TURISME I FUTBOL

Doncs, sí, enllaçant amb el final del post anterior, sembla que el cap de setmana, al capdavall, ha estat im-pressionant, perquè el temps primaveral s'ha fet hegemònic a la taula dels oratges, la Festa per la Llengua ha estat un gran èxit de participació i, durant la vesprada de diumenge, els senyorets de groc van oblidar la seua condició social de "senyorets", van córrer, van ficar el peu, van jugar amb el cap i van golejar el Sevilla (3-0).

Després d'una setmana de turisme, en la modalitat de sol-i-platja, aprofitant les eixides a Màlaga, Costa del Sol (per aconseguir una derrota lamentable), i a Tenerife, assegurança de sol (però no de més gol que el contrari com resa el trist empat), el Vila-real Club de Futbol ha retornat al camí de l'excel·lència quan, bona part de l'afició, ens esperàvem un diumenge de resurrecció... però del Sevilla.

El futbol té aquestes coses perquè, de vegades, val més un xic de ràbia que una mica de confiança. Potser, des de l'empat al Camp Nou a Barcelona (primer partit de 2010), no havíem vist un Vila-real tan ben plantat al camp, tan concentrat, tan ràpid de reflexos i amb tanta intensitat. Per què aquesta motivació especial no es veu quan davant tenen equips del final de la taula classificatòria? Per què el Vila-real B també va fer turisme a Castàlia, almenys durant la primera part? És que els més joves han arribat a la conclusió de què s'ha de jugar lent i desmotivat per pujar al primer equip?

Ahir, al Madrigal, tot va ser diferent a l'habitual, perquè tots van aportar alguna cosa: Diego López va salvar dues vegades un mà-a-mà a Luis Fabiano (O Fabuloso està considerat un dels millors davantercentres del món!), Àngel va tornar a recordar el jugador internacional que una vegada va ser, Gonzalo continua de retorn cap a la normalitat, Mussachio es va graduar com a central de recanvi, Capdevila va tornar a ser ell mateix, Cani continua sent el migcentre més ràpid del planter i el que més desborda, Ibagaza no va córrer perquè un organitzador s'ho pot permetre, però ni un més, Bruno va córrer més que mai recolzant davantera i defensa, Nilmar no va vore porta però va fabricar els dos primers gols, Llorente va ser el de sempre, lliutador i golejador i Rossi ens va sorprendre a tots, gratament, pel desgast físic i el joc combinatiu. Monsieur Pirés va eixir al final per col·locar-li la cirereta a la tortà de la victòria i propiciar l'entrada triomfal de Santi Cazorla quan l'àrbitre xiulava el final (Fuster va passar desapercebut).

Algú podrà dir que el Sevilla travessa una ratxa negativa i que tampoc és normal que Fabiano perdone dos gols, però és que Sant Palop, el Gat de l'Alcúdia, també va evitar una victòria més abultada dels grocs. El turisme va per barris, ja que llevat dels dos primers classificats d'aquesta Lliga -que no descansen-, la resta d'equips sembla que no tinguen massa interès ni per classificar-se per a Europa, ni per evitar el descens i això és el que, ara mateix, un equip com el Vila-real pot aprofitar.

L'assignatura pendent és guanyar lluny del Madrigal i, sobre tot, no reemprendre els viatges turístics (per part dels futbolistes -em referics-, ja que els aficionats que vullgueu passar el dia de Pasqua a Valladolid, us assegure que no és un mal pla, ja que la ciutat us sorprendrà gratament, sobre tot els barris propers al famós Pisuerga, i no cal dir els caldos de la zona) ara que s'ha demostrat que amb esforç, velocitat i joventut, Europa continua per ací, a un tir de pedra.
==================================================================