CRISI LOCAL, INJUSTÍCIES GLOBALS

Els Estats Units d'Amèrica són admirables per moltes coses, encara que la qualitat de vida, potser, és inferior a la de molts països europeus. Els elevadíssims rendiments de l'agricultura nord-americana, deguts en part a la seua racionalització, ha obligat a controlar la producció i, fins i tot, a finançar-ne els excedents. La principal zona agrícola nord-americana és l'anomenat Corn Belt, àmplia zona a l'Oest Mitjà de sòls i clima particularment aptes per a un gran nombre de conreus, originàriament cereals però posteriorment diversificats. Les tres grans especialitats agrícoles dels Estats Units són els cereals, els conreus industrials i els conreus hortofructícoles amb citricultura mecanitzada, especialment a Califòrnia. La ramaderia és integrada amb l'agricultura i crea una part important del producte final agrari.

Al nostre País Valencià -també admirable per tantes coses- i a l'Estat Espanyol -paradigma de la diversitat paisatgísca, econòmica i cultural-, en canvi, mai s'ha racionalitzat l'agricultura, ni molt menys la citricultura. Als darrers 30 anys de democràcia, cap govern s'ha atrevit a delimitar zones de conreu de cítris i la producció s'ha multiplicat fins l'infinit, amb la connivència de cert canvi climàtic que ha possibilitat la plantació de tarongers a zones impensables uns anys enrera (comarques de l'Alt Millars, per exemple, o a tocar de Barcelona cap al nord, per no parlar de la gran expansió de la citricultura andalusa). El resultat, ja el sabeu, la ruïna total del citricultor tradicional i el repartiment de beneficis entre els propietaris especulatius dels grans latifundis, recentment arribats al "negoci", i les grans multinacionals del comerç a mans estrangeres. El mateix passa amb el modest ramader de tota la vida: quantes granges s'han tancat a les comarques de Castelló als darrers anys?

De la mateixa manera que s'ha rebentat el mercat citrícola, amb la passivitat absoluta dels diferents governs autonòmics valencians, de diferent signe polític però, darrerament, conservador, ha passat amb la gran rendibilitat de la indústria ceràmica als darrers anys. A base d'agumentar el volum de la producció, s'ha arribat a un colapse quasi total.

I si a tot això li afegim la querència cap a la construcció dels diferents governs estatals i autonòmics dels darrers anys, tenim que ni la costa és infinita, ni és eterna la superfície urbanitzable... s'ha tractat de vendre a la ciutadania el creixement com a progrés, en canvi, aquest no ha vindut acompanyat d'una millora de la qualitat de vida, ni d'un desenvolupament sostenible que, a llarg termini, sí que beneficiaria a tots. Aleshores, allà on s'ha apostat pels monoconreus (clemengres: citricultura i ceràmica) i, a més, han vingut més immigrants a treballar a l'obra, resulta que és on més hem contribuït per arribar al rècord dels 4 milions de parats a nivell de tota Espanya.

Per una altra banda, si el País Valencià té un finançament autonòmic deficitari (perquè no tenim concert fiscal com Navarra i el País Basc, ni som autonomia de tractament fiscal preferent, com Madrid, ni som autonomia "històrica" com Andalusia, per exemple) i l'escàs finançament es dedica al pa i al circ: esdeveniments balafiadors dels impostos públics com ara la Copadelamèrica, la Fòrmulaú, la Ciutatdelesmalediciènciesielspalausversallencs, etc. Tenim que no n'hi ha un duro per fer res...

Les capitals provincials, degut a l'estructura centralista decimonònica, encara poden alçar el cap degut a certa jerarquia urbana i fiscal (Madrid-València-Castelló...) que els atorga majoritàriament, i de facto, els principals serveis i llocs de treball públic consolidats a la sanitat, l'ensenyament o l'administració pública en general... Per això seria tant important que ciutats com la nostra, Vila-real, poguera acollir una facultat del que siga, de Ciències de la Salut per exemple, o la seu provincial de l'Escola Oficial d'Idiomes.

De tota manera, encara que la crisi financera global no és l'única causant del desastre econòmic valencià, també és veritat que la globalització, fins ara, només ha arribat a l'economia i, per tant, és una globalització injusta... fins que no arribe a la política (Economia global, democràcia global!), la fiscalitat (Prou de paradisos fiscals!), a la Justícia (Economia global, justícia global) o/i, sobretot, als Drets Humans...

Prou de Neocolonialisme global i d'explotació dels països del tercer món! en nom d'un fals progrés que només aspira a l'increment dels edificis, dels beneficis, del PIB... per uns pocs. Si el món s'acaba, almenys que s'acabe bé... -globalment parlant.
............................................................................................................