LES ALBARQUES DEL LLAURADOR

Aquests dies d'esplai, oci i/o reflexió, les televisions públiques i privades segueixen programant pel·lícules clàssiques al voltant del tema religiós. No fa molt, la TV3 i Canal 9 (que solen emetre les mateixes, amb la diferència que els catalans les doblen a la llengua pròpia, mentre els valencians -tant malbaratadors en altres assumptes- opten pel castellà que -diuen- ens ix a millor preu) han emés Les sandàlies del pescador que, potser, ens porta a la memòria certs episodis viscut pel Papa anterior, Joan Pau II que va passar d'aquesta vida a l'altra tal dia com avui, un 2 d'abril, de fa cinc anys (2005).

Molts analistes van qualificar el seu pontificat de conservador, però, almenys, no va haver d'afrontar tantes polèmiques com l'actual Papa (Benet XVI) i, a més, va tenir la valentia de qüestionar la invasió d'Iraq on -com sabeu- a banda de George Bush i totes les multinacionals del petroli que portava al darrere, també varen implicar-se l'anglés Tony Blair i l'espanyol José Mª Aznar.

L'Església, i concretament els Papes, sempre han tingut certa autoritat moral, però darrerament sol estar en el punt de mira de la premsa, sensacionalista o no, per molts fets greus que s'han ocultat al llarg dels anys. L'Església, com la societat, ha estat una institució immobilista al llarg dels segles, conduïda per éssers humans, és a dir, amb els seus "pecats" i/o errades i limitacions, però els darrers tres-cents anys ha viscut les convulsions intrínseques a la història: el Concili de Trento, les revolucions burgeses, l'enfrontament entre feixisme i comunisme, la consolidació del laicisme democràtic, l'hegemonia capitalista actual malgrat la crisi del neoliberalisme, etc.

Potser, com passa a totes les institucions regides per humans, caldria certa renovació i rejovenització de les cúpules eclessiàstiques dirigents: Joan Pau II va viure quasi 27 anys de pontificat perquè va començar relativament jove, però no va poder o no el varen deixar implantar la seua particular perestroika... Potser, la caiguda del comunisme soviètic va estar provocada més per l'envelliment de les classes dirigents (Breixnev, Andropov, Txernenko) que no per la misèria dels russos o per les crítiques de la societat occidental.

El Vaticà, potser, representa tot el contrari del Kremlin, però les biografies i les pràctiques de certs personatges (alguns ja desapareguts, com el mateix fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel) necessiten una reacció urgent -digueu-li de política religiosa o/i comunicativa- perquè la transparència, la generositat, la virtut, la bondat i la pobresa continuen sent valors cristians per tots aquells que entenen que la Setmana Santa, en definitiva no representa l'exaltació de la mort sinó, ans al contrari, la celebració de la resurrecció...

Està apostant la societat valenciana per una religió molt més folklòrica i menys reflexiva? La veritat és que les processons són, cada vegada, més llargues i lluïdes, però aquest fet, tal vegada, amaga la deserció generalitzada de les pràctiques religioses, sobretot entre els més joves... Amb sandàlies o amb albarques, pescadors o llauradors, els valencians mereixem confiar en un futur millor i aquest mai s'aconseguirà amb l'hermetisme, la censura, la injustícia i l'ocultació de la corrupció, política i/o religiosa... coses contra les que, de sempre, havien lluitat els cristians vells.
==============================================