ELS BOMBARDEJOS DE VILA-REAL DURANT LA GUERRA CIVIL (1937-1939)

Ahir divendres, 28 de maig, vam presentar en societat el Premi d'Assaig 2009 del Certamen Literari Ciutat de Vila-real a la Plaça Major de Vila-real dins del programa d'actes del Mercat del Llibre.

L’obra, que porta per títol Els bombardejos de Vila-real durant la guerra civil (1937-39) i va ser presentada al Certamen Literari sota el lema Memorial Democràtic, és el fruit d’un treball d’arxiu, d'investigació i de redacció de molt de temps i molts viatges, però també de la col·laboració de molts amics i familiars, així com de les funcionàries -i la becària- de l'oficina de Promoció Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real i del disseny de Pasku.

Tots els interessats, podeu trobar-la a quasi totes les llibreries de Vila-real des d'ahir i a un preu inicial de 10 euros que, en principi, repercutirà en les sofrides arques municipals, és a dir, dels editors.

Moltes vegades ens han definit la història, simplement, com l'estudi del passat, però la Història -amb majúscules- és alguna cosa més, és a dir, no parlem d'història local, nacional o internacional, hem de parlar d'història total, d'història global. Els avions que bombardejaven Vila-real havien arribat des de diversos punts d'Europa i del món, com ara d'Itàlia (l’Aviazione Legionaria Italiana), d'Alemanya (Legió Cóndor) o de la URSS...

Per tant, no podem emmarcar l'obra, únicament, en el context de l'anomenada història local... La Història, a més de l'estudi del passat, és un instrument intel·lectual molt útil per analitzar el present i, el que és més important, per encarar el futur amb esperança.


La història té un clar paral·lelisme amb la modalitat esportiva del salt de longitud: un atleta que tracte de saltar des de la mateixa ratlla inicial no pot anar molt lluny; en canvi, tal com va allunyant-se, és a dir, endarrerint-se respecte de la ratlla inicial, més impuls agafa per acabar realitzant un bon salt endavant... Un clar exemple d'açò el tenim amb l'estudi de la Guerra Civil Espanyola, ja que fins ben entrada la dècada dels noranta (1990) -del segle passat- no s'ha arribat a desclassificar tota la documentació que requereix un estudi historiogràfic objectiu sobre la guerra civil o qualsevol dels seus aspectes més importants. Per tant, quants més anys van passant, no solament s'hauria de rebaixar l'apassionament maniqueïsta per justificar els comportaments concrets d'un o l'altre bàndol, els historiadors tenim a l'abast molt més elements de judici per abastar un relat desapassionat, tot i reconéixer -com hem fet al present estudi- el valor de la història oral, és a dir, de les vivències d'aquelles xiquetes i aquells xiquets vila-realencs als que els sobtà el primer soroll d'una alarma, el brunzir de les paves pel blau cel de la Vila, l'esclat reiterat de la metralla o la mascletà d'un bombardeig.


Al respecte del tema, resulta convenient precisar i matisar algunes dades sobre les característiques dels bombardejos sobre Vila-real, i les comarques de la Plana, que ens ajudaran a entendre millor tot allò que va passar. Així, en primer lloc, es poden assenyalar tres fases d'atacs aeris sobre la nostra ciutat, amb marcades diferències entre elles. La primera s'inicia al mes de març de 1937, una vegada que han quedat fixats els fronts, i s'estén fins a un any més tard. Aquest període es caracteritza per uns bombardejos, més o menys sistemàtics, realitzats per la força aèria de la badia de Pollença (principalment l'Aviació Legionària Italiana), els quals tenien la pretensió de destruir objectius d'interès militar, és a dir, vies de comunicació per carretera, vies fèrries, ports, instal•lacions fabrils, dipòsits d'armament, defenses antiaèries, etc.

La segona etapa és més curta, però molt més destructiva, perquè els bombardejos es realitzen sobre les ciutats de manera indiscriminada. Aproximadament, comença al mes d'abril de 1938 i finalitza a mitjan juny. És quan la Legió Còndor, amb el suport puntual de l'aviació italiana, adquireix tot el protagonisme. Això es va deure al fet que, quan les tropes franquistes arriben a les poblacions tarragonines del sud, la força alemanya trasllada els seus avions a l'aeròdrom de La Sénia. Des d'ací, van donar suport a l'ofensiva terrestre dels nacionals dins de la nostra província, amb cruels i contundents atacs que pretenien debilitar i castigar tota la reraguarda republicana.

L'última fase és la menys intensa i rellevant, ja que comprèn els comptats bombardejos que va realitzar l'aviació de l’Exèrcit Popular de la República, portats a terme amb projectils de moltíssima menor càrrega destructiva, entre la segona quinzena del mes de juny de 1938 i el final de la guerra, nou mesos més tard.

Pel que fa a l'acció del bombardeig com a tal, també es poden distingir dos tipus d'actuacions de l'aviació feixista. D'una banda, la planificada i prevista, que responia a un pla d'acció previ; d'una altra, la imprevista i casual, que es donava quan un bombarder, davant de l'amenaça dels caces republicans, deixava caure els projectils sobre objectius no predeterminats, amb la qual cosa es modificaven els propòsits inicials. Tot i això, la superioritat de l’aviació rebel sobre la dels republicans va fer que proliferaren més els atacs premeditats.


Per últim, i després de l’estudi que hem presentat, s’hauria de reflexionar al voltant de la toponímia i dels noms dels carrers de la nostra ciutat –encara que aquesta reivindicació no l’hem feta a l’assaig, perquè no corresponia- ja que està demostrat que un dels dirigents dels bombardejos sobre Vila-real, i sobre tota la costa mediterrània, encara té un carrer dedicat a la nostra ciutat. Es tracta de l’aviador Ramon Franco Bahamonde que -si bé és veritat que va destacar més com a expert pilot aeri que com a militar i, a més, compta amb una biografia repleta d’aventures ideològiques i personals- al gener de 1937 es va establir a Pollença (Illes Balears) com a cap de la zona aèria dels nacionals, encara que amb un mandat molt breu sobre l’Aviazione Legionaria Italiana, degut a la seua mort en estranyes circumstàncies quan es dirigia a bombardejar València en un dels hidroavions del seu comandament (el 28 d’octubre de 1938).

A més, qualsevol ciutat amb aspiracions de projectar-se cap al futur, en aquesta aldea globalitzada, ha d’apostar per optimitzar i posar en valor els recursos locals. Si parlem de militars, potser el general Bono o el coronel Eixea s’ho mereixen molt més que el germà del dictador, i no per pertànyer a un bàndol a un altre, sinó, sobre tot, per la seua condició genètica de vila-realencs.

Entre tots, hem de fer de la història un memorial democràtic, és a dir, convertir l’estudi del passat -dels seus encerts i dels seus errors-, en una llavor de cultura, un ren de valor afegit, un perpal per alçar el present i per encarar el futur amb tolerància, un futur que no és altre que una societat democràtica del coneixement i de l’esperança en el més joves.

==============================================================