Vila-real 1, Panathinaikos 1

Quan no potser, no potser i, a més, és impossible!

En un Madrigal de gom a gom, la nova grada del Gol Nord parlava grec pertot arreu (més de 2.000), mentre el we are the champions ens tornava a eriçar la pell i tot Vila-real somniava en una nit màgica, èpica, com tantes altres -no moltes- que tots desitgem en siguen moltes més...

Aquesta nit de dimecres, el Vila-relax de la Lliga de les Estrelles se va mudar, se va posar la roba de gala, però no les pantufles, ni les xancles de platja, no, aquesta vegada era un mono de feina, però de luxe, de Champions... Per fi va aparéixer el Vila-total amb una primera part magnífica, a la que només li va faltar l'encert de cara al gol. I això que Don Manuel, una vegada més, va castigar a la banqueta a Cani -el millors dels 22 al partit de dissabte passat- i va deixar descansar Monsieur Pirés, el dandi de la gespa que, al capdavall, provocaria el penal de l'empat -transformat per Rossi- a la segona part.

Massa premi per a l'autobús de Henk Ten Cate (el carlossimón de l'Acròpolis) davant un Vila-real molt superior que, el futbol és així, es va vore sorprés per un sol xut a la porteria de Diego López llançat per un tal Karagounis (58') que, jronya-que-jronya..., se va colar per tot l'escaire: un intent, un gol!

Al final, la Vila no va poder contra la Polis, ni el postre de Sant Pasqual contra el yoghourt grec, però queden 90 minuts on el Vila-real de la Champions (no el Vila-relax de la Lliga) encara té moltes coses a dir perquè, llevat de la derrota, ens valen tots els empats que no siguen el 0-0 i, per suposat, qualsevol victòria de l'equip de la Torre Motxa davant els del Partenó...

Bon viatge cap a Ítaca, als que pugueu anar i tornar... I molts records a Sócrates -sí, aquell davanter brasiler... Però, això sí, espereu-me per viatjar als Quarts de final que, de segur, em coincideixen amb les vacances pasqüeres.