CAIXA RURAL VILA-REAL: 100 ANYS!

Sense acabar de completar el primer plor, després de nàixer, al meu avi li va faltar temps per apuntar-me al Lluïsos i obrir-me una llibreta d’estalvis a La Caixa o al Sindicat -com sol dir la gent del meu poble- (aleshores, oficialment, Cooperativa de Crédito y Caja Rural Católico Agraria). Allò era una pràctica tradicional dels temps d’autarquia i nacionalcatolicismo. 

Més endavant, abans d'anar-me’n a servir, és a dir a la mili -no a fer de cambrer-, vaig fer-me soci, però seria uns anys després quan m’assabentaria que La Caixa va ser fundada per un grup de joves dels Lluïsos el 30 de gener de 1919: 100 anys ens contemplen! Aquella gestió del meu avi començava a tenir un sentit, no sabria dir si romàntic, tradicional, però de segur que en tenia. 

Als inicis del segle XX, Vila-real ja tenia molta empenta econòmica, sent reconeguda com a ciutat, oficialment, per Alfons XIII des del 24 de maig de 1904. La citricultura donava molts beneficis i s’havia començat la transformació del Secà en regadiu. De fet, des del primer de juliol de 1911, comptava amb una Caixa d’Estalvis pròpia, la Caja de Ahorros Villarreal que, als temps de la República, estrenava nova seu al carrer major -l’actual de Bankia- i s’instal·lava en altres ciutats dels voltants com ara Betxí, per ser adquirida, després de la guerra civil, per la Caixa de València... però aquesta és una altra història. 

La Caixa Rural, però, va nàixer amb un compromís social que, amb daltabaixos, s’ha mantingut al llarg d’aquest segle d’existència: l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, les iniciatives del pare Antoni Vicent (Castelló, 1877-1912) i la tradicional religiositat popular de Vila-real feren la resta. La Primera Gran Guerra (1914-1919) va fer molt de mal al comerç citrícola i per això tant els propietaris agrícoles, com els Lluïsos i els catòlics en general, van endevinar la necessitat d’associar-se. Però les seues iniciatives, per suposat, anaren molt més enllà de l’apostolat: un dels primers resultats fou la construcció de cases per a treballadors i famílies modestes, com ara les famoses Cases dels Amarillos que encara es mantenen en peu al carrer de l’Ermita, front al Convent dels Carmelites i d’altres iniciatives posteriors, com ara el pany de cases de les dues illes situades entre l’avinguda (front a la Torre Motxa) i el carrer Gamboa. També als anys 30, durant la Segona República, s’amplià la seu del Sindicat a l’actual Plaça de Vila (front a l’antic Ajuntament) per acollir la F.O.C. (Federació d’Obrers Catòlics) que tenia la seu provincial a Vila-real durant el mandat del consiliari Mossén Enric Asencio Llorca. 

A la dècada dels 50 es perpetrà la greu errada urbanística d’enderrocar els porxes medievals per construir l’actual Casino, precedent d’altres maldats contra el patrimoni arquitectònic que s’han succeït sense solució de continuïtat. 

A l’entrar al segle XXI, l’allau immigratori elevà la població per damunt dels 50.000 habitants, les empreses locals del taulell es globalitzaren, la gran banca aterrà a la ciutat i a cada cantó de la Vila va nàixer una nova oficina, mentre començaren les grans fusions bancàries, els rescats i la corrupció política, tot arrossegant les caixes d’estalvi valencianes a una profunda crisi (Caixa Rural, Bancaixa) quan no a la desaparició (CAM). 

La Caixa Rural de Vila-real va haver de procedir a la separació de la Cooperativa, que continua sent dels socis, de l’entitat de crèdit, la qual s’ha integrat finalment a Cajamar malgrat aquell referèndum tan disputat on va guanyar l’opció de seguir en solitari i no integrar-se, totalment, a la plataforma de Ruralcaixa. La Fundació que patrocinava tantes activitats lúdiques i culturals va quedar en stand by... 

Als darrers anys, però, sembla que tot comença, molt tímidament, a remuntar el vol. De tota manera, encara que els valencians en general i els vila-realencs en concret ens hem quedat orfes de caixes pròpies, hem de reconèixer que la Caixa Rural de Vila-real, amb les seues virtuts i els deus defectes ha estat, al llarg de la història, una de les entitats que més ha diversificat l’aposta pel creixement de la nostra ciutat, tant a nivell cultural, esportiu, com econòmic, sempre recolzant les iniciatives de les entitats locals (com ara l’Ajuntament o el Villarreal C.F.). 

Actualment, malgrat la globalització i la gran banca, encara hi ha clients que aposten i apostaran per la proximitat, per la tenda del cantó davant l’hipermercat, per l’empresa familiar davant la multinacional, etc. i és ací on la Caixa Rural dels nostres avis pot tenir futur amb la gestió eficaç de tradició rural i modernitat urbana, religiositat i laïcisme, artesania i noves tecnologies...

Enhorabona per aquests cent anys i llarga vida a la Cooperativa i Caixa Rural de Vila-real!

..............................................................................................................................

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Gener de 2019 nª 257 a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.