DRETS HUMANS, 60 ANYS...

Vivim a cops d'aniversari: 60 anys de la Declaración Universal dels Drets Humans i de frase feta: Soy ciudadano del mundo... Ara toca parlar de drets humans, millor dit demà (10 de desembre), i ja netegem les consciències per tot l'any, com si això dels drets i les problemàtiques diverses, locals i globals, només foren cosa d'un dia i de països llunyans que res tenen que vore amb nosaltres...

Potser són una declaració d'intencions i de mínims, tal vegada s'haurien d'ampliar a problemàtiques més actuals, però s'ha de reconéixer que vivim a un món, encara, molt injust i on de cada 10 persones, només 2 tenen tot allò del que podem fruir al nord, a les societats occidentals o als països desenvoluopats -la nomenclatura és sinònima-, tenint en compte que pobresa i subdesenvolupament també conviuen amb nosaltres: on hi ha molta riquesa, també hi ha molta misèria (a les grans ciutats, per exemple).



Els drets humans s'han de reivindicar a nivell global i a nivell local i, a més, aquestos no s'acaben amb quatre reivindicacions de caràcter material (alimentació, sanitat, educació i vivenda), encara que ja seria un gran pas per la humanitat eradicar la pobresa i la mortalitat infantil, perquè després hi ha el respecte per la multiculturalitat, és a dir, per la biodiversitat ètnica i lingüística, però sempre començant per la nostra. No val a dir que s'ha de respectar el swahili i després despreciar el valencià a casa nostra o fer cas omís de les sentències a favor de la unitat de la llengua del tribunal suprem, i això que en van vint.

Que és convenient que els valencians dominem el castellà, l'anglés, el francés o l'alemany? I tant! Qui ho nega això? ... Que és prioritària l'alimentació i la salut al coneixement de llengües o al coneixement en general? No, no tant evident! Ensenyar a pescar sempre serà més important que donar peixet... Per cert, durant el mes de novembre he tingut el goig de participar en un curs de formació sobre Escoles Solidàries que m'ha fet recuperar l'esperança amb l'ésser humà en general i, sobre tot, amb els més joves.



Si parlem d'idiomes, o de drets lingüístics, també seria convenient que els habitants de Madrid conegueren alguna llengua diferent al castellà (espanyol?) i prengueren exemple de Barcelona, la ciutat del món on s'editen més llibres en castellà i la majoria de ciutadans són, com a mínim, bilingües (castellà/català). O que els habitants de Nova York, la ciutat del món on s'editen més llibres en anglés conegueren alguna llengua diferent a l'anglés (nordamericà?) i prengueren exemple de Brussel·les, on la majoria de ciutadans són, com a mínim, bilingües (neerlandés /francés)... I ara alguns diran que, potser, per això estan a punt de partir l'estat belga en dos... Aleshores, per què no passa el mateix a Suïssa o, a l'inrevés, per què no s'ajunten Alemanya i Austria, si ara resulta que els espanyols han descobert que cada estat ha de tenir un idioma propi però només un? Potser, per això, els governants valencians també volen tenir el seu idioma propi, el problema és que no acaben d'explicar que ja fa temps que s'han decidit només per un: el català de Francesc Camps?, l'anglés d'Alexander Fountain of Blackberrye? El... No sigueu innocents, el castellà d'Espanya!

Com diu, Joan Puig i Ferreter, a la web del 60 aniversari dels Drets Humans (d'on m'he currat la il·lustració), la ignorància és la font de tots els mals: el vostre fanatisme, la vostra misèria, tots els fills de la ignorància.... I si no és la ignorància, encara m'ho poseu pitjor: la mala fe? El món continuarà sent de quatre, mentre els drets humans i les lleis s'arxiven en dies de pluja o es llancen, directament, als abocadors controlats del paper mullat...