Des de l’epopeia de la gran transformació del Secà en regadiu, realitzada pels propis llauradors vila-realencs a cops de perpal, foradant les dures penyes -com resa l’Himne de la Ciutat amb lletra de Francesc Moreno Gil i música del mestre José Goterris Sanmiguel, estrenat al 1910 i reivindicat, cada any, als nostres Premis Poble-, Vila-real va realitzar la seua gran revolució agrícola amb la consolidació de l’economia citrícola dedicada a l’exportació des de La Mar de la Pola, al terme de Borriana, on Josep Polo de Bernabé i Borràs va ser pioner com a primer terratinent capitalista que va apostar pel monoconreu, mentre quedava lluny aquell temps de l’economia de subsistència.
Com també havia passat en altres indrets europeus, la nova agricultura va propiciar la creació de petites indústries paral·leles que retroalimentaven el procés de modernització i mecanització agrícola que, a la vegada, portaria la indústria a la nostra ciutat i posaria les bases per poder invertir els guanys de la taronja en la incipient indústria ceràmica que, des de l’Alcora (al temps del comte d’Aranda), anava escampant-se per tota la comarca de La Plana.
Els anys seixanta del segle passat van significar l’eclosió de l’economia vila-realenca amb una taronja forta i una ceràmica que començava a créixer i necessitava mà d’obra, però encara no era atractiva per als treballadors indígenes. Vila-real va experimentar un fort creixement demogràfic i va omplir les fabriques d’immigrants vinguts, sobre tot, de La Manxa i Andalusia.
Però, des de la crisi del petroli de 1973, els costos de producció en la citricultura mai van vindre acompanyats d’un alça del preu de la taronja en fresc. I si la cosa començava a posar-se complicada, l’entrada en la Unió Europea, lluny de satisfer les expectatives dels llauradors amb les ajudes de la P.A.C. (destinades als grans propietaris com la Casa d’Alba o la monarquia anglesa), va significar la puntilla per a la nostra taronja que, des d’aleshores, va haver de competir amb l’entrada de cítrics procedents del nord d’Àfrica (de propietaris valencians i no valencians) i de Sudàfrica o qualsevol part del món, ara mateix.
La UE ha consolidat la democràcia i el benestar a Espanya, això és indubtable, però els llauradors sempre han pensat que la citricultura i la reconversió industrial van ser la moneda de canvi.
Mentrestant, aquells magatzems de l’esplendor modernista, com ara el de Cabrera i d’altres, han hagut d’adoptar usos diferents perquè les cooperatives s’han hagut de fusionar i de comerciants, pràcticament, ja no en queden, mentre els vila-realencs anem abandonant els camps de tarongers a marxes forçades perquè la taronja fa dècades que no presenta un preu just pel productor.
Ara mateix, quants citricultors queden a Vila-real que visquen exclussivament de la collita de taronges? Sort que l’economia s’ha diversificat!
..................................
Article publicat a la Revista Poble de Febrer de 2022, núm.291 en la meua columna d'opinió "Roure i llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada