EL BRILLANTET

Amb una mica de retard, com si fos un tren de rodalies, ahir va arribar a casa un nou exemplar en paper d'El Brillantet: calendari, santoral, astronòmic i literari, una publicació artesanal com les que ja no se'n fan, llevat evidentment del llibret en qüestió...


Al pròleg de l'autor, Joan Josep Cardona Ivars, m'ha cridat l'atenció una frase que, si fa no fa, vam comentar el dia de Sant Antoni entre amics: En l’actualitat, ha passat a segon orde la felicitació onomàstica perquè s’han imposat altres costums, com ara el dia de l’aniversari del naixement, molt més recordat que el sant propi que portem per nom. I, en part, és possible eixe canvi social ja que les modes, de manera capritxosa i, de vegades, tirànica, han influït a batejar xiquets i xiquetes amb noms aliens a la nostra tradició. La dita de “Joans, Peres i ases, a totes les cases”, hui ja no té vigència... perquè és de veres: els valencians dels cinquantes, seixantes i, fins i tot, setantes, n'érem més de l'onomàstica que dels anglosaxons aniversaris que ens han introduït en calçador a casa, com tantes coses, entre els castellans mesetaris i els britànics illencs...

Avui, 3 de febrer, dia de Sant Blai, sant ditxós, cura'ns la tos, segons El Brillantet el sol eixirà a les 8:08, és a dir, a les 9:08 hores del rellotge perquè n'anem una al davant, i s'amagarà a les 18:22, és a dir, passades les set de la vesprada, pel mateix motiu...

Quan publicacions com El Brillantet encara no eren obres de culte, com ara, sinó que ho eren més de referència perquè hi havia menys informació i circulaven per quasi totes les cases, la vida era molt rural i molt més tranquila que avui en dia, malgrat la crisi globoconjuntural: el llaurador s'alçava a les 7 del matí, és a dir, a les 8h., agafava el carro i l'haca i s'aturava a la primera taverna que trobava en qualsevol eixida del casc urbà... després d'un esmorzar fortet, tornava a reprendre el camí cap al tros, cap a l'hort, en arribar es canviava de roba i, si no feia jornada contínua, quan se n'adonava ja era hora de tornar cap a casa per a dinar... així transcorrien els jorns, quan la productivitat, potser, encara no era un indicador a tenir en compte.

Ara, potser, ens deixem influir massa pels corrents uniformitzadors de la globalització que ens vol condemnar a jugar el paper de cambrers d'Europa: res de valencià, res de castellà, molt d'anglés, alemany i xinés i a servir cafés a tots els guiris que vinguen a visitar-nos mentre, per si de cas, ens perdonen la vida...

La vida, com ha canviat en pocs anys, per a millor en moltes coses, però sense la brillantor que caldria en moltes altres: pegueu, pegueu una ullada a les pàgines d'El Brillantet... és una delícia.