Quan vaig escriure la lletra de l'Himne del Vila-real (presentat oficialment el 5 d'agost de 1998 -i no, com posa a la nova i flamant i de-pressa-i-corrents-nova Història de Vila-real, al 2006), uns mesos abans de l'ascens a primera (aquell històric 25 de maig de 1998), el primer que se'm va ocórrer és, precisament, la paraula il·lusió... la il·lusió de tot un poble que es palpava al carrer, i al corral, i a la llimera i la parra.
Per a una ciutat d'uns 40.000 habitants, com a molt, estar en la primera categoria del futbol era un somni i, a més, d'aquells que et feien pessigar-te per confirmar que tot era real -no reial!-... Almenys, aquest que subscriu -com molts dels que sempre hem anat, i anirem, al Madrigal, independentment de la categoria en què milite el nostre club de futbol- va passar-se tot l'estiu del 98 pegant-se pessics. Després va arribar allò de la Intertoto i la UEFA i la Champions i el caviar i l'ascens i consolidació del Vila-real Club de Futbol als primers llocs de la classificació cada temporada, cada any, i, de moment, així seguim i seguirem...
Ahir, venint de la feina, escoltava Javi Mata -al seu programa de Ràdio Vila-real/Punto Ràdio- parlar de certa desil·lusió al carrer, entre l'afició, que, en principi, és una cosa evident si estudiem el ritme de la renovació dels abonaments i, sobre tot, el dels fixatges: s'han venut (Joseba Llorente a la Real Societat), traspassat (el proper Escudero a Boca Juniors), cedit (Marcano al Getafe) i no renovat (Venta, Pirés, Ibagaza) molts jugadors, però de fixatges, res de res... Venen temps difícils, també al futbol, però si se vol omplir, novament El Madrigal, pense que no és suficient amb la promoció de quasi tot el planter del Vila-real B a la Primera Divisió del futbol espanyol (la cantera ha d'anar pujant, a poc a poc, és a dir, no al ritme del mercat, sinó de la formació i compenetració de l'equip de futbol) per il·lusionar els més de 15.000 que se'n van pujar al carro del futbol allà pel 1998... De tota manera, per a una ciutat de 50.000 habitants com Vila-real, seguir en Primera continua sent un somni, però aconseguir 10.000 abonats de la mateixa ciutat, és a dir, el 20% de la població total és un miracle que, fins ara, s'ha repetit durant una dècada i això el club també ho hauria de reconéixer...
Als de tota la vida, com als de Sistemblok, ens tindran sempre, fins i tot quan fitxen, només, quatre graneres... Però la cosa està molt mala, l'atur continua creixent i les perspectives de futur no estan gens clares, ni a nivell polític, ni econòmic, ni laboral, ni esportiu: només cal observar el Mundial de Futbol més estrany de la Història. Europa està en crisi, la final Mèxic - Corea del Nord!
=======================================================
3 comentaris:
Jo vaig renovar l'abonament ahir. M'importa ben poc si fitxen o no fitxen ningú. Quan jo vaig començar a anar al futbol estàvem a tercera i no a la part capdavantera. Pujar a segona ja em va parèixer un somni difícil de superar. Potser ens quedarem amb les ganes d'un títol, o potser no...
Jo sóc l'abonat nº 154 i cada any que passa (fins i tot aquests darrers de bonança) va baixant-me la numeració (i això que a partir de la mili, vaig estar dos o tres anys sense renovar l'abonament)... però açò meu no té cap mèrit, ja que vaig créixer (poc per això!) al costat del Madrigal.
A mi també me va paréixer un somni pujar a Segona (quan no n'hi havia ni A, ni B) la primera vegada, el 1970, quan encara era un xiquet: Alapont; Debón, Alcañiz, Marçal; Eusebio, Linares; Martínez, Luiche, Palau, Causanilles i Serrano... és l'única alineació que mai he oblidat...
El dilluns passaré per Ca Portalés a renovar-me'l.
La numeració dels carnets només es manté des de fa uns anys, potser des que va arribar Roig. Abans els números seguien l'ordre de renovació de cada any. L'any que van començar a mantenir l'antiguitat els treballadors de Pamesa tenien un preu especial i jo me'l vaig fer a nom d'un d'ells i per això ara tinc el 1200 més o menys. Això sí, conec alguna persona que ha aconseguit un número baix tenint un poc de mà...
Publica un comentari a l'entrada