Quan vaig rebre l’encàrrec de fer la lletra de l’Himne del Villarreal CF, a la qual li posaria música Alfredo Sanz, allà per l’abril de 1998, molts vila-realencs érem il·lusos perquè teníem una il·lusió, és a dir, ens havíem cregut la promesa del president Fernando Roig de pujar a Primera Divisió en dos o tres anys...
El dia 20 de maig d’aquell mateix any, amb la lletra i la partitura musical pràcticament tancades, ens va entrar el pànic nerviós perquè l’encàrrec havia pujat de categoria...
Des d’aleshores, la il·lusió s’ha ampliat a molta més gent de La Plana, del Millars i de l’aldea global i, al mateix temps, s’ha fet exigent perquè el somni continua: ara mateix, la il·lusió no és, únicament, fer 43 punts per seguir una altra temporada a l’elit de Primera, sinó jugar a Europa i aconseguir algun títol.
Evidentment, això no és gens fàcil, perquè ja voldrien molts clubs amb molta més història que el nostre haver jugat una semifinal de Champions (contra l’Arsenal, 2006) o tres d’Europa League (contra València 2005, Porto 2011 i Liverpool 2016), sense anar més lluny.
Ara mateix, la il·lusió continua creixent, perquè després d’una pretemporada molt irregular degut, sobre tot, a les lesions de la meitat dels jugadors de la plantilla, l’equip va creixent en qualitat i en joc amb l’aportació de nous jugadors com ara Semedo en defensa, Fornals al centre del camp o Enes Unal i Bacca a la davantera, reforçant un equip que estava pràcticament fet.
El futbol és com una muntanya russa, un dragon khan on els més nerviosets xiulen a la primera de canvi o els més festers inicien l’onada quan se fan tres parets seguides i això, evidentment, també sol passar, com és normal, al nou Estadi de La Ceràmica, un camp estèticament perfecte per fora i per dins i amb una visibilitat que mai tindran altres camps més grans; però després de tants anys rodant per Espanya i per Europa podem dir, sense por a equivocar-nos, que l’equip més exemplar també compta amb la millor afició del món on els iaios i els néts comparteixen seient amb parelles i grups de joves amb una més que notable presència femenina, perquè el futbol també ajuda a vertebrar la societat i a fomentar l’amistat entre pobles veïns o llunyans.
A Vila-real, per suposat, el futbol ens ve marcant l’agenda des de fa molts anys i que dure!
,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Octubre de 2017 nª 243, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada