QUÈ FEM AMB LA BANCA, CANTONA?

Les manifestacions als carrers i les pancartes estan passades de moda, s'ha de passar a l'acció si volem aconseguir alguna cosa. El sistema ha de ser destruït mitjançant els bancs. Si totes les persones que ixen al carrer a manifestar-se amb pancartes -contra la globalització i el saqueig econòmic a què estem sotmesos els mortals- retiraren els seus diners dels bancs, aleshores es produiria un colapse que, això sí, seria una autèntica revolució... Paraula d'Eric Cantona!

Eric Cantona és un ex-jugador de futbol que va destacar a la dècada dels noranta al Manchester United, moltes vegades més per les seues excentricitats que per una qualitat extraordinària però que, a banda de fotre-li una puntada a la cara a un expectador durant un partit de la Premier League, a França, d'on és natural, sempre ha tingut molt de ressò tot el que fa perquè té la consideració de crack mediàtic.

Els bancs han provocat la crisi. Tots els estats han retallat nòmines i prestacions socials als ciutadans per rescatar-los. Els principals dirigents bancaris, a canvi, han cobrat primes multimilionàries com a comissió pels ingressos rebuts de l'estat corresponent. I els bancs, ara mateix, en comptes de contribuir a recuperar l'economia i els llocs de treball concedint crèdits a la petita i mitjana empresa, s'estàn dedicant a refinançar-se l'endeutament propi i a oferir pisos, apartaments i solars a tots els que passen per caixa... La direcció "apolítica" de les caixes i les fusions/transfusions (Cajamadrid se menja Bancaixa d'un mos!) produïdes darrerament és un plat per menjar a part: els rics aprofiten la crisi per fer-se més rics, els centralistes per fotre les economies autonòmiques, els madrilenys per consolidar allò de Madrid i províncias...



Avui era el dia elegit per l'Eric Cantona, una jornada amagada, a l'Estat espanyol, entre un pont de cinc ullals on els únics que s'han manifestat contra la crisi han estat, precisament, els pobres controladors aeris que tan buides tenen les seues butxaques (¿?). De tota manera, fent-li cas o no a l'ex-futbolista francés, vivim a una societat oligàrquica insostenible, on una minoria té la paella pel mànec des de fa massa anys, encara que darrerament se'ls haja anat la ma i ja no puguen vendre'ns aquesta Plutocràcia global com una societat democràtica. La Unió Europea, però, encara té moltes coses a fer i a dir si no vol soterrar l'euro i morir d'una paràlisi econòmica total... La bola de la crisi va fent-se gran perquè és estructural i de dos dimensions: material (econòmica) i espiritual (ètica).