23-F

Colp a colp, vers a vers, parlar sobre el 23-F ha estat un tema recurrent almenys pels més veterans, és a dir, tots aquells que fa més de trenta anys ja teníem certa consciència i memòria... històrica o no.

La memòria històrica diu que allò va ser el més normal del món, és a dir, que un grup de militars i/o guàrdies civils (cos militaritzat) tractaren de "recuperar" el poder que, des de sempre, havien ostentat en aquesta terra bananera, des del punt de vista polític... La llista d'Schindler no és res al costat del llistat d'intents/cops d'Estat a l'Espanya canyí.

Si repassem el segle XVIII, el segle invisible als llibres de text perquè és on s'explica, realment, el naixement del que seria després l'Espanya actual, ens adonarem, de seguida, que cert parlamentarisme medieval, amb estaments, privilegis i una gran massa al servei de la "noblesa de sang" on hi havia ciutats reials (Vila-real, va ser ciutat reial de primera fins 1707), va ser substituït per una dictadura militar centralista que va reduir tots els antics regnes de la Corona d'Aragó, por el justo derecho de conquista, a les lleis de Castella: una pàtria, una ley, una fe... (com a la França de Lluís XIV, el iaio de Felip V) com a conseqüència de la Guerra de Successió.

Al segle XIX, després de la Guerra del Francés, comença a posar-se de moda el colpisme: el rei Ferran VII serà el primer en implantar-la, al carregar-se la Constitució de 1812 només arribar a València, precisament. Els anomenats liberals no voldran ser menys i aconseguiran doblegar la voluntat reial amb el cop d'estat (1820) de Riego... i així, entre cops d'estat d'uns i d'altres, però sempre amb el poder sota control militar, assitim als regnats d'Isabel II i dels dos Alfons (el XII proclamat rei gràcies a la Saguntada o cop d'Estat de Martínez Campos a Sagunt i XIII, proclamat major d'edat el 1902), amb el lleu parèntesi d'una Monarquia Constitucional a mans d'Amadeu de Savòia (però que conste que el Pacte d'Ostende és on els progressistes Prim, Serrano i companyia acordaran sublevar-se contra Isabel II al cop d'estat anomenat Revolució Gloriosa), una 1ª República d'11 mesos (acabada per Pavia a l'estil Tejero... o va ser a l'inrevés?) i, sobre tot, el caciquisme, el torn entre els partits monàrquics amb una democràcia aparent, etc. fins arribar al pistolerisme dels inicis del segle XX, el desastre d'Annual, l'informe del general Picasso que deixava en molt mal lloc al rei i als militars... i Primo de Rivera que va tallar de socarrel la difussió de totes les malifetes de la cúpula mílitar espanyola amb el ja tradicional cop d'estat.

Després, no us penseu, va haver-hi allò del Pacte de Sant Sebastià que, com era entre els partits d'esquerres, semblava més disculpable però va ser el precedent, tampoc cal oblidar-ho, de la sublevació a Jaca de Galán i García Hernández, proclamats màrtis de la Segona República només un any després. També Sanjurjo (que moriria als inicis de la guerra civil en un accident aeri) ho va intentar per primera vegada abans d'unir-se a Mola, Franco i companyia per iniciar el segon colp d'estat contra la República, si tenim en compte que els successos d'octubre del 34 van tenir un to més revolucionari malgrat crear el greu precedent de reconvertir una vaga general, sota l'eufemisme de "revolucionària", en un enfrontament armat contra un govern de dretes elegit pel poble, democràtic com diríem ara: Gil Robles no va ser mai -ideològicament parlant-, com Calvo Sotelo, ni molt menys com José Antonio Primo de Rivera, el fill del dictador, que sí que representava l'extrema dreta feixista i violenta... La guerra civil... quin desastre humà i econòmic!

Després de la mort de Franco, evidentment, el 23-F va ser un de tants cops d'estat fracassats contra la recent nascuda democràcia... Només han passat 30 anys i això és no res en Història. Els tics autoritaris de certes autoritats encara ens recorden, de tant en tant, d'on venim... És important saber-ho, perquè sense saber d'on venim, potser, ens podem perdre a l'hora d'elegir cap on anem.

Els americans recorden la mort (assassinat) de Kennedy, jo també... sobre tot, la senyora Letícia la de la drogueria del cantó que es va vestir de dol i em va induir a preguntar-li qui li s'havia mort. El president dels Estats Units -me va dir. Al 23-F no va morir ningú, però una gran majoria estàvem morts de por, de por a tornar-nos a vestir de caqui i a repetir una mili que ens va suposar, sobre tot, perdre els 15 mesos més inútils de la nostra joventut: Tejeros? No, gràcies!