DE L'ABSOLUTISME CINEMATOGRÀFIC AL BIPARTIDISME TELEVISIU

Hem passat de l'absolutisme o, si voleu, del nacionalcatolicisme cinematogràfic (dels anys de la dictadura, quan tot estava prohibit llevat del NODO) al regionalbipartidisme televisiu, també anomenat nacionalbipartidisme (com els agrada dir a Acebes i Bono, per exemple) sense solució de continuïtat. El problema no és, solament, la llibertat d'expressió en televisió, ràdio o premsa escrita, sinó l'enfrontament quasi teatral que porten durant quasi els 365 dies de l'any els dos partits majoritaris quan, en el fons, sempre han estat d'acord en allò fonamental: des dels estatuts d'autonomia, passant per la política fiscal, fins els tancaments, en plural, de TV3 (Barrionuevo a la dècada dels 80 i Camps/Clos en ple segle XXI).

Ahir més de 2.000 persones (1.200 segons la Policia Local de Castelló) ens reunírem davant la Casa dels Caragols per reclamar això: QUE NO ENS TOQUEN EL BARTOLO!

Digueu-me optimista, però als temps que corren, mobilitzar més de 2.000 persones sense cap tipus de prebenda, xupa-xups, bocata, ni autobús gratis -com fan els del PPSOE-, és a dir, només per la convicció ètica i moral de demanar llibertat d'expressió i respecte per a les minories ètniques (que és, al capdavall, el que som els indígenes valencians de parla minoritària) té molt de mèrit.

I el mèrit s'incrementa tenint en compte que es tractava d'un dissabte vespra de Nadal, on tothom va de compres (també els que Volem TV3... que som persones i, la majoria, més normals que molts que clamen contra Catalunya, contra el País Valencià i contra tot allò que no faça olor a bou d'Osborne), és a dir, que un 10 per als organitzadors i sobretot per als participants on, per cert, el protagonisme de Vila-real (en som pocs però bons!) va ser aclaparador: en els parlaments, a més d'intervenir Vicent Usó, van esmentar l'acudit de Quique (des d'aquest bloc, moltes gràcies pel llibre De Norte a Sur y Dios en medio que aprofite per recomanar-lo a tots els lectors) al Mediterráneo d'ahir, també nomenaren Vicent Pitarch i, per arrodonir-ho, només mancava la presència del millor dolçainer del món, Pasqualet de Vila-real, al que vam tirar en falta en el moment de sonar la tercera nota de La Moixeranga o himne sentimental del País Valencià sense lletra, sense oferiments submissos als del nacional-centralisme, ni al Felip V, ni a Primo de Rivera, ni a Franco, ni a Zapatero, ni a Rajoy...

Des del segle XVIII (Felip V) fins, pràcticament la 2ª República (Normes de Castelló), el centralisme de Madrid no ha parat de subvencionar el castellà i atacar la nostra llengua, això és evident... Però, què ha fet l'actual democràcia i els polítics valencians (¿?) que ens han representat als darrers 30 anys? ...I que conste que dic valencians, per dir alguna cosa perquè, a banda d'ésser l'autonomia líder en presidents xarnegos (Zaplana i Olivas), també som líders en candidats "cuneros" tant del PP (Elorriaga i cía) com del PSOE (Sevilla i cia)... gent que només són residents a les comarques de Castelló quan venen eleccions.

De tota manera, i per acabar, si també teniu clar que el PSOE va crear Canal 9 com a arma política per defensar-se davant la "invasió catalanista" de la TV3 de Pujol, potser començareu a comprendre alguna cosa. I si a tot això afegim que les competències de la TDT són del Govern Central de Madrid encara n'entendreu més, perquè ahir no n'hi havia cap polític representatiu (i de pes) del PSOE (va del PSPV, si voleu) en la concentració de davant de la Casa dels Caragols, llevat de lloables excepcions (personalment vaig vore i saludar l'amic Monferrer, però supose que hi havia alguna persona més, però res de Calles o Sevilles... ja m'enteneu). En canvi, al costat d'Eliseu Climent hi havia Josep Maria Panyella, Maria Gràcia Moles i, fins i tot, el betxinenc Alfred Remolar, el jove candidat del BLOC en les properes eleccions.

L'acte d'anit va estar molt bé, però el proper 9 de març hi ha Eleccions Generals al Congrés dels Diputats i al Senat: eixe dia, precisament, és quan s'ha de dir si volem TV3, millorar la sanitat, l'ensenyament i el transport públic... No val a fer tertúlies de bar i, fins i tot, manifestar-se i després quedar-se a casa el dia de les Eleccions com fan i han fet molts valencians al llarg de més de 30 anys de democràcia.

Queda molt per fer, però tot serà possible si no ens adormim amb els narcòtics de la desídia i l'escepticisme. A recarregar les piles aquestos Nadals i a encarar el 2008 amb optimisme.