LA DURA OBJECTIVITAT DEL FINANCIAL TIMES

Segons la traducció del Vilaweb, el Financial Times posa el País Valencià com a exemple del col·lapse de l'economia espanyola. Diu que conserva el model de la vella economia, basat en les taronges, Ford i sobretot en la consrucció. Però a nivell de les comarques de Castelló, el problema és que les taronges fa anys que estan patint una sobreproducció per manca d'una ordenació territorial racional -tant a nivell estatal, com autonòmic- que no ha posat límits a les noves explotacions, provinents de rendes especulatives i/o industrials però, en qualsevol cas, alienes a la pròpia agricultura i al llaurador tradicional, tot reconvertint boscos, bancalitzant muntanyes, etc.

Si a tot això li afegim la descapitalització del petit citricultor per l'increment dels costos de producció, la marginació de la P.A.C. (Política Agrària Comunitària) i de les grans empreses comercials que han mantingut els preus per als productors a nivells de trenta anys abans... no és estrany trobar un paisatge minifundista amb tendència a la deserció (quants citricultors castellonencs han deixat de regar els seus camps als darrers anys i no per manca d'aigua, precisament?) o, com a molt, de citricultors a temps parcial disposats a mantenir el patrimoni rural heretat i els llocs de treball indirectes que, encara, genera la taronja (collidors, magatzems, transport, comerç, etc.) malgrat el dèficit que aquesta practica aporta a la majoria dels productors, fins i tot als principals propietaris que són, també, els més tecnificats.

Als inicis de la dècada dels 90, almenys a les comarques industrials de Castelló, la taronja encara va ajudar, mínimament, a fer menys perceptible la crisi passatgera del sector del taulell. Ara, però, les coses han canviat, i a pitjor, perquè la sobreproducció, a més de la davallada de la construcció, també ha afectat el sector de la ceràmica, ja que allà on hi havia tres fàbriques als anys 60, esdevingueren 30 als 70, 300 als 80 i 3.000 als 90, és a dir, l'increment en progressió geomètrica de la producció no tenia cap perspectiva de sostenibilitat de cara al futur.

De tota manera, hi ha empreses importants, en tamany i en innovació, dins del sector ceràmic que, malgrat tot, estan plantant cara a la crisi i, de segur, podran tirar endavant, però el fenomen de la deslocalització continuarà retallant llocs de treball tant al sector ceràmic com a la resta de la indústria a Castelló on, per cert, tampoc es pot pressumir de diversificació econòmica en aquest aspecte. Els jaciments d'ocupació fa molts anys que ha deixat de generar-los l'agricultura o la indústria: a Vila-real, potser, els ha generat la UNED o el primer institut de Secundària (IES Francesc Tárrega) i per totes les comarques de Castelló, comença a generar-los la UJI. Els polítics també han de redoblar esforços (amb inversió, no només amb bones paraules) en el terreny de l'ensenyament, la formació tècnica i l'excel·lència investigadora...

Afegim, però, la debilitat del sector serveis, juntament a unes infrastructures tercermundistes que no s'ha pogut millorar, o no s'ha volgut (ni per l'Estat Central, ni per la Generalitat Valenciana) als temps de bonança econòmica quan Castelló ha estat, als darrers 30 anys, una de les zones amb menys atur de l'Estat i aquesta situació, potser, ha trobat molts emprenedors amb el peu canviat (autovia a no cap lloc, AP-7 de pagament, absència d'un tramvia comarcal -s'està fent un TRAM o autobús de via reservada que, diguen el que diguen, no és el mateix-, l'AVE només està projectat de València a Castelló i, en general, absència de transport públic per tot arreu) i comprendre'm perquè l'agricultura, la indústria, però també el turisme incipient ho tindrà molt difícil per remuntar la situació, malgrat les inversions dels darrers anys, l'ús i abús de la construcció i, això sí, l'excel·lència del clima (mediterrani, com fa 2.000 anys!) i del paisatge (Costa de Azahar o Dels Tarongers i la segona província amb major altitud mitjana d'Espanya després de Santander).

Per acabar, unes dades que poden convidar a l'optimisme a mitjà i llarg termini: si cada ciutadà de l'Estat va defraudar de mitjana uns 5.209 euros a Hisenda durant 2009 -són dades oficials- que, en el cas de Castelló, pot ser una xifra molt més elevada durant la darrera dècada, això vol dir que l'economia submergida seguirà creixent i, per tant, fent més suportable la crisi per alguns. El problema és que, malgrat les intencions del govern d'augmentar la pressió sobre l'evasió fiscal, les nòmines blanques de les rendes del treball seran les que seguiran suportant l'elevada pressió fiscal (sobretot si agumenta l'IVA), ja que s'ha generat una borsa immobiliària de gran tamany (una espècie de mans mortes, com es deia a l'Antic Règim, entre vivendes i solars) que, a dia d'avui, no pot generar capital líquid, en efectiu, per revitalitzar l'economia donada l'escassa demanda, pública i privada, provocada per la retallada en sec dels préstecs bancaris. Però com tots els pous tenen fons, arribarà un moment en què tornarà a ser rendible invertir, comprar, consumir, encara que els brots verds brollen en passar la primavera, tal vegada després de l'estiu, a l'hivern, al 2011...



Les veritats, quan ens afecten directament, sempre dolen, però ens poden fer reaccionar en positiu si deixem de buscar culpables, deixem els partidismes i anem per feina.

Per això, rellegim la dura objectivitat del Financial Times, segons, Vilaweb:





El diari anglès Financial Times, referència mundial en la informació econòmica, critica amb duresa en aquest article publicat avui en l'edició en paper el model econòmic valencià, del qual diu que és 'la quinta essència de la vella economia espanyola i està sofrint de forma desproporcionada la crisi econòmica mundial i el col·lapse de la bombolla immobiliària de l'estat espanyol'.

'València continua addicta al negoci de la construcció, passat de moda', diu l'article, que recull declaracions de Juan Eloy Durà Català, president de la Federació Valenciana d'Empresaris de la Construcció (FEVEC), el qual lamenta la situació actual de l'economia valenciana però admet que 'és molt dificil canviar un model ràpidament'.

En l'article, el Financial Tiomes diu que mentre l'economia espanyola creixia ràpidament els últims anys, al País Valencià encara ho feia més de pressa, 'però el tancament de centenars d'empreses i la pèrdua de quasi 200.000 llocs de treball en un any han fet créixer els recels a la zona, especialment a la capital, València'.



Model basat en la construcció i amb mà d'obra immigrada

El periòdic anglès analitza també la creixent immigració al País Valencià, que en bona part acaba dedicada a la construcció o va a parar a la bossa de desocupació. En l'artcle, el Financial Times fa notar que les taxes d'atur han crescut més al País Valencià que no pas a la resta de l'estat espanyol i explica que l'economia valenciana es basa en 'la taronja, indústria (Ford) i, sobretot, la construcció', sectors que viuen la crisi amb molta intensitat i que han rebut molta mà d'obra immigrada en els darrers anys.
€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€€