CANTARS POPULARS

Ahir dijous, al Teatre Principal de Castelló, els escriptors castellonencs dels inicis del segle XX foren homenatjats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la presentació d'una publicació a cura de Lluís Messeguer, Antologia d'escriptors castellonencs (les lletres de Castelló de la Plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle XX) que recorda els pioners oblidats de la nostra llengua, tot un corpus d'autors que amb la seua dedicació i treball acabarien convergint en la conveniència d'arribar a un pacte de mínims per prestigiar el valencià, es a dir, les Normes de Castelló de 1932.

Fullejant aquesta voluminosa obra, de 658 pàgines, m'he retrobat amb alguns autors vila-realencs que, en el cas dels conreadors de la poesia, també integren el petit corpus de Poetes de la Terra:

Carles Sarthou, Peníscola (text erudit publicat a la revista Lo Rat Penat, nº 6, 1911): pàgs. 198 - 205

Benet Traver, Vila-real en la guerra dels moros de la Serra d'Espadà (treball històric publicat a Vila-real en 1926): pàgs.210 - 217

Josep Nebot, Les orfenetes (poema publicat als Apuntes para una Gramática Valenciana popular, València 1894): pàgs. 322 - 323

Diego Perona, Clar de Lluna (narració breu extreta de La Veu de la Plana, nº 31, 25 de novembre de 1916): 449 - 451

Bernardí Rubert Candau, El roseret de Sant Antoni (poema extret del poemari guanyador dels Jocs Florals de Torrent al 1934): 405 - 407

Però també podem trobar, entre un llarg llistat, prohoms com ara Lluís Lucia, Gaetà Huguet (pare i fill), Almela i Vives, Honori Garcia, Sánchez Gozalbo, Soler i Godes, Anna Rebeca Mezquita, Alfred Giner, Bernat Artola, Carles Salvador, Salvador Guinot, Vicent Tomàs i Martí o el vila-realenc d'adopció Joan Manuel Borràs Jarque.

CANTARS POPULARS, Francesc Ribés
(fragment extret de les pàgines 112-121)

A la vora del riu, mare,
m'ha deixat les espardenyes;
mare, no li hu diga al pare
que io tornaré per elles.

Aunque somos novensanos
y queremos dormir mollos
no tenemos matalapos
ni coixinos ni llansolos.

Borrajos son en Catí
borrajos son en les Coves
borrajos en San Mateu
borrajos en tots els pobles.

En el cielo manda Dios,
en Madrid els del negoci
i en Castelló de la Plana
sempre manen els del cosi.

En Villarreal borrajos;
en Burriana, les taronjes;
garrofes en Torreblanca,
i en Almaçora, carjofes.

En Sorita són els perros,
en Villores els catxaps
i en Ortells són buenos mosos
i en Forcall els socarrats (*).

En Llucena són raboses,
en Costur tots són tarugos,
en Villafamés cul rojos
i en Alcora ofega burros.

.....................................................................................................
(*) El 1835, durant la Primera Guerra Carlina, Forcall haguè de suportar l'incendi de l'esglèsia i, encara després d'acabada la guerra, sofrí tota classe de penalitats per no ressignar-se a la desfeta de la causa carlina. Per tant, res a veure els socarrats de Forcall del segle XIX amb els de Vila-real o Xàtiva, per exemple, que són del XVIII, és a dir, de la Guerra de Successió.
===================================================