Des de Vila-real: VILLARREAL CF: 20 ANYS EN L'ELIT FUTBOLÍSTICA

dimecres, 2 de maig del 2018

VILLARREAL CF: 20 ANYS EN L'ELIT FUTBOLÍSTICA

Vila-real amb el Villarreal C.F. porta 20 anys en l’elit futbolística, colze a colze amb les grans capitals i els millors clubs europeus.

Sí, tots els vila-realencs sabem que hi ha hagut dos parèntesis a Segona Divisió (1999-00 i 2012-13), però la data del 24 de maig de 1998 no l’hem oblidada ningú dels privilegiats que vam tenir la sort de viure-la, tant al Multiusos de San Lázaro (en directe) com a la gran pantalla d’una Plaça Major de gom a gom, perquè allò va ser un experiment iniciàtic de joia, goig i felicitat: sempre recordarem la primera vegada!

Fernando Roig havia promès fer un gran club amb un projecte de tres anys, però vam pujar a la primera de canvi quan, després de l’empat a zero de l’anada al Madrigal, tots pensàvem que aquell somni de la promoció era pràcticament impossible. De tota manera, hi havia bon ambient futbolístic i més de 300 valentes i valents se van desplaçar fins la capital autonòmica gallega, Santiago de Compostel·la.

Recorde que me vaig quedar a casa, tot nerviós, davant el televisor fins el minut 8 de la primera part, quan Alberto Saavedra va treure un córner en curt sobre Iñaki que la va tocar per a què el sevillà, amb una esquerra com un guant, marqués el gol de la nostra vida: el baló va agafar una trajectòria parabòlica fins introduir-se per tot l’escaire de la porteria rival.

Vaig apagar el televisor de seguida, perquè allò apuntava a dia històric i, mentre caminava de pressa cap a la Plaça Major tot embolicat de groc, me va entrar el pànic: no, no pel partit que estava segur que ens aniria bé, sinó perquè acabava d’escriure unes lletres (La il·lusió de tot un poble, industrial i llaurador, és un club que a tots pregona la força de l’afició...) que estava musicant l’amic Alfredo Sanz que, en principi, anaven a ser l’Himne oficial d’un equip de Segona Divisió i ara, si pujàvem, en un atac de responsabilitat començava a pensar que allò era molt més important del que havíem pensat d’entrada.

En arribar a la Plaça Major, em vaig trobar amb Xavier Latorre que me demanava un pronòstic en directe, des de Ràdio Nacional per a tota Espanya: l’emoció pel 0-1 me va fer dir que Sant Pasqual m’havia assegurat, personalment, que pujàvem a Primera! Va arribar l’empat, 1-1, faltant pocs minuts pel final i l’èxtasi va tardar, però va arribar.

Després de 20 anys d’alegries i patiments, en aquesta muntanya russa d’emocions, l’objectiu sempre és jugar a Europa i enguany també ho aconseguirem. Endavant!!!