QUI TÉ LA CULPA DE LA CRISI?

Com ja hem comentat moltes vegades, la manipulació dels mitjans de comunicació porta a la focalització de la notícia i/o la propaganda en dos punts centrals, similars i equidistants, és a dir, en el PSOE (Partit Espanyol de centre-esquerra) i el PP (Partit Espanyol de centre-dreta), si parlem de política; o en el REAL MADRID i el BARÇA, si parlem de futbol.

Aleshores tot acaba en un maniqueïsme a dos bandes, irreal, avorrit, simplista (de rojos i blaus, encara, en un món tan descolorit com l'actual!), cainita, que només es dedica a buscar culpables de quasi tot (per uns és Zapatero el pare de tots els mals, pels altres Rajoy) i, fins i tot, surrealista davant una realitat social plural, polièdrica, complexa i que cada dia va canviant a major velocitat.

Tots sabem que el PP no és un partit liberal perquè, per exemple, ha intervingut en l'economia quan ha tingut el poder. Tot sabem, no solament que el PSOE tampoc és liberal, sinó que tampoc és un partit socialista, ni socialdemócrata a l'ús perquè, per exemple, ha recolzat grans multinacionals, capitals i empreses privades quan ha tingut el poder.

Aleshores, qui té la culpa de la crisi? -es pregunten els maniqüeïstes, bipartidistes i gent amb bona o mala fe, però partidària de seguir amb aquest sistema tant antic de fer-ho tot a dues bandes, fins i tot el joc de buscar culpables (rojos o blaus, tant se val!) en persones individuals, com si tot fos tant fàcil, pla i lineal... Vet quina cosa! ... Si us interessa aprofundir en els orígens de l'actual crisi econòmica, aquest article de l'AVUI, d'avui mateix, ens dóna alguna pista interessant...



Profecies, contradiccions del capitalisme i crisi actual

QUATRE CARICATURES

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL (*)

Des que tinc ús de raó escolto profecies sobre la imminència d'una crisi que clourà definitivament "les contradiccions del capitalisme", com es deia abans. De fet, cada vuit o deu anys es produeix una mena de catarsi col·lectiva a còpia d'elevar un conjunt de problemes greus a la categoria de cataclisme final. Es tracta d'un cerimonial perfectament estandarditzat, en què resulta obligatori: a) establir sofisticades comparacions amb el crac del 1929; b) fer primers plans fotogràfics a operadors borsaris amb cara de pànic; c) publicar llargues entrevistes a suposats experts que van repetint: "Jo això ja ho veia a venir!" (sense que, per norma general, l'entrevistador li repliqui: "I per què no ho deia abans, doncs?"). En cada episodi es produeixen petites novetats a nivell de format, però el discurs caricaturesc de fons no ha variat des de começaments de la dècada dels 70. Heus aquí quatre variacions sobre el mateix tema.

LA PRIMERA: LA CRISI L'HAN PROVOCAT uns senyors amb barret de copa que fumen havans (prèviament encesos amb un bitllet de 500 euros) i fan reunions secretes per a controlar el món, com els malvats dels dibuixos animats. Estaria bé que fos així, perquè quedaríem alliberats de qualsevol responsabilitat. És cert que aquests tipus existeixen, tot i que segurament ja no porten barret de copa. Però la crisi l'ha generat també una inacabable suma de conductes individuals d'altíssim risc, com la dels que demanaven crèdits hipotecaris a 50 anys sobre el 120% del valor d'un habitatge ridículament sobrevalorat; o la dels que, en comptes de provar de pagar el que devien, "unificaven deutes" gràcies a estrambòtics productes financers que els lligaven de mans i peus la resta de la seva vida. En si mateixes, d'una en una, aquestes conductes eren simplement errònies; totes juntes han tingut un efecte duríssim -que, dit sigui de passada, ha afectat els qui tenim costums una mica més assenyats.

LA SEGONA: EL CONEGUT CAS de les entitats creditícies nord-americanes Fannie Mae i Freddie Mac demostra les maldats de la iniciativa privada i les bondats de l'intervencionisme estatal, etc. Quantes trampes! Resulta que aquestes dues companyies no eren precisament un exemple de capitalisme salvatge, sinó tot el contrari: partien d'una iniciativa estatalista relacionada amb els exercicis d'enginyeria social de l'era Roosevelt, a la dècada del 1930 (molts dels quals, per cert, foren derogats durant el mandat del demòcrata Clinton). L'estatut jurídic de Fannie Mae i Freddie Mac era el propi d'allò que als Estats Units s'anomena government-sponsored entities, és a dir, entitats auspiciades i avalades per l'Estat.


LA TERCERA: UNA MAJOR INTERVENCIÓ de l'Estat evitaria el que ha passat. Segur? Aleshores algú m'hauria d'explicar per què una gran part de la classe mitjana ha adquirit tristes caixes de llumins de l'extraradi a preu de Taj Mahal. La resposta la trobaran en qualsevol imprès de la declaració de la renda: era l'única manera d'obtenir desgravacions fiscals substancials -es tracta de la cucanya, com deia el mestre Pla-. Qui no ho feia, clatellada. És així com l'Estat ha participat activament en una dinàmica absurda, els resultats de la qual estan a la vista. I aquesta no és precisament l'única intervenció proactiva dels poders públics en aquest desastre. Es parla molt d'urbanisme salvatge, però no gaire dels imprescindibles permisos municipals que calien per fer-lo efectiu. Era l'única manera de recaptar impostos a cabassos per poder inaugurar, una setmana abans de les eleccions, poliesportius de categoria olímpica en poblets de 400 habitants censats.

LA QUARTA: EL LIBERALISME és la causa de tots els mals. Anticipant-se molts anys a l'estatisme d'Hugo Chávez i a l'autarquisme del general Franco, als plans quinquennals soviètics i a l'"ordine economico nazionale" de Benito Mussolini, mossèn Feliu Sardà i Salvany publicà l'any 1884 El liberalisme és pecat.

AL NOSTRE PAÍS, AQUESTA DOCTRINA ha fet forat. Encara ara forma part del decàleg autòcton de la correcció política. Potser per això, alguns personatges que es trobaven en ple procés de putrefacció dins de l'abocador ideològic de la història han cregut que disposaven d'una pròrroga per tornar a insistir en les dèries que van fer malbé el segle XX. En la mesura que ja coneixem a bastament el resultat real d'aquest tipus d'idees, això és més perillós del que sembla. L'amic -i director adjunt d'aquest diari- Toni Cruanyes alertava dissabte passat contra aquesta caricatura. "El liberalisme defensa la lliure competició en el mercat dintre d'unes normes bàsiques, clares i respectades per tothom. I això no és el que hem vist en els últims anys (...) Això no era liberalisme. Era senzillament, un escàndol que no podia durar massa temps".

COMPTE, DONCS, AMB LES caricatures, que les carrega el diable. Entre la necessària i legítima denúncia d'errades imperdonables i la defensa de solucions màgiques basades en un Estat obès i sobredimensionat que ho controla tot hi ha una ratlla que convindria no saltar.

* Universitat Ramon Llull
(Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dimarts, 23 de setembre del 2008)