Després del bon regust que ens ha deixat l'empat al Camp Nou contra el Barça, podem afirmar que el Vila-real comença amb bon peu... i no solament aquest 2010, sinó la costeruda agenda futbolística del gener on, amb un poc de sort, una miqueta d'esforç i, per suposat, una bona dosi de bon joc i d'estratègia com la desplegada aquest dissabte davant el millor equip del món (el de les sis copes!), els jugadors grocs poden arribar a disputar un total de 9 partits entre el 2 i el 31 de desembre (5 dels quals a casa, en El Madrigal), naturalment, si passen la ronda de vuitens de la Copa del Rei que comença aquest dimecres, dia de Reis i a les sis de la vesprada, contra el Celta de Vigo (i, de seguida, dissabte a les 10 de la nit, l'Almeria).
Almenys, també han perdut Sevilla i Real Madrid per tranquilitzar tots els que confonen futbol amb altres històries que són, en definitiva, els que tampoc reconeixen que -salvant totes les distàncies que s'hagen de salvar- només Barça i Vila-real són els únics equips de futbol de la Lliga de les Estrelles que practiquen un futbol combinatiu, de qualitat, o els que, almenys, ho intenten, sense recórrer a la violència, al teatre, a la confussió, a les pèrdues de temps exagerades i tants ingredients friquis que té el futbol... I això que Ibrahimovic, a més d'un gran jugador, també perd els papers de tant en tant i, com dissabte passat, es va fer meréixedor d'una targeta groga que hauria pogut ser, perfectament, d'un altre color, per no parlar de l'àrbitre que, una vegada més, es va menjar un clar penal (d'Alves a Marcano) i va deixar de pitar la falta que, des de fora de l'àrea, comença a fer Puyol sobre Nilmar... Sembla que aquesta temporada -si és que hi ha consignes arbitrals-, el Vila-real serà l'únic equip que acabarà la Lliga sense tirar cap penal sobre la porteria contrària...
La resta, molt bé, el Barça del genial Pep Guardiola que no podia i el Vila-real d'Ernesto Valverde que continua creixent i deixant enrere la lentitud exasperant de l'inici de la temporada. I com, finalment, no hi haurà incorporacions del mercat d'hivern, potser Kiko, Matilla o Marcos Gullón comencen aquest fred Gener a calentar en Primera i, per què no?, en l'Europa League que es reprendrà al febrer. El Vila-real comença a ser un equip amb bona fusta, potser per això destaca un gran Fuster.
=====================================================================
2 comentaris:
EL DUELO
El duelo entre el Barça y el Real Madrid va a ocupar este año 2010 el vacío que deja la mediocridad turbia de la política, nos puede salvar del sofocante agobio de las tertulias canallas de la televisión convertidas en un gallinero agresivo, donde siempre gana el idiota que más grita. A partir de ahora este combate a dos se convertirá en el único ejemplo de fortaleza, de rigor, de estética y de moral pública al alcance de cualquier espectador. Un pase de Iniesta, un remate de Cristiano Ronaldo, siete fintas seguidas de Messi, una parada de Casillas poseen un grado de excelencia imposible de hallar en la Universidad, en la Iglesia, en el Parlamento y en el periodismo. Los seguidores del Barça y del Real Madrid ceden parte de su yo a un colectivo en el que diluyen todos sus sueños. Para el Barça en el principio era el Verbo; para el Real Madrid en el principio era la Acción. El Barça juega persiguiendo un ideal de perfección; el Real Madrid, en cambio, sólo trata de aplastar al equipo contrario; uno se mira a si mismo en la propia sombra del césped; el otro sólo pone los ojos en el adversario. En el Barça el fin primordial consiste en gustarse y que el gol sea un producto de una elaboración virtuosa; en el Real Madrid el gol viene al final de una lucha heroica, pero no importa si el balón entra con un remate espectacular o con un rebote en la canilla. Del verbo y de la acción derivan el idealismo y el pragmatismo: dos formas de estar en el mundo, de enfrentarse al futuro, de soportar los golpes de la fortuna, de combatir al enemigo, de celebrar la victoria o de asumir la derrota. Más allá de la perfección sólo está la muerte, lo mismo en arte que en deporte, puesto que solo permite repetir la fórmula hasta el infinito. No es posible mejorar el fútbol que realizó el Barça en el partido contra el Manchester. A partir de ese momento estelar el equipo no ha hecho otra cosa que imitarse a si mismo. Al Barça solo le puede salvar del manierismo la emoción de la agonía, el gol en el último minuto; en cambio el Real Madrid puede llegar a la cima si convierte la agresividad y la incertidumbre en una maquinaria de alta precisión. Verbo o acción también son dos formas de matar. El Barça con veneno lento, el Real Madrid a puñal.
Manuel Vicent (El País, 3.01.10).
L’aspecte positiu de l’empat
El Barça ha començat l’any empatant davant un excel·lent Vila-real, una igualada que és positiva: posa en alerta tothom que el meravellós conte del 2009 ja s’ha acabat. La nova història està per fer.
Primer partit de l’any del Barça, primera victòria que s’escapa. Gràcies a tot el que s’ha sumat i al que queda, una anècdota. I positiva. Sempre cal trobar el costat bo de les coses. En aquest cas, és lícit punxar quan es pot i gairebé diria que perfecte per així estar alerta. Aparcat i amb honors el 2009 excepcional, el 2010 tot està per decidir. Si en volies una prova, el Vila-real en va donar una només començar.
Futbolísticament és una alegria comprovar que, més enllà del Barça, hi ha equips que fan seu i apliquen bé mecanismes molt de can Barça. Valverde va jugar contra Guardiola diferent que la majoria. En lloc d’anar cap enrere, cap endavant. En lloc d’esperar al darrere, a mossegar al davant. Defensar en camp contrari, si ho saps fer bé, li dóna aire a la teva defensa a la vegada que desestructura el rival. En no poques fases del partit el Barça no va saber com treure’s de sobre aquella primera línia de pressió ni trobar els espais perquè algú pogués aprofitar-los. Amb vista a pròxims compromisos, una altra cosa a afegir a les feines pendents del millor equip del 2009. Un estímul extra per a un grup que sap, hauria de saber, i segur que l’hi faran veure, que a partir d’ara el conte és un altre i que encara s’ha d’escriure.
Johan Cruyff (El Periódico).
Publica un comentari a l'entrada