Vila-real és una ciutat amb certa qualitat de vida, una climatologia ideal i, relativament, ben comunicada amb els pobles de l’interior i molt pròxima a les dues capitals, tant Castelló com València, encara que les infraestructures viàries també necessiten millorar.
El repte actual i dels propers anys, però, és seguir envellint amb dignitat. És de veres que això no està a mans, únicament, de l’Ajuntament de la ciutat, però sí d’un Govern autonòmic que, almenys, ha desembossat el tap de la Dependència heretat d’anteriors legislatures, mentre el Govern central continua castigant els jubilats amb increments vergonyosos de les pensions (0,25%) i als més joves amb salaris misèria que no donen per cotitzar unes quantitats mínimes que ens asseguren el futur.
La Dependència, la Sanitat o l’Ensenyament són pilars bàsics de la Societat del Benestar que estan trontollant als darrers anys amb l’excusa de la crisi, perquè mai cap Govern ha considerat que no són temes a concertar amb empreses privades que, sempre i en primer lloc, busquen el benefici econòmic i, amb això, no s’hi juga.
En Educació s’ha concertat per damunt de les nostres possibilitats, en Sanitat estan retornant hospitals privatitzats al sistema públic, del que mai haurien d’haver eixit, i en Dependència la majoria de Residències són de gestió privada perquè són incipients jaciments de negoci que han arribat amb l’increment de l’esperança de vida, mentre els poders públics miraven cap a un altre cantó perquè la bombolla immobiliària semblava la salvació de tots els balanços municipals i no el seu fracàs com, vertaderament, ha sigut.
A Vila-real només comptem, ara mateix, amb una Residència de titularitat pública, encara que a les concertades també sol haver places públiques i, a més, compten amb excel·lents professionals, però el preu sol situar-se per dalt del doble de la pensió mínima, tenint en compte el grau de dependència o les necessitats dels clients.
És per això que, cada vegada més vila-realencs, ens preguntem: on passarem els darrers anys de la nostra vida, és a dir, quan no siguem autosuficients a l’hora de menjar, vestir-nos o rentar-nos a la dutxa?
Per com estan de ben cuidats els més vells de ma casa, puc afirmar -i afirme- que com a una Residència, siga pública o privada, a cap lloc!
......................................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Abril de 2018 nª 249, a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada