El farmacèutic Josep Calduch i un grup d’amics fundaven el CD Villarreal el 10 de març de 1923. Però la primera Lliga en que participà el Villarreal, segons els documents històrics del club, fou la del 1928-29. Per aquells temps naixia també la Penya Arnau com a equip filial: la primera penya barcelonista del poble, la primera en utilitzar els colors blaugrana.
Per tant, encara que la fundació de Joan Gamper data de finals del segle XIX (1899), la història del barcelonisme a Vila-real es remunta a la década dels happy twenties o feliços anys vint. Segons recorda José Maria Font Martí –un reconegut vila-realenc de 83 anys, barcelonista, jubilat i ex-comerciant de taronges- tot va començar amb L’Escolar, un equip infantil format pels alumnes de José Martínez Aguilar –el primer secretari del CD Villarreal- cap a 1927-28: entre aquells companys de classe destacaría Pasqual Moreno “El Sabater” que després de passar per l’Infantil i la Penya Arnau, seria defensa del CD Villarreal als anys 30.
L’escola municipal estava ubicada a la part superior dels desapareguts porxes que donaven a l’antic mercat (on després de la guerra civil s’instal·laria la Banda Municipal de Música), entre l’església Arxiprestal, el Mercat i l’actual carrer Colom. Els xiquets més destacats de l’equip de L’Escolar integrarien l’Infantil i, més endavant, la Penya Arnau.
De l’Infantil del CD Villarreal, a finals dels anys 20, José Maria Font recorda que vestien de blanc i negre com el CD Castelló, per respectar els colors del CD Villarreal que eren, en aquell temps, de samarreta blanca i pantaló negre, i entre d’altres també recorda als següents jugadors: Pasqual Navarro (delegat), Agulleiro, Colera (porter), Paco Ramos, Vicente Peris, Maneu, Santiago Borillo, el propi José Maria Font i Joan Lluís Ramos (aquests darrers, els únics testimonis que resten per contar-ho).
I de la Penya Arnau, entre d’altres, a Joan Lluís Ramos, Paquilo, Colera, Planes, L’Esperanço, José Maria Font, Cabrera (porter), Parra, Menero (“Polet”), Maneu, Enric Ramos, Moreno, Gumbau, Viciedo, Ribelles, Agulleiro, Santiago Borillo, etc. Segons José Maria Font, resultarà molt difícil per als joves que reconeguen algú de les fotos que guarda més com un tresor, que com un record inesborrable. De tota manera, els convidem a intentar-ho i, potser, igual troben algun avantpassat o familiar.
Però anem a la historia: Joan Tuixans, fill del metge Joaquim Tuixans, estava treballant a Barcelona de metal·lúrgic, era un apassionat del FC Barcelona i estava molt relacionat amb els membres de la directiva d’aquell temps, a més, tenia un amic que era jugador del primer equip: Arnau, Patrici Arnau i Pericàs. Quan Tuixans se’n va tornar a Vila-real, van formar una penya de joves futbolistes i ell va tindre la idea de posar-li PENYA ARNAU en honor al seu amic i futbolista del FC Barcelona.
Amb aquella penya, un jove José Maria Font, i tots els seus companys, van jugar vestits de blaugrana per tots els camps de la provincia de Castelló, inclòs el famós Sequiol, i per suposat al Camp del Madrigal, un Madrigal ple de pedres... es a dir, res a vore amb el que hem viscut als darrers anys.
Per jugar en la Lliga Juvenil comarcal, aquells vila-realencs amb tot just setze o dèsset anys, van haver de comprar-se, cadascú, la samarreta, els pantalons, els mitjons i les botes.
La Penya Arnau era filial del CD Villarreal i, en aquell temps, El Blanco estava de conserge al Madrigal, el president era Josep Calduch i la seu la tenien, en principi, a la seua farmàcia i, més endavant, al Frutero, és a dir, a l’edifici de la patronal al carrer Major Sant Jaume. Els joves components de la Penya Arnau, per tant, compartien la seu social amb el CD Villarreal i solien reunir-se allí mateix. Normalment, anaven a vore´ls jugar els amics, familiars i, sobre tot, les nóvies o les pasqüeres. Destacaven per la seua joventut front als rivals de l’Alcora, Nules, Almassora, Borriana o Castelló. Alguns, com l’esmentat Moreno, aconseguirien la il·lusió d’arribar a jugar amb el primer equip de Vila-real, mentre la majoria se conformaven en somniar que algun dia jugarien al Barça…
Però la història és la historia: una guerra absurda entre germans va canviar l’emoció del futbol per la por a les bombes durant quasi tres anys. Després de la guerra –ja se sap!- haurien de passar molts anys per recuperar certa normalitat esportiva i, sobre tot, econòmica.
La reivindicació de normalitat política i d’una cultura democràtica ens ha portat també al reviscolament del barcelonisme, fins arribar al temps present: ser “culé”, o afeccionat al futbol en general, ja no té les connotacions, positives i negatives, del passat, però continua sent una passió apassionant i integradora, un vincle de solidaritat i complicitat a distancia entre persones i pobles diferents.
Antoni Pitarch Font (1987).-
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Aquest article pertany a la publicació EL BARCELONISME A VILA-REAL (pàgs. 47-51), Penya Barcelonista de Vila-real, 1997 amb motiu del 10é aniversari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada