ARXIU FESTER (II): LLETRES DE BALL

De tota la gent del meu entorn familiar, potser, he estat el menys implicat a l'hora de col·laborar amb els amics del grup de danses El Raval ja que -ho he de reconèixer públicament- la dansa tradicional no és, ni de lluny, una destresa pràctica al meu abast, ni els meus coneixements sobre folklore i cultura tradicional superen amb escreix allò que podríem anomenar, en sentit figuratiu, els del nivell d'usuari. De tota manera, sí que he col·laborat quan m'ho han demanat i ací en teniu una prova, és a dir, un escrit de l'estiu de 2002, publicat a Lletres de Ball, la revista oficial del Festival Internacional, sota el títol de

RODA EL MÓN I TORNA EL JORN...

Ha plogut bastant des del setembre de 2001, en aquest terra sempre assedegada d'aigua, de racionalitat i de cultura.

Però ja som, de bellnou, a la Plaça Major, expectants per retrobar-nos amb una nova edició del Festival Internacional de Danses -la quinzena-, aplec tradicional que pretén contribuir a preservar la biodiversitat cultural, a globalitzar la solidaritat internacional i a fomentar el benestar entre totes i cadascuna de les civilitzacions que integren l'aldea global.

Aquests objectius, tan ambiciosos d'entrada, es fan realitat cada mes de setembre, fruit d'un treball de tot l'any, mitjançant la tècnica de socialització més antiga, elemental i artística: la dansa. Els components del grup de danses El Raval experimenten una metamorfosi setmanal per esdevindre, de sobte, intèrprets, traductors, relacions públiques, guies turístics, cuiners, hostalers, pares, germans, amics... en definitiva, ambaixadors de Vila-real davant uns centenars de joves vinguts des de tots els racons del món que, al final, acabaran acomiadant-se seguint els compassos del nostrat Ball de l'Anguila.

Preservar la identitat, en un món tan globalitzat, no és una tasca gens fàcil amb el temps que corre, tan apassionant i alhora tan contradictori: Roda el món i torna el jorn o Roda el món i torna al born ve a significar que, encara que el món rode, sempre torna a fer-se de dia, sempre tornem als orígens o, també, que després de rodar el món sempre tornem al born, és a dir, al bressol, la pàtria cultural i afectiva, a la feina, al camp de batalla... tant en la pau, com en la guerra.

De tota manera, de vegades tampoc resulta senzill, a nivell identitari, destriar entre la tradició autòctona i el costumisme generalitzat... per exemple, a quantes autonomies de les actuals es ballava la Jota durant el segle XIX?, els fandangos rodats són aragonesos, valencians o andalusos?, què és més tradicional, la rumba catalana o les sardanes?, quins castellers són més antics, els de La Moixeranga d'Algemesí o els Xiquets de Valls?

Una altra problemàtica sorgeix quan es vol relacionar el folklore i la tradició -supose que malintencionadament- amb la barbàrie o la superstició: què preferim, llançar cabres des d'un campanar o deixar morir persones per fanatismes pressumptament religiosos? ... I tenint en compte que els primers europeus, és a dir, aquells que van viure a Atapuerca (Burgos), practicaven el canibalisme ritual ara fa quasi un milió d'anys, aproximadament, s'hauria de considerar tradicional i civilitzadora aquesta pràctica gastronòmica?

La resposta és evident: només conservem dels nostres avantpassats allò que, per nosaltres, té un valor transcendent, històric, ètic i d'arrelament entre el passat i el present que ens possibilita, en un futur immediat, deixar-ho com a llegat a les noves generacions que, a la vegada, tornaran a fer la seua tria personal. La tradició també va adaptant-se al medi. És per això que cal fer l'esforç, fins i tot ecològic, de preservar els ecosistemes culturals en perill d'extinció davant l'allau, implacable, de la globalització mediàtica que mai entén de qualitats, identitats o sentiments i que simplifica la complexitat social mitjançant una ideologia de rendabilitat econòmica que només té com a base la subjectivitat dels indicadors sociològics del consum, les audiències i les perspectives de mercat.

Les danses formen part de la cultura popular i aquesta és, precisament, el tema central de tots els balls del món ja que, en realitat, aquestos ens mostren la manera de viure, treballar, estimar i relacionar-se les persones de qualsevol raça, creença i condició. La música i la dansa són els primers llenguatges universals que poden apropar-nos envers l'esperança d'una globalització ben entesa, on els drets humans, el benestar i la llibertat seran, vertaderament, un patrimoni de la humanitat.

Antoni Pitarch Font, setembre, 2002 (Lletres de Ball. XV Festival Internacional del Danses de Vila-real).