Sempre som en campanya electoral, però ara més que mai després de la darrera sessió del Consell de Ministres Rosa, l'anunci de Zapatero per al 9-M, la nominació de Gallardón per abandonar la Casa Blava...
Torna el blanc i el negre, el ying i el yang, el bé i el mal, el PP i el PSOE... I els grisos? Els grisos sempre han existit, als temps del franquisme eren els maderos, la Policia Nacional d'aleshores. Ara els grisos, encara que no existeixen mediàticament, són la majoria de polítics que usen el maniqueïsme com a tàctica electoral. Ni cas!
Cadascú, de moment, encara és lliure de votar, no votar, o votar en contra de... però més que votar a favor dels transvassaments o de les desaladores, de l'anticlericalisme o de la Religió Catòlica obligatòria, de l'organització terrorista ETA o del retorn dels GAL, de l'independentisme o del nacional-catolicisme, del celibat o de l'orgia sexual comunitària... a molta gent ens agradaria votar pel retorn del sentit comú i de les polítiques reals -no virtuals- de consens en els temes fonamentals: per exemple, a favor d'un Pacte per l'Ensenyament -com han fet els francesos, molt abans de Tsar Kosí i Carlabruní-, per l'Aigua (per què no combinar xicotets transvassaments amb desaladores?), per la Pau i la LLibertat, en definitiva per la Democràcia amb majúscules...
Fora del bipartidisme, els partits nacionalistes poden ser decissius a l'hora de posar una miqueta de seny, és a dir, del trellat com diuen al meu poble. Potser discrepeu, però cada dia en són més els que, davant un sistema de llibertats consolidat pel club de la Unió Europea, valoren més els tripartits malavinguts que les majories absolutes asfixiants, com ara les anteriors de Felipe González o els darrers quatre anys de José María Aznar.
2 comentaris:
El tema Gallardón m'ha semblat fortíssim, però un reflexe del que passa també en d'altres àmbits. Al més bo i qualificat li peguen la patada al cul i (fent la boba, fent la boba) es queda al front la persona més lamentable i mediocre.
Qui ha dit que esta vida siga justa? :-/
És que, a l'igual que l'empresa, la disciplina de partit és una dictadura i aixo impossibilita, per exemple, que l'alcalde de Madrid (Gallardón) demane diners a la presidenta de la Comunitat de Madrid (Esperanzita del Niño Jesús)o que Montilla (president de Catalunya) aprete al president del govern (Zapatero)en qualsevol tema... La Generalitat Valenciana de Camps ha destinat una partida pressupostària lamentable, per escassa, a l'Ajuntament de Vila-real de Rubert...
Els partits polítics són una dictadura.
Publica un comentari a l'entrada