, quan això de les penyes estava en fase prenatal. Alguns recorden el Parador o els anys iniciàtics al Tiffanis (després Flamingos), els de transició a Doña Tula i els de graduat fester a la mai oblidada Discoteca Eros, sense oblidar les escapades als pobles dels voltants o les nits d’estiu al Jardí Alaska, amb l'actuació dels incombustibles Montesol de Vicent Colonques i Harmònics del senyor Casalta.
Aquells anys del tardofranquisme, la majoria dels jóvens passàvem molt de política, perquè ens havien explicat que això era una cosa molt roïna que sempre corrompia les persones, però de tota manera començava a despertar-se certa consciència contra la dictadura mitjançant els Aplecs de La Plana que es celebraven al Termet de l’Ermita on, entre d’altres eslògans, aprenguérem aquell tan famós de Llibertat, Aministia i una tia per a cada dia...
A tots aquells joves austers, reivindicatius i ara, potser, malalts per la remembrança, els motiva continuar vivint per molts anys en una ciutat que aposta pel coneixement, la investigació, la cultura i la ciència: el pròxim repte ha de ser, si més no, traslladar una facultat de la UJI a Vila-real!
Antoni Pitarch Font, Llicenciat en Geografia i Història.-
Article publicat per l'Ajuntament de Vila-real a l'obra col·lectiva VILA-REAL A RAJAPLOMA amb il·lustracions del malaguanyat Julio Arenós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada