AMB BON PEU

Després del bon regust que ens ha deixat l'empat al Camp Nou contra el Barça, podem afirmar que el Vila-real comença amb bon peu... i no solament aquest 2010, sinó la costeruda agenda futbolística del gener on, amb un poc de sort, una miqueta d'esforç i, per suposat, una bona dosi de bon joc i d'estratègia com la desplegada aquest dissabte davant el millor equip del món (el de les sis copes!), els jugadors grocs poden arribar a disputar un total de 9 partits entre el 2 i el 31 de desembre (5 dels quals a casa, en El Madrigal), naturalment, si passen la ronda de vuitens de la Copa del Rei que comença aquest dimecres, dia de Reis i a les sis de la vesprada, contra el Celta de Vigo (i, de seguida, dissabte a les 10 de la nit, l'Almeria).



Almenys, també han perdut Sevilla i Real Madrid per tranquilitzar tots els que confonen futbol amb altres històries que són, en definitiva, els que tampoc reconeixen que -salvant totes les distàncies que s'hagen de salvar- només Barça i Vila-real són els únics equips de futbol de la Lliga de les Estrelles que practiquen un futbol combinatiu, de qualitat, o els que, almenys, ho intenten, sense recórrer a la violència, al teatre, a la confussió, a les pèrdues de temps exagerades i tants ingredients friquis que té el futbol... I això que Ibrahimovic, a més d'un gran jugador, també perd els papers de tant en tant i, com dissabte passat, es va fer meréixedor d'una targeta groga que hauria pogut ser, perfectament, d'un altre color, per no parlar de l'àrbitre que, una vegada més, es va menjar un clar penal (d'Alves a Marcano) i va deixar de pitar la falta que, des de fora de l'àrea, comença a fer Puyol sobre Nilmar... Sembla que aquesta temporada -si és que hi ha consignes arbitrals-, el Vila-real serà l'únic equip que acabarà la Lliga sense tirar cap penal sobre la porteria contrària...

La resta, molt bé, el Barça del genial Pep Guardiola que no podia i el Vila-real d'Ernesto Valverde que continua creixent i deixant enrere la lentitud exasperant de l'inici de la temporada. I com, finalment, no hi haurà incorporacions del mercat d'hivern, potser Kiko, Matilla o Marcos Gullón comencen aquest fred Gener a calentar en Primera i, per què no?, en l'Europa League que es reprendrà al febrer. El Vila-real comença a ser un equip amb bona fusta, potser per això destaca un gran Fuster.
=====================================================================

QUINA LLÀSTIMA, PERÒ ADÉU VALVERDE...

Fa quinze dies, després del lamentable empat contra l'Espanyol en El Madrigal, va comentar-me un amic vila-realenc que l'única solució per canviar la dinàmica futbolística, segons ell, era tirar al carrer a Valverde, l'entrenador del Vila-real. Jo li vaig preguntar el perquè. I la seua resposta va ser que, encara, no havia sabut imposar el seu estil de joc... Vaig replicar-li que, naturalment, els resultats manen, però que l'estil de joc tampoc no l'havia imposat Pellegrini al Real Madrid, perquè un procés d'aquesta magnitud costa -si no ets un fenomen tipus Guardiola- quasi una temporada sencera.

Després de la derrota humiliant d'aquesta vesprada a Jerez (ho escric amb la llengua oficial d'aquella ciutat, el castellà), s'ha de buscar un revulsiu i no és qüestió d'enviar a tots els jugadors que, fins ara, encara no han aparegut: Diego López (el de les mans mortes), Àngel (l'amic dels davanters cristians), Marcano (un jove defensa amb cognom difícil), Gonzalo (un aspirant a central de primera), Godín (el desconegut), Bruno (un creador aliniat en tasques defensives), Senna (un internacional que encara no s'ha centrat en l'equip que li paga), Rossi (un tilular per reial-decret) i Nilmar (el jugador més car de la història del Vila-real en quant a la relació preu-eficàcia golejadora).



Els aficionats estem dolguts per veure el Vila-real com l'últim de la fila però en comptes de dedicar-li a Valverde una cançó amb la veu de Manolo García i música de Quimi Portet -que igual són de l'Espanyol- preferim aquesta més "moderna" de Julieta Benegas.

La pilota està al teulat de la S.A.D., però una cosa és la política empresarial del club, els interessos econòmics dels que manen, i una altra la solució quirúrgica que necessita un planter de jugadors massa acostunmats, als darrers anys, a jugar tots juntets, a poc a poc, lents, previsibles, i al toca-toca, amb una tàctica pellegrinista que, des de l'any passat, ja no sorprén ningú. Valverde ha volgut imprimir-los velocitat (que fa molta falta), que pressionen als contraris durant 90 minuts (no ho han fet mai), que òbriguen el camp (ja tocava jugar per les bandes)... però no ha aconseguit res d'això.

Si s'aposta per canviar d'entrenador, que s'obliden de Paquito (amb tots els respectes per un senyor que és història del club), de Luis Aragonés i del gol de Marcelino contra Rússia... Vila-real és una ciutat jove, el Vila-real no és club per a veterans, la Lliga no és una competició per a jugadors lents acomodats en la desídia. Tal vegaga, el president, Fernando Roig, ja ha arribat a hores d'ara a la conclusió que no és suficient amb pegar un cop damunt la taula, perquè les decisions -si no estaven preses prèviament al partit- s'han de prendre, sempre, serenament.

El perfil de "jugador del Vila-real" -que, fins ara, ens ha anat bé, però també convindria revisar-lo, per allò de renovar-se o...- als darrers anys sempre ha estat el d'un jugador "moll" (1), com una mena d'homenatge a l'escàs caràcter de l'aficionat vila-realenc i a la tradicional forma de ser dels valencians en general. Aquest pitjor Vila-real de la història en Primera -resultats canten-, necessita un cop de timó. Només canviant d'entrenador, tal vegada, tampoc serà suficient, perquè els problemes psicològics i tàctics són, en principi, molt més difícils de solucionar que la baixa forma del 99 per 100 dels jugadors.



Sr. Valverde, que la vida li porte la sort que es mereix i que no ha pogut trobar a Vila-real!
..........................................................................................
(1) El 1582, Ximénez de Reinoso, Inquisidor de València, afirma que “la gente desta tierra es blanda de lo suyo”. Més endavant, el 1626, el Comte-duc d'Olivares es va atrevir a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana degut a què, segons ell, “tenemos a los valencianos por más muelles” en comparació amb la gent del Principat de Catalunya i la del Regne d’Aragó. Aquestes observacions tant coincidents, segons l'inoblidable Joan Fuster, es fan més des de l’exactitud objectiva que des del menyspreu (els jugadors són molt bons i molt artistes, però els falta pegada, intensitat, força física i, ara mateix, mental).
================================================================================

COPA, LLIGA I CHAMPIONS...

Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.

Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.

Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...