BUYLLING ESCOLAR?

El bullying o assetjament fa referència a tota classe de maltractament físic, verbal o psicològic que es produeix entre escolars, o entre persones en general, de forma reiterada i al llarg del temps.

Per tant, me negue a reconèixer el bullying, exclusivament, com un problema només de les escoles, perquè en realitat es tracta d’un problema social com ho és la violència de gènere, l’homofòbia, la xenofòbia o la discriminació dels més dèbils, en una societat materialista on només importen els números perquè tot ho mou el capital.

Als darrers anys, la globalització ha configurat una ciutat que ja no té res a veure amb el Vila-real rural dels carrers sense asfaltar dels anys 60 on, tal vegada, tot era més cruel i més dur, perquè els xiquets anàvem a peu a l’escola (els de la carretera per amunt, jugant-se la vida quatre vegades al dia al creuar la CN-340 amb només 7 anys, de camí a l’escola del Cedre) sense espardenyes de marca, però els carrers eren nostres mentre només passava algun carro amb l’haca.

Ara els escolars tarden més anys en reconèixer els carrers perquè sempre van en cotxe, el poble ha crescut i s’emancipen de la tutela dels pares més tard, però poden accedir lliurement a les xarxes socials abans que els caiguen les dents de llet i això significa exposar-se a mobbing, bullying i d’altres anglicismes igual de dolents.

Els pares parlen més amb els docents i saben que només els paguen per donar classe, per ensenyar coneixements i ensenyar-los hàbits acadèmics, però no per fer de pares, de metges, de psicòlegs o de mediadors...

Els problemes no se generen d’avui per a demà, sinó que van gestant-se durant molt de temps en un entorn propici als malentesos i els egoismes quan manca l’empatia o quan la presència dels pares davant dels fills és testimonial, perquè tampoc resulta fàcil conjugar la vida laboral i la familiar. És per això que hi ha alumnes que pateixen bullying al centre escolar i resulta tan difícil de detectar-lo a l’aula com a casa, perquè prima la por i la Llei del Silenci.

L’acaçament ha existit sempre als patis de les escoles, fàbriques, oficines i altres centres de treball, però ara se parla més del tema que mai perquè els problemes se magnifiquen en temps de crisi, de retallades de personal i de falta de temps per dedicar-nos als que més estimem: fills, amics o familiars. No hi ha fórmules màgiques!

 ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

 P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Novembre de 2017 nª 244, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.