L'ENCARNACIÓ DE VILA-REAL

Envers el 25 de març comença la Primavera i, antigament, als temps de la fundació de Vila-real, per exemple (segle XIII), aquesta era la data en què començava l'any nou, és a dir, el dia de la festa de l'Encarnació.

Per tant, quan el 2o de febrer de 1274, segons la cronologia actual, Jaume I atorga la Carta Pobla de Vila-real, a fur d'Aragó, incloent la concessió de mercat setmanal i fira anual, resulta que encara no havia acabat l'any anterior (segons la cronologia de l'època):

...per nos et nostros successores, damus et concedimus vobis universis et singulis populatoribus populacionibus Ville Regalis, quam in termino Burriane statuimus facienda, terminos certos, scilicet a cequia majori Burriane, sursum versus dictam populacionem, et exinde, sicut afrontat cum termino de Nuules, et exinde usque a.l antiguor vocatum Misquitiella, quod est versus Bechin, et exinde usque ad mollonem cohopertum cabecii, in quo scinditur petra, et usque ad rivum de Millars... Datum Valencie Xº kalendas marcii anno Domini Mº. CC. LXXº. tercio.. Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum, Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesulani...

Fragment (inicial i final de la Carta Pobla en llatí, llengua pròpia de la diplomàcia medieval) que traduït a la llengua dels vila-realencs (per Arcadi Garcia Sanz i Vicent Garcia Edo) significa exactament:

...per Nos i pels nostres successors, vos donem i vos concedim a vosaltres, tots i cadascun dels pobladors de la població de la Vila-real, que hem manat fer en terme de Borriana termes certs, és a dir, de la séquia de Borriana amunt, cap a la dita població, i d’allí tal com ratlla amb el terme de Nules, i d’allí fins a la construcció antiga denominada Misquitiella, que està cap a Betxí, i d’allí fins al corral cobert del turó on s’extrau la pedra i fins al riu de Millars... Donat en València el dia deu de les calendes de març de l’any del Senyor mil dos-cents setanta-tres. Signe de Jaime, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller.

En conclusió, el dia deu de les calendes de març de l’any 1273 és el 20 de febrer de 1274 traduït a la cronologia o, si voleu, al sistema de comptabilització del temps en l'actualitat...

És aquesta una qüestió reconeguda i difosa per molts vila-realencs introduïts en la matèria i que expose en aquest blog el dia 3 de les calendes de març de 2010, és a dir, quan falten tres jornades per al dia de l'Encarnació (1 de març al 1274, és a dir, el que avui en dia representa l'1 de gener i que, en canvi, ara celebrem cada 25 de març), en ple Equinocci, quan el dia i la nit fan taules, i el Sol -sabedor d'aquesta conjuntura ancestral-, guaita el cap amb timidesa entre un sostre de núvols tractant de soltar-se els cabells daurats, i lluminosos, sobre l'espill d'una terra humida i cansada de plorar l'enyor de primavera...

A mal temps, bona cara, perquè el 25 de març, segons el Santoral (com diria Almodóvar, sempre convé consultar-lo per si us donen la paraula, en públic ...no cal recórrer a la trampa de parlar com els que estan al candelabro y hacen replicar los tabales) és la solemnitat de l'Anunciació del Senyor (per l'arcàngel Gabriel a Maria de Natzaret), coneguda com la diada de l'Encarnació, és a dir, quan va ser engendrat Jesucrist, malgrat que també n'hi ha d'altres i curioses advocacions com ara una a santa Dula que no té res a veure amb el tema tractat i que, en canvi, m'ha fet molta il·lusió que es creuara davant meu, encara que me'n vaja a la dula, perquè és un nom que em recorda una de tantes expressions tradicionals que anem perdent a poc a poc... des de l'any de l'Encarnació de Vila-real, allà pel segle XIII.

=================================================================


EPÍLEG.-Anar a la dula és una activitat que ens agradava molt als xiquets, en aquells temps en què la ciutat era poble. Una frase feta molt valenciana i molt usada a les nostres comarques que ve del mot dula, ramat segons el Diccionari Català-Valencià-Balear:

1. Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler (or., occ., val.); cast. dula, vecería. Lo mul o mula | trets de la dula, Spill 6734.
|| 2. fig. Colla de jovenalla o d'altra gent avalotadora. «Ara passa la dula»: es dia quan passa pel carrer una multitud o colla que mou avalot.
Loc.—a) Anar a la dula o criar-se a la dula: anar a lloure, criar-se amb tota llibertat, sense vigilància superior de ningú (Tortosa, València).—b) Tirar-se a la dula: donar-se a la vida de malfaener i llibertina (Val.).—c) Córrer la dula: córrer la gandaina, anar per fora de casa sense fer res de profit (Tortosa).
Refr.
—«La dona i la mula, de la teva dula» (Guissona).
Fon.: dúlə (Plana de Vic, Puigcerdà, Camp de Tarr.); dúlɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Gandesa, Sueca); dúla (Tortosa, Maestr., Cast., Val.).
Etim.: de l'àrab daula, mat. sign. (cf. Eguílaz Glos. 65 i 387).
.........................................................................................