Fa quinze dies, després del lamentable empat contra l'Espanyol en El Madrigal, va comentar-me un amic vila-realenc que l'única solució per canviar la dinàmica futbolística, segons ell, era tirar al carrer a Valverde, l'entrenador del Vila-real. Jo li vaig preguntar el perquè. I la seua resposta va ser que, encara, no havia sabut imposar el seu estil de joc... Vaig replicar-li que, naturalment, els resultats manen, però que l'estil de joc tampoc no l'havia imposat Pellegrini al Real Madrid, perquè un procés d'aquesta magnitud costa -si no ets un fenomen tipus Guardiola- quasi una temporada sencera.
Després de la derrota humiliant d'aquesta vesprada a Jerez (ho escric amb la llengua oficial d'aquella ciutat, el castellà), s'ha de buscar un revulsiu i no és qüestió d'enviar a tots els jugadors que, fins ara, encara no han aparegut: Diego López (el de les mans mortes), Àngel (l'amic dels davanters cristians), Marcano (un jove defensa amb cognom difícil), Gonzalo (un aspirant a central de primera), Godín (el desconegut), Bruno (un creador aliniat en tasques defensives), Senna (un internacional que encara no s'ha centrat en l'equip que li paga), Rossi (un tilular per reial-decret) i Nilmar (el jugador més car de la història del Vila-real en quant a la relació preu-eficàcia golejadora).
Els aficionats estem dolguts per veure el Vila-real com l'últim de la fila però en comptes de dedicar-li a Valverde una cançó amb la veu de Manolo García i música de Quimi Portet -que igual són de l'Espanyol- preferim aquesta més "moderna" de Julieta Benegas.
La pilota està al teulat de la S.A.D., però una cosa és la política empresarial del club, els interessos econòmics dels que manen, i una altra la solució quirúrgica que necessita un planter de jugadors massa acostunmats, als darrers anys, a jugar tots juntets, a poc a poc, lents, previsibles, i al toca-toca, amb una tàctica pellegrinista que, des de l'any passat, ja no sorprén ningú. Valverde ha volgut imprimir-los velocitat (que fa molta falta), que pressionen als contraris durant 90 minuts (no ho han fet mai), que òbriguen el camp (ja tocava jugar per les bandes)... però no ha aconseguit res d'això.
Si s'aposta per canviar d'entrenador, que s'obliden de Paquito (amb tots els respectes per un senyor que és història del club), de Luis Aragonés i del gol de Marcelino contra Rússia... Vila-real és una ciutat jove, el Vila-real no és club per a veterans, la Lliga no és una competició per a jugadors lents acomodats en la desídia. Tal vegaga, el president, Fernando Roig, ja ha arribat a hores d'ara a la conclusió que no és suficient amb pegar un cop damunt la taula, perquè les decisions -si no estaven preses prèviament al partit- s'han de prendre, sempre, serenament.
El perfil de "jugador del Vila-real" -que, fins ara, ens ha anat bé, però també convindria revisar-lo, per allò de renovar-se o...- als darrers anys sempre ha estat el d'un jugador "moll" (1), com una mena d'homenatge a l'escàs caràcter de l'aficionat vila-realenc i a la tradicional forma de ser dels valencians en general. Aquest pitjor Vila-real de la història en Primera -resultats canten-, necessita un cop de timó. Només canviant d'entrenador, tal vegada, tampoc serà suficient, perquè els problemes psicològics i tàctics són, en principi, molt més difícils de solucionar que la baixa forma del 99 per 100 dels jugadors.
Sr. Valverde, que la vida li porte la sort que es mereix i que no ha pogut trobar a Vila-real!
..........................................................................................
(1) El 1582, Ximénez de Reinoso, Inquisidor de València, afirma que “la gente desta tierra es blanda de lo suyo”. Més endavant, el 1626, el Comte-duc d'Olivares es va atrevir a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana degut a què, segons ell, “tenemos a los valencianos por más muelles” en comparació amb la gent del Principat de Catalunya i la del Regne d’Aragó. Aquestes observacions tant coincidents, segons l'inoblidable Joan Fuster, es fan més des de l’exactitud objectiva que des del menyspreu (els jugadors són molt bons i molt artistes, però els falta pegada, intensitat, força física i, ara mateix, mental).
================================================================================
4 comentaris:
Ale!! Torna a llegir tots els posts que escrivies l'any passat contra el joc del Vila-real de Pellegrini, i plora!!
Quant donaries per tornar a viure aquelles vesprades que anaven el 5, el 7, o fins i tot l'1 de la classificació??
Ho sent, amic meu de l'ànima, però no saps la ràbia que em feia vore com criticàveu un Vila-real que ens feia somiar. Ara, tornem a la realitat...
(l'única cosa que em fa més ràbia encara és pensar com estaran gaudint els orelluts de Castelló)
Hem reafirmaria amb tots, perquè ara estem recollint els fruits d'aquella sembrada... El que mal va, mal acaba. Les coses no són per casualitat: continuen jugant com en temps de Pellegrini.
El perfil de jugador artista, dèbil físicament i psicològica, que s'acurruca a la primera de canvi... ens ha portat fins ací. La temporada passada van córrer i apretar al final, contra Barça, un València en descomposició i un Real Madrid que havia tirat la tovalla, però contra els menuts van patir més que Benhur i guanyaven jugant malament.
En l'únic que te done la raó és que ara juguen igual de malament, però ja no guanyen.
The Valverde's Affair: no news, good news.
Tots els equips poden perdre quan no juguen bé, però se pot perdre de dos maneres:
1)Tenint mala sort com el Barça (dos xuts al pal).
2) Jugant caminant, com el Real Madrid de Pellegrini contra un Milan de la tercera edat (per cert, les cantades dels porters poden consolar a Diego López: Dida i Casillas a Eurovisión).
El Vila-real, fins ara, ha perdut per les dues raons anteriors (les errades arbitrals i fins i tot les dels porters, quan guanyes són una anècdota), però si guanya a Roma potser té més possibilitats de menjar-se els torrons a Vila-real Valverde, que Pellegrini a Madrid (on hi ha quatre estrelletes en busca d'un equip inexistent).
Publica un comentari a l'entrada