Vila-real no és, avui en dia, una ciutat fallera, però els vila-realencs, majoritàriament, solem visitar -com a mínim- la ciutat germana de Borriana, mentre d'altres viatgen també a la Vall d'Uixó i, potser, més pocs tenen la gosadia d'arribar a Benicarló (degut a les tercermundistes comunicacions per ferrocarril que hi ha des de Castelló de la Plana en direcció al nord).
De tota manera, València també està competint darrerament amb Borriana, per un primer lloc entre les preferències falleres locals, degut a la fluïdesa dels trens de rodalies en direcció sud i, sobre tot, per la proximitat de la degradada estació d'A.D.I.F. (Administrador d'Infrastructures Ferroviàries) que, malgrat tot i les intencions del S.D.L.C.V. (Sindicat de la Criminologia Viària), continua i continuarà ubicada molt pròxima al centre de la ciutat (esperem que pels segles dels segles... i a ser possible soterrada).
Personalment, sempre he considerat la setmana fallera com una oportunitat única de trepitjar la comarca i no perdre el contacte amb velles (per l'edat) o antigues (per la durada) amistats, sobretot de Borriana... on vaig viure intensament la festa durant 6 anys, més per la conjuntura laboral -ho reconec- que per l'esperit faller propi... però també constitueix una bona excusa per fer l'escapada a València, una ciutat on sempre queden meravellosos racons i nombroses històries per descobrir: la capital de l'antic Regne sempre sorprén, mai ens deixa indiferents. Jo l'assimile com la tònica -que, per cert, em semblava una cosa molt amarga de menut-, és a dir, quan més la conec, més m'agrada, més m'enganxa, i no solament per Falles. Potser València és una ciutat amb addictius visibles i invisibles i, de segur, si no t'agrada, potser, és que l'has tastada poc: reintenta-ho!
A Vila-real, però, també hi va haver falles, de veres... i que conste que no vaig a fer referència a la Crema de Vila-real del 1706, al dia més trist de la nostra història (quan va ocórrer un petit incident, com diuen alguns), sinó a la crema de ninots de cartó, fusta i d'altres materials.
Les primeres notícies al respecte es remunten fins el 1920, però és a la dècada dels trenta del propassat segle XX, concretament al pati de l'Escola del Cedre (l'encara, actual, de Cervantes que ni fa servei -perquè no té alumnes-, ni es rehabilita -perquè només té posada la primera pedra: per a quant la segona? Heus ací una temàtica, actual, ben fallera!), on els alumnes cremaren una petita falleta infantil, segons Carceller, per celebrar, al 1932, la inauguració d'un col·legi que -ves per on- acolliria, més tad, un bon grapat de generacions d'alumnes que va des de la de l'actual conseller, Alejandro Font de Mora, passant per la del que subscriu aquest blog, fins els actuals que -pobrets!- ni saben on és el Camí Cedre, ni que és, exactament, això d'una escola d'obra, feta amb fonaments, formigó, bigues de ferro, amples finestres... i no solament barracons i mestres.
La falla més famosa, però, fou la que alçà Quiquet de Torà al Carrer del Moreral (molt a prop de l'Escola dels Cagons, és a dir, pels voltants de l'encreuament del Barranquet amb el carrer Betxí) tot just uns mesos abans de l'inici de la tragèdia civil del 1936. Es tractava, però, d'una modesta falleta de reduïdes proporcions que, no obstant això, ens ha deixat el testimoni, segons Doñate, d'un llibret de falla amb lletres típiques de l'època, suposadament del mateix autor, on més que fixar-nos en l'acràcia ortogràfica regnant, hauríem de valorar la llengua que emprava la generació dels nostres avis, és a dir, el valencià (el català de tots, com diria Enric Valor), la nostra, la que ha anat passant de pares a fills al llarg dels darrers set llargs segles i que, ara mateix -veges tu!- està posant en perill la continuïtat del castellà... segons alguns ninots de falla. (Per cert, per a quan s'exigirà el requisit lingüístic per treballar en l'Administració Valenciana? Ara, pots demanar-ho clicant ací! ).
Les falles, malgrat tots els entrebancs haguts i per haver, també estan contribuint -molt a poc a poc, si voleu-, a la normalització del valencià... o a la promoció -també si voleu-, però que conste que no és el mateix! La diferència és la mateixa que hi ha entre una Falla i una falleta infantil que, pam dalt, pam baix, és el que feren els vila-realencs dels anys vint i trenta i que, per sort o per desgràcia, no tingué continuïtat a la postguerra perquè, tal vegada, els vila-realencs sempre hem sigut del puny tancat... i no per raons ideològiques, ni molt menys. Ara, en canvi, potser hem obert massa la mà als darrers anys i alguns s'han quedat sense arguments per carregar contra els fallers o contra els que gaudim cremant, metafòricament o no, el que no ens agrada...
FALLA DEDICÁ AL FRACÁS DE LES TERONCHES
(1936)
Es nostre Villarreal
poble ric y treballaor
que en tota la provinsia
no en ya un altre millor.
Si les teronches se valien
per ser bon añ
els bons duros en les cases
se anaben palechan.
Ara estem tots perduts
y no alsarem ya el cap
els pobres jornalers
ni la rica propietat.
Tots poc a poc mon anirem
y en una corda mos pencharem.
Asó es una calamitat
pues per tan rabuig de yoyo
peseta no en tocarem cap.
Quiquet de Torà (1936).-
....:o0O0o:....
7 comentaris:
Molt interessant aquesta entrada, Toni. No sabia que hagueren falles mai ací. El que tu no saps és que Quiquet de Torà (artiste i poeta faller, pel que veig) era família directa del meu avi Vicent. Què xicotet és el món!.
Doncs em podries aclarir un dubte: com li deien, realment, de nom de pila. Era Enric Torà o això només era el malnom.
Mon pare m'ha contat moltes històries d'aquest personatge. Per exemple, que el llogaven als masets a l'estiu per fer "porritos" (titelles) i que ell sempre posava dos preus: amb tomaques o sense tomaques (Doñate, en canvi, diu que l'arruixaven amb aigua)... perquè, pobre home, es veu que el putejaven bastant ja que ells sempre estava disposat a contar històries, acudits, cantar i ballar i, a la seua manera, va ser un artista d'aquells temps tant tristos des del punt de vista històric.
Una vegada, al "Pany del Cagó" (aprop del riu, al Molí Nou), va pegar mitja volta i els va deixar a tots plantats perquè li havien plogut les tomaques, però va tornar al cap de l'estona perquè uns veïns disfressats de guàrdia civils el van detenir i l'obligaren a tornar. Anècdotes de lleure de la Vila rural...
També a la barriada de Sant Josep, als anys 90, crec recordar, Santiago el "rata" va plantar alguna que altra falla feta pels nanos de la contornà a l'encreuament del carrer Sant Josep amb Vázquez de Mella, si no recorde mal i, alguna altra, al mateix pati de la Huerta.
Mossén Guillermo, vila-realenc de pro nascut a Picassent (això marca caràcter!), també va organitzar algun acte faller al pati del col·legi Bisbe Pont fa molts anys... Serie qüestió de recopilar totes les dades per ser més exhaustius però, en definitiva, falles com a Borrianan no n'hem tingut mai.
Toni, molt bo este darrer article teu! Ben mirades, les falles són una gran manifestació de cultura popular (en el bon sentit). Jo mateix em vaig "embadalir" mirant les falles del barri del Carme de València, ep una estètica canyera i amb humor del bo. I és que, parafrasejant Jaume Sisa, de la Coentor en farem fum (i foc) faller!!
Per cert, Toni, saps que la paraulade "falla" té un origen ben antic? A més, hi ha falles arreu del domini lingüístic, com ara les "falles" de l'Alt Pallars, al Pirineu... i que les Fogueres d'Alacant, fa poc també eren les "falles" de Sant Joan.
L'etimologia diuen que ve del llatí "facula", però és ben curiosa la semblança fonètica amb l'angles "fire" (faia) per a la nostra paraula "foc"... Et recomane a tu i a tots i totes la pàgina web: www.festes.org, fan un seguiment exhaustiu de tot açò.
Bones Festes.org!
Bona pàgina la de festes.org, sí senyor, ja he posat l'enllaç al blog.
La veritat és que m'ha sorprés l'interès faller dels vila-realencs en general i, sobre tot, dels amics que, en principi, m'havieu de cridar l'atenció per tractar temes tan "folclòrics"...
Eh, que és broma, que conste, que sé que a tots us va, més o menys, el rotllo, fester, antropològic, històric i, fins i tot, folclòric -per què no?- sobre tot si es tracta del nostre... Per cert, els de la penya El Desori també han fet la brometa de muntar-se una mini-falla, però tipus gaiata (encara que sense llum), sense foc ni fum...
Publica un comentari a l'entrada