Vila-real, declarada oficialment ciutat per sa Majestat Alfons XIII al 1904, va viure un espectacular creixement com a conseqüència de la comercialització de la taronja durant les tres primeres dècades del segle XX. Bona prova d'això són els edificis emblemàtics construïts, sobre tot, a la dècada dels vint i dels trenta, com ara els magatzems de taronja, algunes cases modernistes del carrer Major, l'antic Teatre d'ELS XIII o actual Auditori Municipal, el Quarter de la Guàrdia Civil (ara desocupat), el Cassino Carlí, l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Vila-real -és a dir, l'actual seu central de Bancaixa-, la remodelació de la seu del Sindicat o Caixa Rural i, per suposat, les escoles públiques Cervantes i Guitarrista Tàrrega (actualment Gimeno Barón). Foren un temps de bonança, trencats per la més incivil de les guerres entre el 36 i el 39, que han deixat la seua empremta en el paisatge urbà de la Vila-real.
Des de la dècada dels seixanta fins l'inici del nou mil·lenni, ja ho sabeu, hem viscut l'hegemonia del sector ceràmic a Vila-real i a tots els pobles de la comarca de La Plana en general... I la pregunta és: que quedarà de tota aquesta època esplendorosa? Al paisatge urbà de Vila-real, ben poca cosa. És més, a banda que la iniciativa privada no ha destacat, precisament, en la construcció d'edificis emblemàtics com a la dècada dels vint i dels trenta, la iniciativa pública porta molts anys de paràlisi, potser, perquè Vila-real té molt poc de pes polític a nivell institucional.
Vila-real està immersa en una paràlisi econòmica molt greu que, en principi, no solament l'ha convertida en una de les ciutats amb més atur de tot l'estat, sinó que les empremtes d'aquesta crisi també són ben visibles per la gran quantitat de solars abandonats que han deixat de ser agrícoles, encara no són industrials i, sobre tot, tardaran molts anys a ser requalificats com urbans.
Per una altra banda, obres com ara l'ampliació de la carretera d'Onda -o la finalització del polígon industrial paral·lel- porten més d'una dècada sense acabar, per no parlar del desdoblament del vial Vila-real-Borriana, el Casal Jove que pot acabar sent una llar de pensionistes i jubilats al pas que va, el pàrking de Pius XII, el mai inaugurat -per no dotat- Centre de Salut del Pilar, el nou Palau de la Justícia, etc. però, sobre tot, el compliment d'un mapa escolar que elimine, definitivament, els barracons per als sofrits alumnes -i mares-pares d'alumnes- de la ciutat natal del Conseller d'Educació. =================================================================== * Aquest article d'opinió el podeu escoltar, amb la veu de l'autor, DIVENDRES, 25 DE SETEMBRE A LES 12.45 H. A "ONDA CERO Vila-real" (99.2 FM) en la secció LA FIRMA. ====================================================================
L'Institut Nacional d'Estadística (I.N.E.) va fer públiques, divendres passat, les dades d'atur i d'ocupació corresponents a l'Enquesta de Població Activa (E.P.A.) del segon trimestre de 2009 que, com tots sabeu, tornen a apuntar cap a territori valencià (com a líders en l'íncrement de l'atur) i més concretament cap al triangle de la ceràmica: Alcora, Onda i Vila-real (bressol de Francesc Tàrrega Eixea, l'inventor del telèfon mòbil com va dir aquell!).
Des de Vila-real no coneixem, amb exactitud, el cas d'Alcora o el d'Onda on, desgraciadament, l'atur encara causa més estralls que a la capital autonòmica del futbol, la nostra ciutat. És per això que, avui, sense acritud, us contarem detalladament el curiós cas de la Plaça Major de Vila-real, és a dir, el primer monument a escala local-global-glocal dedicat a la decadència econòmica i laboral... I és que els nostres governants estan en tot!
Però la idea no és nova. Ja a la dècada dels 80, per advertir sobre la crisi que se'ns venia a sobre, l'Ajuntament de Vila-real (bressol de Tàrrega, poble de les / dels bajoques i ciutat del taulell) va dissenyar una placeta (ací totes s'haurien d'anomenar en diminutiu perquè, la veritat, l'anterior P.G.O.U. ens condemnà de per vida (?) a viure sense places, ni jardins), concretament la placeta de Baiarri, amb ceràmica importada de l'estranger: no, no faig broma, la cosa va anar així i, a més, va ser una idea genial per posar l'èmfasi en la crisi que se'ns venia a sobre... Una forma molt original de dir, ei, senyores i senyors, o reestructurem la producció i comercialització de la taronja o ens n'anem a casa... ei, senyores i senyors, o donem eixemple consumint els nostres propis taulells, dissenyant habitatges públics i privats i placetes/places privades (públiques, segons el P.G.O.U. dels 80, era impossible) o forasters vindran i se'ns engoliran.
Ara, als darrers anys, per allò de que val més previndre que curar, es va construir un pàrking subterrani a l'àgora de la ciutat, al fòrum urbà, al bellmig de la Plaça Major perquè els vila-realencs del futur, una vegada la crisi ens faça abandonar el vehicle perquè ens quedem, tots, sense treball i sense plantacions de cítrics i orfes de fàbriques de rajola o/i taulell, sempre recorden que allò que es veu circular al centre de la ciutat, allò que va entrant i eixint de les entranyes del cor de la Vila és un turisme, és a dir, allò que en el passat va ser un signe d'identitat local on la densitat de BMV/AUDIS per habitant va batre tots els rècords guinnes haguts i per haver i que, a partir d'ara, ja comencen a ser conduits per ciutadans d'altres indrets...
No satisfets amb aquesta primera idea genial, la segona solució fou emprar materials de saldo, els més barats del mercat, per construir la plaça més cara del món: cada euro pressupostat, com al miracle dels pans i dels peixos, es multiplicaria al final per cinc, una penitència imposada a la ciutadania per porgar tots els pecats i oblidar la Vila-sodoma i la Vila-gomorra d'altres temps. Això sí, la inevitable pujada d'impostos sempre ha anat acompanyada d'una intel·ligent campanya d'imatge per relaxar les butxaques dels contribuents i, com diria Berto el nebot de Buenafuente, ZASKA!!!, cop sec inesperat/i/lògic a la primera de canvi.
Per materialitzar la idea, res millor que trencar amb el passat: una plaça postmoderna, decadent i crisigobalitzadora, no podia admetre una estàtua del fundador (Jaume I, un rei que practicava el francès, el català i altres idiomes que, encara, no s'han pogut estudiar a la Ciutat virtual de les Llengües Castellanes de la veïna Castelló), ni molt menys una font o un arbre com cal, què antics! Per cert, a qui li se va ocórrer plantar gespa natural? Rectificar és de savis i, segons diuen, a partir de setembre a gaudir de la gespa artificial i la seua borumballa fatal. L'aspecte actual, sense gespa natural, ni artificial, resulta ideal per ressaltar el missatge artístic de la plaça: SIC TRANSIT GLORIA MUNDI, CRISI ECONOMICA, IN SECULA, SECULARUM...
Però l'èxit de la iniciativa, és a dir, convertir la Plaça Major de Vila-real en Patrimoni de la Crisi Mundial, es va consolidar, precisament, quan s'acomplien 800 anys del naixement del rei Jaume I, la metamorfosi de la Vila arriba al seu punt més àlgid i, com una crisàlide, va anar canviant les estructures clàssiques medievals i allà on sempre hi havia hagut arcs gòtics, apuntants o d'altres renaixentistes de mig punt, aparegueren altres variants, noves textures, altres materials, estructures geomètriques, siluetes rampants, superficies voleiants, alerons aterrant, insectes sedentaris, aigües migrants, art efímer, disseny minvant... estètica kitsch? (com l'Hotel Palace sense anar més lluny, estil Marina d'Or), surrealista?, absolutista?, majoriabsolutista? El temps ja va dictant sentència i posant, a poc a poc (molt a poc a poc), a cadascú al seu lloc...
De moment, el monument està complint la funció per la qual fou dissenyat: la degradació total de la gespa, el deteriorament de les peces de vidre i de ferro, el mal funcionament de les fonts, la degradació parcial del sòl... importat, directament, des de la Xina fins la ciutat bressol de la ceràmica del segle XXI, Vila-real, és una autèntica metàfora, sí, senyor!, de l'impacte de la deslocalització industrial i la competència de les potències emergents traduïda en l'enviament de més de 5.000 treballadors locals a l'atur.
Ara només resta que, com els actors de Hollywood, cada aturat local estampe el seu autògraf o les empremtes dels dits, la mà o el peu, sobre cada taulell (abans blanc, ara gris tirant a negre gaspejat de taques obscures de xiclet) de la Plaça Major de Vila-real, una obra polèmica des del principi i que, ara mateix, s'ha quedat amb tants defensors com visitants vinguts de fora per contemplar La Llum de les Imatges, és a dir, escassos, molts pocs, per no dir nocap, després de tants anys de propaganda a tort i a dret (dita valenciana -malpensats!- equivalent, en castellà, a diestro y siniestro).
Gràcies a dos persones, Dziga Vertov i Pedro Font, amb qui, almenys, he compartit les fotos (ha estat més un robado que un posado) encara que la meua opinió siga més pesimista sobre la vàlua conceptual i funcional de la Plaça Major de Vila-real perquè, amb tot el meu respecte pels dissenyadors, pense que a un altre lloc mereixeria millor qualificació a nivell particular. =============================================================================
FENT PRÀCTIQUES DE CARA A LA JUBILACIó
(Mirant les obres a les rampes dels alerons del pàrking subterrani de la Pláça Major: dijous, 30 de juliol; 17-18h.):
Ningú sap com van aparéixer! Primer va ser un bing i després un bang... o va ser a l'inrevés?
Els científics no se posaven d'acord. Havien explotat unes minúscules partícules de matèria, però cap testimoni podia explicar, ni donar fe, del seu origen: qui les havia creades o posades enlloc? Aleshores va aparéixer la religió: Déu va crear el mon en sis dies i el seté va descansar... Així de senzill!
Així de senzill? La dialèctica entre la fe i la ciència va donar lloc a la filosofia o, com a mínim, va ser la filosofia (divina?) la que va donar lloc a la dialèctica...
Ja tenim aldea, ciència, religió i filosofia... però no només d'idees vivia l'home (aleshores només vivia l'home, la història de la dona continua -a dia d'avui- sent bastant invisible), li s'havia de donar el pa i el circ... L'evolució continuava i això que Darwin tardaria milions d'anys en arribar a veure la llum. Hi hagué canvis climàtics, extinció d'espècies, increments brutals de la temperatura terrestre, glaciacions, canvis en la flora i en la fauna... El circ, amb tantes feres pululant pels ecosistemes, estava assegurat: des de la famosa serp fins el monàrquic lleó. Però, i el pa?
Homínids, eslabons perduts, neanderthals, l'homo antecessor, el sàpiens... Aquella espècie tan dèbil, com inútil, que no arribava a emancipar-se de la mare biològica (qui havia dit que la dona era invisible, si la dona sempre havia estat sinònim de vida?) fins ben entrats els quaranta anys, va caminar sense rumb fins arribar a quasi tots els racons de l'aldea. En principi, la moda va ser el nomadisme: culo veo, culo quiero! (començava a aparéixer algun idioma dominant, és a dir, a reinventar-se la diglòssia, tot partint de certs sons guturals). Una moda, realment, estressant, les 24 hores del dia perseguint animalets per alimentar-se, depredant les pomeres i d'altres arbres menys mediàtics d'aquell antic Paradís. Aleshores, va venir un dels més importants miracles de la creació: el Neolític!
El pa començava a guaitar el cap per l'horitzó, mentre aquells primers hòmens també aprenien a mantenir postures erectes que els diferenciaren d'altres espècies moníssimes que sempre havien caminat al seu costat. No calia destruir els arbres, després de recollir els fruits, podien cultivar-los, regar-los, plantar-ne de nous. No calia matar tots els animals, podien tancar-los, alimentar-los, fomentar la seua reproducció i, fins i tot, esperar-los a vora riu en compte de perseguir-los.
El descobriment de l'agricultura i la ramaderia va comportar l'aparició del sendentarisme, de la cultura urbana, dels excedents, dels intercanvis en espècie, de la moneda i, en definitiva, del capitalisme i dels diners. Però van passar quasi 6.000 anys fins l'arribada del segon miracle: la Revolució Industrial! Mentre, havien anat apareixent les monedes de metalls preciosos (or, argent) que, a poc a poc, desaparegueren del mapa. Després els bitllets en paper. Més endavant, els pagarés, els títols de crèdit, els xecs. Ara els diners de plàstic, les targetes de dèbit i de crèdit i, sobretot, el compre avui que ja pagarà durant la resta de la seua vida.
La Revolució Industrial va comprotar l'agrícola (benviguda citricultura! -van dir els pares de la Plana de Castelló), la dels transports, la científica, la democratització del consum...
La resta, fins al dia d'avui, ja ho coneixeu (podeu llegir l'article adjunt de Pérez Reverte): els llauradors practiquen l'agricultura, els ramaders la ramaderia, els xicotets empresaris la indústria, els de la Pymec el comerç... però tots els beneficis se'ls emporten les grans multinacionals, les grans empreses bancàries i financeres, els brokers i voltors de la gran Borsa i Banca Mundial, amb la connivència dels grans partits polítics globalitzats. Però no passa res, perquè, qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon cotxe? Molts pocs. Qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon pis o una bona casa? Amb aquest sistema, a níngú li convé pagar al comptat, perquè els preus, com els diners, també són virtuals: el que ara val 2, demà pot valer-ne 4.. o no res! Mentre l'anarquia financera va ser responsable, el sistema va aguantar; quan la plutocràcia s'ha globaltizat, el sistema ha fet fallida.
La delinqüència va aparéixer amb les matemàtiques, perquè els números són infinits, però abans se robava casa a casa, poble a poble, ciutat a ciutat... Amb la globalització es va anar mundialitzant, mot a poc a poc, l'estat del bennestar, però també el del malestar i, sobre tot, la cleptomania de coll blanc, és a dir, això que ara s'anomena crisi i tots sabem de què es tracta: del segrest de l'aldea global. Els cleptómans també han assaltat molts ajuntaments, diputacions, governs autonòmics i estatals i, el que és pitjor, els consells d'administració dels bancs i les caixes d'estalvi, mentre els assessors financers han apostat, únicament, per l'especulació immobiliària com a fòrmula fàcil i ràpida de l'enriquiment.
L'aldea està segrestada, els mortals no tenim liquidesa per consumir, però hi ha una minoria que s'està comprant el món al comptat i que tampoc descansa aquests dies d'amor, pau, concòrdia i bons desitjos. Diuen els especialistes que la indústria crida a la indústria i el consum reactiva el consum.
Brindem per un 2009 que desbloquege aquest segrest global. Brindem perquè la ciutadania de bona voluntad denuncie les minories que segresten majories.
L'aldea global ha estat segrestada al 2008, les desegrestadores i els desegrestadors que la desegresten bones desegrestadores i desegrestadors seran.
BON NADAL!!!
................................................................................................................... PÉREZ REVERTE, Arturo, el propassat novembre ho contava així:
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro. Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo. Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro. Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados. Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja. Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no. Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida. Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.
Que els valencians som els primers en quasi tot és una fal·làcia o, millor dit, una mentida com una catedral que, a base de repetir-la, ha anat calant en la societat.
Abans de l'actual crisi conjuntural, fa molts anys que la gloriosa citricultura del passat ha anat caient en picat, mentre altres comunitats autònomes ens han guanyat la mà potenciant les denominacions d'origen dels seus productes (també dels dels governs autonòmics propis) com ara l'oli d'oliva, el vi, els productes alimentaris com el pernil, per no parlar dels "cogollos" de Tudela o els espàrrecs de Navarra. Alguna coseta s'ha fet, no direm que no, però molt poc a nivell de Castelló (amb l'Oli d'Or) o del País Valencià amb la potenciació dels vins d'Alacant i d'altres...
A nivell industrial, les comarques d'Alacant fa molts anys que lideren els percentatges d'atur entre valencians, València ha anat fregint i menjant, i el que pareixia imparable ascens de la ceràmica a les comarques del Nord (des de la dècada dels setanta del segle passat) continua al ralentí, per no dir retrocedint, al triangle de La Plana (Alcora, Onda, Vila-real): pregunteu als treballadors d'Azuvi, als de Zirconio o als "ex" del grupo Porcelanosa...
Pel que fa als serveis, s'han desaprofitat els darrers 15 anys de bonança econòmica (1993-2007) invertint en projectes faraònics a la capital del Túria, mentre som líders en barracons en el terreny educatiu, en llistes d'espera a la sanitat pública per manca d'hospitals i centres de salut... també s'ha desestimat una major inversió en innovació i tecnologia (I+D+I), s'ha declarat la guerra a les universitats valencianes per manca de finançament i s'han oblidat les infrastructures viàries que conecten l'economia productiva valenciana amb Europa: no hi ha cap autovia (l'AP-7 és una autopista de pagament), ni AVE, ni trens de mercaderies amb ample europeu (de via estreta)... Això sí, s'han donat moltes facilitats i dedicat molts esforços inversors, per no dir tots, a la construcció i el negoci immobiliari, amb l'excusa de potenciar el turisme, amb soflames partidistes apocalíptiques sobre els escassos recursos hídrics pagades sempre amb fons públics (mentre els llauradors instal·len reg per degoteig o, simplement, abandonen les finques)... No anem sobrats d'aigua, és de veres, però aquesta és una característica de tot l'entorn de clima mediterrani (des de la Submeseta Nord a Almeria, i des dels arxipèlags del Mar Egeu a les costes del Marroc).
La bombolla immobiliària ha esclatat i, ara, venen les vaques flaques. Les fal·làcies i les mentides dels governants, se suposa, ja no entren tant fàcilment quan el personal no pot distreure'es amb el consum compulsiu, car els bancs ja no donen préstecs per anar de vacances o per comprar-li l'Audi A-4 al xiquet mil·lerurista que, al no voler acabar l'ESO, se'l mereix per les hores que fa a la fàbrica, al costat dels forns...
I, ara, faltava Solbes proposant un nou finançament perquè no canvie res... De cada 10 euros que paga un valencià a l'estat, només en retornen 5 al govern autonòmic, dels quals 3,5 se queden a València, Cap i Casal, 1 va cap a Alacant (La ciutat de la llum... per tant, Vila-real haurà de ser la de les ombres?) i l'altre mig se'l gasten a Castelló capital. El centralisme, que naix a Madrid, se ramifica cap a les capitals autonòmiques i, més endavant, amb una inèrcia provinciana decimonònica se perd a les capitals dels temps de Javier de Burgos i, definitivament, per als pobles ja no queda res.
El cas de Vila-real és paradigmàtic ja que l'Ajuntament ha solicitat, recentment, un préstec de 20 milions d'euros amb l'excusa dels descens de la recaptació per la crisi, però, això de segur, amb la clara intencionalitat de tapar-li les vergonyes al president Camps i poder finançar, des del municipi, la Ronda Sud-oest, la carretera d'Onda, la Biblioteca i d'altres infrastructures que li corresponen, per llei, al govern autonòmic. Almenys, la Ronda Nord-est ens la podrem estalviar si fan cas al que ha demanat el BLOC de Vila-real, perquè seria surrealista anomenar ronda o circumval·lació a una autopista o carretera interna que, de fer-se, trencaria en dos parts la zona residencial més important de la ciutat on aquest estiu torna a sonar el Broders in arms de Dire Straits (veus, si Mark Knopfler es deixara caure pel F.I.B., igual m'animava i m'acostava aquest cap de setmana a Benicàssim).
