QUI NO FA VACANCES, JA HI PENSA

No Hago Otra Cosa Que Pensar En Ti

No hago otra cosa que pensar en ti

por alagarte y para que se sepa,

tome papel y lápiz y esparcí

las prendas de tu amor sobre la mesa.

Buscaba una canción y me perdí

en un montón de palabras gastadas,

no hago otra cosa que pensar en ti

y no se me ocurre nada.

Enciendo un cigarrillo, y otro más...

un día de estos voy a plantearme

muy seriamente dejar de fumar

por esa tos que me entra al levantarme...

Busque, mirando al cielo, inspiración

y me quedé colgado en las alturas.

por cierto al techo no le iría nada mal

una mano de pintura.

Miré por la ventana y me fugué

con una niña que iba en bicicleta.

Me distrajo un vecino que también,

no hacía más que rascarse la cabeza.

No hago otra cosa que pensar en ti...

Nada me gusta más que hacer canciones,

pero hoy las musas han "pasao" de mi.

Andarán de vacaciones.

J.M.SERRAT

DEL "FRACÀS ESCOLAR" AL "FRACÀS SOCIAL"...

Als darrers anys, quan l'augment d'estudiants (per l'atur i la immigració massiva) ha estat exponencial és, paradoxalment, quan més es parla de "fracàs escolar"... Potser passa el mateix amb la salut, quan més s'allarga l'esperança de vida (perquè vivim millor i estem millor alimentats) resulta que més es parla de malalties, de noves, d'estranyes, d'incipients, etc.

Un estudi noruec assegura que l'assistència a l'escola augmenta la voluntat per l'estudi, mentre que les vacances produeixen l'efecte contrari, perquè, segons els experts, la capacitat de retenció de l’ensenyança rebuda disminueix generalment durant el llarg període de vacances, problema que s’accentua en cursos vinents. Per experiència pròpia, un recorda aquells llargs estius d'adolescència quan els pares m'enviaven durant tot l'estiu (o, com a mínim durant un mes) al repàs del malaguanyat Manuel Villarreal amb l'objectiu, supose, de fer-me fora de casa o treure'm del mig, perquè un sempre havia sigut d'aprovar en juny (encara que estiga lleig dir-ho!) i, tal vegada, això mateix em feia anar descansa't i fins i tot sobrat durant la resta del curs perquè, precisament, durant l'estiu ja avançàvem matèria per al proper curs.

Eren altres temps quan, diuen, només estudiàvem "els privilegiats", encara que això de repetir regals el dia de Reis (d'un any a un altre), no celebrar mai els aniversaris sinó les onomàstiques o no haver tingut mai vehicle propi fins aprovar les oposicions són símptomes, supose subjectivament, de tot el contrari, perquè d'aquells temps n'hi ha tota una nòmina de "privilegiats" que mai van obrir un llibre... L’estudi també aporta dades sobre investigacions que han demostrat que la intel·ligència és una facultat que varia amb el temps perquè, bàsicament, ve motivada per l’aprenentatge col·lectiu i continuat en el marc de l’escola, i naturalment per la dedicació personal de cada alumne. Un aspecte que no passen per alt és que un bon rendiment escolar depèn en part del nivell cultural dels pares, i que hi ha una incidència negativa en el cas d’alumnes procedents de famílies d’immigrants.

El que ja no diu l'estudi és com de negativament incideixen els plans d'estudi dels governs que mai inverteixen prou en temps de bonança (a l'Estat espanyol els va pillar el bou de la LOGSE amb una gran mancança d'infraestructures i els va descabellar la immigració massiva que va acabar per desestabilitzar el sistema) i, en canvi, s'afanyen a retallar en temps de crisi, mentre es concerta tot tipus d'ensenyament privat quan l'examen final dels estudis no universitaris demostra, cada any que passa, l'èxit dels centres públics en Selectivitat i el fracàs generals dels privats que, cada any que passa, són més concertats, més elitistes i menys eficients...

L’assistència a l’escola augmenta la voluntat per l’estudi, mentre que les vacances produeixen l’efecte contrari que, segons aquest estudi noruec, és una tendència que s’incrementa amb els anys. Què fer? Una cosa és l'horari del professorat i una altra ben diferent és l'horari dels centres escolars infrautilitzats... però, amb l'excusa de la crisi, també en aquest aspecte s'està fent ben poc perquè els organismes públics podrien invertir més en colònies d'estiu, monitors fora de l'horari escolar, etc.

La conclusió d’aquest estudi és que el fracàs escolar redueix la capacitat de poder entrar ben qualificat en el món del treball, creant moltes desigualtats i problemes d’ordre polític i social. No es tracta doncs d’un estudi de pedagogia, com podria semblar, sinó d’una alerta amb contingut social. De tota manera, si repassem les escandaloses xifres d'atur a l'Estat Espanyol, veiem que a dia d'avui una carrera universitària és una bona inversió prospectiva i amb perspectives de futur a llarg termini, però que tampoc és cap garantia de treball en el present.

El moviment del 15-M i els indignats en general, que reclamen "Democràcia Real", potser són molt durs quan afirmem que els polítics no ens representen, però en realitat estan demanant una major "qualitat" democràtica que s'allunye de les pràctiques del nepotisme partidista. Així els polítics en general, amb honroses excepcions, potser tampoc ens representen als docents des que la politització s'ha acostat, perillosament, fins l'estreta línia roja (darrerament blava al País Valencià!) de la Inspecció Educativa, però encara menys als pares aturats, indignats i, ara mateix, amb fills a casa i amb poques ganes d'estudiar...

ENSENYAMENT TRILINGÜE? UNA TRAMPA IGNOMINIOSA (entrevista a Vicent Pitarch)

Vicent Pitarch és, ara mateix, la veu de la consciència cultural i lingüística de milers i milers de valencians. Il·lustre vila-realenc, mestre de mestres, nacionalista valencià que ha estat pioner en la lluita identitària del nostre poble és, per tots nosaltres, un exemple de lluitador incansable que mai ha posat preu a res perquè, a banda de no tenir preu, és insubornable... L'ensenyament trilingüe (perquè és cosa de trilers?)... Que siga Vicent Pitarch i Almela, directament, el que us ho explique.

.......................................................................

Entrevista de Núria Cadenes a El Temps Nº 1409

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942) és filòleg i sociolingüista. Parla amb veu pausada i va desgranant, des de la serenor acadèmica, els arguments que el duen a la més alta indignació. És a partir del coneixement, en tot cas, dels anys que fa que treballa en l’àmbit de la llengua, que ara, el qui fou fundador de la primera escoleta en català a Castelló de la Plana, l’any 1975, explica quina és la impressió primera que li ha causat l’esborrany de decret. D’entrada, li nega l’autoproclamada intencionalitat:

—És una autèntica barbaritat. Que diguin el que vulguin: si realment pretengueren millorar el sistema educatiu, si es plantejaren que els xiquets aprengueren català, castellà i anglès, no ho farien així, per decret, d’esquena a la comunitat educativa, sense encomanar-se a ningú, contra els criteris pedagògics, contra l’experiència, contra la ciència, contra tot. No és difícil de deduir que això respon a un fons polític, ideològic. I que, en tot cas, ara han tret a passejar la llengua per a intentar tapar la situació conflictiva que tenen als tribunals.

—No es pot pas dir que eliminar les línies en català fos una demanda social...


—És clar que no! Ans al contrari.

—Per a justificar l’esborrany de decret s’afirma que millorarà la capacitat dels estudiants en totes tres llengües.

—No cal esperar que comence el curs ni que passe un primer trimestre per a constatar que l’afirmació no s’aguanta per cap banda, que, a la pràctica, significarà un problema greu per a la llengua del país, un arraconament intolerable. I, a més, un desgavell general en el sistema educatiu. Que afirmen el que vulguen: és la trampa ignominiosa a la qual estem acostumats. Perquè ja hem constatat i comprovat que, per a ells, la llengua no compta, no interessa. Només cal mirar com funciona el PP, el seu grup parlamentari, els seus representants públics. Només cal mirar què fan amb TV3, amb Canal 9. No tenen cap credibilitat: no hi ha cap possibilitat, ni remotíssima, que això del terç ho puguen mai haver tingut en consideració. Passa, però, que són molt cínics. I capaços de tot. Pense ara en aquest personatge al·lucinant, el senyor metge forense [Alejandro Font de Mora]. Però si fa tres dies deia que volia incorporar també el xinès mandarí!

—Com interpreteu que s’estableixi que les assignatures científico-tècniques s’hagin de fer sempre en castellà?


—Aquesta és l’altra. És la continuació de tots els prejudicis lingüístics que hi ha hagut al segle XIX i al XX. És aquesta pseudo-ideologia lingüística que és patrimoni de la caverna, de la dreta dura, i aquí al País Valencià és a mans del PP. Representen aquell segment per al qual aquí cal espanyolitzar-nos del tot, començant per la llengua. I, per tant, ataquen qualsevol cosa que trenque aquest seu esquema. Una manera de fer-ho és dir que el valencià en tot cas pot funcionar per a sortir d’excursió o per a les humanitats, però que per a la resta, per a les coses serioses, no. Voldria que no es perdera de vista una cosa.

—Endavant.

—Aquest atac frontal a la llengua és també un atac al sistema educatiu. I no hauríem d’oblidar que, al País Valencià, avui dia, el sistema educatiu és un dels segments de la societat més esperançadors, més modernitzadors. Poques coses hem fet tan bé com allò que globalment anomenem escola valenciana. Dins de la misèria de guanys socials que s’han aconseguit, és un èxit formidable que pot exhibir aquesta societat. I precisament per això el PP, com a enemic del poble valencià que és, va contra aquest segment tan profitós i tan positiu de la nostra societat. I ataca la llengua com ataca alhora aquest sistema educatiu que s’ha manifestat tan creatiu, tan obert, participatiu, tan democratitzador. Promou un sistema d’empresa privada, d’empresa marcada, retrògrada, ideologitzada cent per cent, un sistema autoritari i religiós.

—Han declarat repetidament que la línia única farà estalviar diners. S’associa la llengua pròpia a problema, a despesa innecessària.

—Sí. Això va junt amb una altra idea que és més a la base encara: que les autonomies són caríssimes i cal eliminar-les. Però, dissortadament, aquest discurs no és sols del PP: hem de recordar que és un principi compartit amb unes altres forces anomenades d’esquerra. En fi. Que és més car? És evident! Com és evident també que és més cara una ràtio de 20-25 alumnes per aula que una de 40 alumnes, que és la que ells volen.

—Després de la intervenció dels tribunals arran de l’afer de l’assignatura de ciutadania que pretenien que s’ensenyés en anglès, no poden obligar a incorporar l’anglès, sinó que han de ser els centres, que ho demanin. Pot ser, per tant, que no hi hagi terços...

—Sí. I perquè és obvi que no hi haurà mitjans per a impartir classes en anglès.

—Argumenten que si no hi ha terços, l’ensenyament quedarà al 50% en català i en castellà. Des d’una perspectiva de la recuperació lingüística es poden tractar formalment igual dues llengües que no viuen en les mateixes condicions?

—És una altra aberració. Parteixen de pressupòsits absolutament caòtics i falsos. I, òbviament, no tenen cap intenció de complir ni tan sols aquest 50%. Ho han demostrat. Hi ha dades objectives i absolutament il·lustradores en aquest sentit. Començant per la seua mateixa estructura de partit. Ara recorde aquell vídeo que ha circulat prou amb dues autoritats municipals del PP (una, per cert, de Vila-real, el meu poble) que no tenen cap vergonya a demanar perdó perquè en un acte públic se’ls escapa alguna cosa en la seua llengua. Precisament, en una situació com la nostra, amb una llengua inequívocament minoritzada com és el català, un dels elements que la sociolingüística ens ensenya que permeten de començar a emprendre alguna passa positiva és precisament el modelatge: és a dir, l’exemple dels dirigents, la pauta que marquen amb la seua pràctica. 50%, diuen? Per què no ho fan als seus actes? O a Canal 9, on arraconen de manera ignominiosa el català? Compaginen una pràctica contra la llengua amb un discurs insidiós i tendenciós: “Nosotros respetamos el valenciano”, repeteixen, amb tota la barra.

—Des d’una perspectiva científica, quin és el model òptim?

—Estic convençut que, ara per ara i aquí, perquè tot s’ha de pensar per al seu context, és el model educatiu que hi ha (i que, per una altra banda, ni de bon tros no s’ha portat a terme), és a dir, el que es va dissenyar amb l’anomenat Programa d’Incorporació Progressiva i amb el Programa d’Integració Lingüística. Per descomptat, amb la dotació d’uns mínims recursos econòmics, tal com s’havia previst. Perquè des del moment que comencen a retallar professorat i mitjans, ja no pot ser. Aquest model s’havia dissenyat per tal que cada vegada avançara més. És a dir, que el Programa d’Incorporació Progressiva es prenguera amb absolut convenciment i que, per tant, fora real la possibilitat d’accedir a ensenyar en català cada vegada més àrees. I, per descomptat, no tocar cap dels centres o les comarques o les zones on ja s’ha implantat el model d’immersió lingüística. Sabedors, per una altra banda, d’un altre punt important.

—Quin?

—Que per més voluntat que hi pose el sistema educatiu no pot arribar a una productivitat mínimament plausible si no hi ha unes expectatives de promoció de la llengua mitjançant l’accés al món laboral, si no hi ha expectatives de recuperar la comunicació social cada vegada que se sent català. Vull dir que el sistema educatiu, aïlladament, per més voluntat que hi pose, per més bo que siga, si no té el suport inequívoc del modelatge, tot sol no pot reeixir. De tota manera, tot i que evidentment no és un model fàcil, tampoc no és complicat. I l’anem assajant de fa prop de trenta anys.

—Amb resultats.

—Amb resultats. Si en algun lloc les criatures acaben l’ensenyament tal com mana la llei és precisament als sistemes d’immersió lingüística. I això també s’ha ben demostrat. S’ha constatat que l’única garantia que les criatures acaben l’ensenyament mitjà dominant el català i el castellà (també el castellà, sí) és mitjançant la immersió lingüística. Al País Valencià no n’hi ha d’altra. La resta és enganyar-nos. O, més exactament, plantejar-nos trampes.

Núria Cadenes

B.B.G. (bodes, batejos i graduacions)

Arribats a mitjans de juny, quan el curs està dat i beneït, sol passar més o menys com a mitjan desembre, un temps on els dinars/sopars d'empresa, reencontres d'amics i familiars van que volen... i això que, diuen, estem en crisi.

Els alumnes, però sobre tot els seus pares, han començat a fer festes de graduació, que si el xiquet o la xiqueta han acabat Pàrvuls, Pre-escolar, el P-3 o com se diga a l'any que ve, que si els amics volen celebrar el seu primer any de casats, que si fa tres mesos que tenim la gosseta... qualsevol excusa és bona per fer seure gent al voltant d'una taula. L'únic problema que veig en tot açò és que, com ja apuntava l'any passat per aquest temps en aquest mateix blog, ens estem ianquinitzant a la carrera ... i, com els explique als meus alumnes quan parlem d'economia productiva, no és precís menjar-nos els excedents de panís americans quan anem al cinema (ja que podem menjar cacaus i tramussos mentre veiem una peli, reivindicar l'orxata de xufa o els empedraos nocturns) ni imitar l'American way of life si volem eixir de la crisi i poder seguir celebrant Bodes, Batejos i Graduacions durant molts anys.

Felicitats als alumnes de Segon de Batxillerat de l'IES BETXÍ que avui se graduen, enhorabona als pares de la criatura (¿?) i enhorabona als nuvis, Miquel i Conxín, que dissabte iniciaran una nova vida conjunta on també reforçaran els vincles comarcals entre Vila-real i el poble de la muntanyeta de Sant Antoni.

Bon cap de setmana a tothom i espere veure molt elegants tots els amics i familiars, encara que la calor ens acompanye: a lluir, a patir i a passar-ho bé que també toca...

15-M, LA LLUITA CONTINUA...

Potser, després d'aquell maig de 2011, res tornarà a ser igual a un país on tothom s'havia acomodat a viure i tirar en pòlvora de rei: els governants fent i desfent, sobretot desfent, fins els límits més insospitats, els ciutadans en general passant de la política real i esdevenint en la majoria dels casos, únicament, consumidors en un context de pràctica desaparició de la societat civil, del sindicalisme de debò que no solament defensa la qualitat de vida de la classe treballadora sinó la incorporació al mercat laboral del més joves, i d'una joventut rebel que no es veia per enlloc...

Finalment, la joventut més preparada i més aturada de la història va dir prou, amb ella els seus pares, després d'una vida de treball, fregint i menjant, ara es veien abocats a tenir cura dels avis més malcriats de la història i dels petits dictadors dels fills, produint-se l'efecte sandwich entre dos generacions: els adults d'avui en dia ja no gaudirem de l'època daurada de la tercera edat dels nostres pares, ni de l'època decadent del consumisme radical dels nostres fills... el futur que ens espera no és gens prometedor, però entre tots hem de procurar que la crisi no siga finançada, únicament, per la classe ex-treballadora que no l'ha provocada, sinó que s'ha d'implicar governants, empresaris i banquers...

La crisi de superproducció s'ha de superar amb imaginació i noves propostes de distribució de la riquesa: si una multinacional és capaç de produir béns per a tot el món, què fem amb la resta de fàbriques?,  si un banc és capaç de vendre accions tòxiques a tot el món, que fem amb aquest forat financer?, si una empresa privada tanca i prejubila els seus treballadors, qui els ha de pagar la pensió si els governs estan allargant l'edat de jubilació als seus funcionaris fins els 67 anys?, si els empresaris deslocalitzen les factories de l'economia productiva a països no democràtics on la legislació els permet tota classe d'abusos contra la dignitat dels treballadors i el medi ambient, hem de seguir comprant-los com si no passara res?, si a dintre de la Unió Europea no es practica cert proteccionisme econòmic, de què ens serveix tant de lliurecanvisme a nivell mundial?, si els ajuntaments i els governs autonòmics i estatals no aposten per l'economia de proximitat, qui ho ha de fer?, si els sistemes electorals no són equivalents a totes les comunitats autonòmes i no s'implanten les llistes obertes i la democràcia interna als partits, quan aconseguirem una democràcia real i sense privilegis per a la "classe política" que només aspira a viure de l'escó, del càrrec i dels trapitxeos interns del bipartidisme?, si l'elecció dels membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial continua depenent de PP i PSOE per què se segueix parlant de separació de poders?, si no se potencia el corredor mediterrani i les infrastructures econòmiques que, fins ara, han donat de menjar a tots els espanyols, per a què volem tants AVES i autovies desèrtiques de quatre carrils per l'interior mesetari on mai passa ningú?

Totes aquestes preguntes -que abans només ens feiem els franctiradors de la política que mai hem aspirat a menjar d'aquest sistema decadent, si no es revitalitza democràticament parlant- es mantindran en l'aire i en l'opinió pública durant molt de temps... gràcies als vertaders protagonistes del 15-M... i no a Rubalcaba, ni Rajoy, ni als imputats que no s'han immutat a l'hora de presentar-se i guanyar eleccions com si no passara res, ni als mitjans de comunicació bipartidistes (que són quasi tots, quina lacra!) que s'han dedicat, només, a desprestigiar el moviment i treure els frikis que també s'hi han afegit aprofitant la conjuntura de cridar encara que no se tinga el referent de Munch ni de Héssel...

A Vila-real, només esperem que se regeneren les viciades estructures materials i personals de l'Ajuntament on hi ha també molt de funcionariat que s'ha de posar les piles davant la crisi, des del pati municipal a la policia local, passant per la gent d'administració en general: les despeses de personal representen un alt percentatge del pressupost municipal que ha de revertir, sobre tot, en la generació d'un clima més positiu envers la generació de treball al municipi i una aposta clara per l'economia de proximitat on es pose en valor els nostres cítrics i els nostres camps abandonats, la nostra ceràmica i els nostres serveis, perquè no solament tenim empreses preparades al més alt nivell, sinó que comptem amb una joventut amb les millors aptituds de tota la història de la nostra ciutat. Vila-real és mereix un funcionament transparent, digne i auster de les infraestructures municipals... Després del 22-M, ara toca treballar de valent!

EL CONTRACTE MUNICIPAL

Quan els paisatges naturals dominaven la geografia, els homes primigenis eren éssers amb instints, sense maldat, on predominaven dos sentiments bàsics: el d'autoprotecció pròpia (l'autoestima) i la pietat envers els altres (la solidaritat), però, a mesura que creixia la població el grup va anar associant-se i és va crear l'excedent, l'acumulació de riquesa per part d'una minoria dominant, sobre tot a partir del descobriment de l'agricultura i la ramaderia... les riqueses van crear recels i aquests van portar a la signatura d'un pacte, entre governants i governats, que seria el primer codi jurídic de la Història de la Humanitat: tots adquirien uns drets o privilegis, a canvi d'unes obligacions o responsabilitats. El contracte social de Rousseau, un dels pares de la democràcia formal, apuntava en aquest sentit.


Ahir es van constituir les Corts Valencianes més plurals de la Història (malgrat barreres i tota classe d'enginyeria electoral imposada per afavorir el bipartidisme) amb els diputats autonòmics elegits el propassat 22-M on destaca la victòria del PP (passa de 54 a 55 escons) i la davallada del PSOE (baixa de 38 a 33), però sobre tot, l'augment impressionant tant de Compromís (Bloc + Iniciativa + Verds) que aconsegueix 6 diputats, com d'Esquerra Unida que n'ha tret 5, és a dir, dels 7 diputats que van treure tots junts -fa ara quatre anys- n'han guanyat 4 malgrat anar separats en dues coalicions diferents... 


Ara se'ls ha d'exigir, a tots (però sobre tot als "amos del calabós"), que es deixen d'armar cristos, de pensar en penjar fotos de José Antonio o de Francisco, de cantar cançons per ofrenar noves glòries a d'altres que sempre ens han negat el pa i la sal (sobretot des del moment que aquelles Corts Valencianes medievals amb els seus Furs propis, no tenen avui en dia cap consideració històrica constitucional legal, ni econòmica, com si que tenen d'altres com ara bascos i navarresos que, oficialment, són els únics territoris "forals"... cágate lorito!) i que, d'una vegada per totes, signen el contracte social amb el poble valencià, de manera que tots els valencians de dret tinguen prioritat a l'hora d'aconseguir feina dins del territori i, per això mateix, s'ha de potenciar l'ús de la llengua pròpia, el teixit empresarial valencià, els polítics valencians "no cuners", els nostres artistes, els nostres escriptors, els nostres esportistes, els nostres i les nostres... I, sobre tot, tenir en compte que el poble ha triat tant als diputats que tenen majoria i, per tant, han de formar govern, com als diputats dels grups minoritaris als que se'ls ha encarregat que tinguen molt de compte i posen tots els ulls a l'hora de fiscalitzar els que manen perquè no provoquen més cristos, ni escàndols de corrupció a nivell polític, econòmic i, fins i tot, informatiu: la censura i la vergonya de la televisió autonòmica ha d'acabar d'una vegada per totes: PROU DE MANIPULACIÓ INFORMATIVA A CANAL 9 ! Per cert, per què la Policia Nacional -que depén del govern central- tracta tan bé els acampats - indignats de Madrid i tan malament els de Barcelona i ara els de València? Això també ens ho haurem de fer mirar.


Demà també es constituirà la nova Corporació local de Vila-real, així com la majoria d'ajuntaments a nivell autonòmic. Els nostres empleats o representants municipals ja saben que cada quatre anys se tornen a examinar i a Vila-real el tarannà de l'anterior equip de govern del PP ha suspés clarament (malgrat passar d'11 a 12 regidors, ja que han  baixat en percentatge i vots absoluts i només han pujat per l'efecte de l'augment de 21 a 25 regidors totals), perquè el mal rotllo venia de lluny i ja va començar al novembre de 2006 (precisament quan un servidor va prendre possessió com a regidor del Bloc, subtituInt un antic company) amb l'excusa de la imputació pel Tribunal Suprem a l'anterior alcalde Manuel Vilanova Goterris (un senyor que, ho podeu preguntar al tots els ciutadans de Vila-real, tenia mà esquerra per conduir els plenaris i, malgrat la seua condemna judicial per omissió -va consentir la contaminació acústica per part d'una empresa que també hauria pogut fer molt més a nivell particular- , no s'ha tornat a saber d'una condemna similar en tot l'Estat Espanyol: una altra estranyesa del qüestionat sistema judicial que hi ha implantat). Els sis o set mesos que vaig viure com a regidor (de novembre de 2006 a juny de 2007) van acabar amb la meua escassa vocació municipalista, ja que vaig arribar a la conclusió que els Plenaris amb majories absolutes són una pantomima i una pèrdua de temps i, per a què a un se li burlen a la cara, no cal assistir a aquesta classe d'assemblees on, ni didàcticament, ni pedagògica, s'aprén res de bo... De veres, sempre ho recordaré com una mala experiència, malgrat l'orgull d'haver estat "empleat" municipal i servidor de la gent (tota) del teu poble...


Toca això, constituir l'Ajuntament, restablir les relacions socials i personals que s'havien degradat als darrers quatre/cinc anys (i no per culpa de tots, ni molt menys, senyor Rubert... i no vull contar, ací, aquella entrevista privada que vam tenir als inicis de la legislatura amb l'objectiu de calmar els ànims de tots, però això mai va ser suficient quan no se sap distingir entre ser alcalde i ser portaveu d'un partit) però, i sobre tot, firmar un contracte social amb la ciutadania de Vila-real on s'expresse clarament que obres com les de la Plaça Major que va degradant-se materialment cada dia que passa, les de la nova Biblioteca sense dotar (i un perillós pàrking subterrani, sense acabar, usar ni tancar) o el faraònic Centre de Tecnificació Esportiva que ja vorem qui se'n fa càrrec (on a penes han intervingut empreses i treballadors locals) queden prohibides in aeternum per costoses i poc eficients...


I cal donar feina als 6.000 aturats, constituir cooperatives de treball i d'ajuda mútua, de formació, d'estalvi i sobre tot de racionalització de la despesa ostentosa i inútil. Per cert, això no lleva perquè al darrer plenari de despús-ahir s'hagués regalat, com a mínim, un ram de flors a Mari Gràcia, Mari Carmen, Ana Delfi i Maria Dolores, és a dir, a les regidores que acaben i, per a què no em digueu masclista, un altre ram al bo de Manolo Mezquita... això hauria estat un detall del tarannà que mai s'ha tingut i, personalment, pense que se pot ser valent, sense deixar d'ésser cortés, educat i intel·ligent perquè, al capdavall, la intel·ligència emocional és el que compta per portar endavant el contracte municipal.


I recordeu, persones al servei de persones, no polítics al servei d'empreses i cacics municipals...

CONTRA LA DICTADURA DELS MERCATS

Aquest matí, conduint cap a la feina i escoltant Catalunya Ràdio (una emissora que les generoses autoritats valencianes encara no s'han decidit a prohibir), m'han escandalitzat les manifestacions del president electe de Portugal, Pedro Passos Coelho, líder del triomfador Partit Social Demócrata (PSD) que a l'estat veí representa el paperet de partit conservador... és a dir, a Espanya els socialdemócrates (PSOE) són l'esquerra i a Portugal la dreta. I m'han escandalitzat perquè ha reconegut que les prioritats del seu govern consistiran en aplicar retallades molt majors de les que se van negar a aprovar fa unes setmanes -quan els socialistes del dimissionari Sócrates ostentaven el poder- amb l'objectiu de fer atractiu Portugal als mercats, a la dictadura dels mercats hauria d'haver dit: i els ciutadans que l'han votat?, i els ciutadans de Portugal en general?

Que m'he escandalitzat, naturalment, vol dir que rebutge totalment el contingut del seu missatge, perquè arribats fins aquest punt ja no deuríem escandalitzar-nos per res. El socialisme i la socialdemocràcia estan en crisi, com explica molt bé l'amic Vicent Usó a Una derrota conjuntural?, però jo encara aniria més enllà per afirmar que el que realment està en crisi és la Política com l'havíem entesa des de la Revolució Francesa fins ara mateix, quan els conceptes dreta i esquerra han estat totalment prostituïts pels mercats, les multinacionals i el capitalisme vencedor del comunisme decimonònic.

El dissabte, sense anar més lluny, un vell amic i vell militant del PSOE de La Plana (ja han eliminat, fins i tot, allò de la Plana Mitja que tanta gràcia ens feia als historiadors i geògrafs), lluny de fer autocrítica per tot el que els està passant a nivell mundial, europeu, espanyol i, sobre tot, en territori valencià, va voler llevar-li mèrit, davant meu, a una nova forma de fer política que, potser, encara està en procès emergent arran del 15-M però que ja se visualitza en la majoria de partits minoritaris progressistes i d'esquerres com ara la mateixa Esquerra Unida que s'ha desvestit de les velles capes del comunisme, l'incipient Iniciativa que ha crescut de l'escissió dels anteriors i un tant a l'ombra del Bloc i, per suposat, la coalició Compromís que amb la suma dels dos partits anteriors -i si s'adapta ràpidament als nous temps i noves maneres d'entendre la participació ciutadana- pot aspirar a liderar certs procesos de transformació social pacífica per aturar l'actual devastació de l'Estat del Benestar que està duent a terme el bipartidisme clàssic de socialistes (PSOE) i conservadors (PP) arreu de la societat occidental, seguint els criteris dels culpables de la crisi econòmica que no són altres que els gestors del neoliberalisme globalitzador internacionalista i principals ideòlegs de la Dictadura dels Mercats (on cap mà és ja invisible, perquè tant l'oferta com la demanda mai havien estat tant manipulades en favor de les grans companyies multinacionals).

En definitiva, si volem eixir de la crisi, els ciutadans ens hem de negar a més retallades socials, ja que retallant l'Estat del Benestar, l'educació i la sanitat públiques i de qualitat, els salaris, les pensions... i allargant l'edat de jubilació, no solament estem retallant el poder adquisitiu dels treballadors i dels més joves, sinó que estem posant portes als mercats i, per tant, refredant cada vegada més la sacralitzada societat de consum... 

Els polítics -senyor Passos, Sócrates, Zapatero o Rajoy, tant se val!-  no són elegits per satisfer mercats sinó, ans al contrari, per recaptar impostos (als especuladors dels mercats sobre tot) i aplicar-los en polítiques socials per aconseguir una societat cada vegada més rica, més justa i on la igualtat d'oportunitats deixe de ser una reivindicació i una utopia per esdevindre, cada dia més, una realitat objectiva.

MÓN ANIMAL O LA CULPA ÉS DE LA DEMOCRÀCIA...

Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca...

De primer va ser Llach, Lluís, després vaig descobrir accidentalment Martí i Pol, Miquel recitat per Flotats, Josep Maria a dintre d'un Long Play del cantautor de Verges. I, de tant en tant, em venen a la memòria aquests extraordinaris versos.

La setmana passada, sense anar més lluny, vaig entrar a una de les oficines que l'amic Enric Portalés té a Vila-real (és una forma de dir que La Caixa, la Caixa Rural de Vila-real, encara no l'han venuda/lliurada a un banc de l'altra punta peninsular) a realitzar un reintegrament, és a dir, l'única operació bancària que solem fer la majoria dels contribuents de la ciutat que tenim la sort de treballar, mentre un altre client, cara a la dependenta de la finestreta central, continuava realitzant el seu particular míting post-electoral...

Un, que sempre va de pressa i no sol fixar-se massa en els personatges ni en la gent que no coneix -que, malgrat tot, és majoria també a Vila-real- anava a la seua i no parava compte de les barbaritats (castellanes, en aquest cas!) que anava soltant l'individu... fins que, en el moment que una amable jove començava a atendre'm des de la finestreta de la dreta, vaig començar a fer força amb els llavis perquè l'instint començava a demanar la paraula.

- Y la culpa de la crisis, de la delincuencia, y de toda la miseria a la que nos están condenando los políticos, la tiene la democracia... 

Arribats fins aquest punt, ja no vaig poder: Escolte, senyor, no és per res, vosté quina professió té?

-Soy mecànico en paro, ¿por qué lo dice?

-Home, doncs perquè açò de l'economia i la política sembla que és com el futbol, cadascú té la seua opinió però hi ha opinions, com ara la seua, que per mi no tenen cap valor...

-Oiga, un respeto...

-Com a mecànic, tots els respectes que vullga, però això que acaba de dir no té ni cap, ni peus.   Vosté sap quins estats, a més d'Irlanda (que va ser una colònia britànica fins ben entrat el segle XX) han estat intervinguts pel Banc Central Europeu?

-Sí, Portugal y Grecia y pronto le tocará a España...

-Efectivament. I sap quins règims polítics van tenir portuguesos i grecs fins el 1974 i Espanya fins la mort de Franco al 1975? La dictadura... No serà que pobresa i dictadura tenen moltes coses en comú i que, en canvi, els estats més rics són també els que han gaudit de més anys seguits de democràcia?

-No lo sé. Pero,  ¿usted sabe lo que pasó en tiempos de los Reyes Católicos?

-A mi, senyor, per explicar Història a un institut de Secundària me paguen i tot, sap...

Vam coincidir a l'eixida de l'oficina bancària, li vaig demanar disculpes per discrepar, tot dient-li que no era res personal però que estava molt equivocat en la seua argumentació... Va acabar dient-me que ell sempre havia votat Felipe González, però que darrerament estava molt desenganyat de la política des que era a l'atur i que havia decidit no votar, però que no era un fatxa, ni molt menys...

Ahir al vespre, escoltant Vicent Usó (presentador) i Jordi Colonques (autor) vaig pensar amb ell: "Món animal"!

Us recomane aquesta novel·la d'un jove però gran autor vila-realenc, on narra unes històries tan reals com la vida quotidiana.

LA LLENGUA DELS VALENCIANS

Tots els territoris necessiten certa estabilitat i continuïtat en les polítiques econòmiques, culturals i socials per aconseguir certs nivells de progrés o bennestar, encara que en democràcia, també és cert, de vegades l'electorat es veu obligat a fer un gir perquè els dirigents espavilen i no s'adormen entre tant de poder i de llorer. Al País Valencià, dis-li "Comunitat", dis-li "Antic Regne", dis-li "regió", dis-li "província espanyola", això no passa perquè els polítics van per un costat i la societat per un altre...

La legislatura 1995-1999, després de la victòria d'Aznar a les generals, va portar-nos, per exemple, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que reconeix la unitat lingüística (català, valencià i balear són una mateixa llengua amb diferents fonètiques com totes les llengües del món) per fer front a la secessionista Academia de Cultura Valenciana (embolica que fa fort!) de la mà del pacte PP-CIU a Madrid: eren els temps quan José Mari parlava català en la intimitat i el telefònic Eduardo Zaplana soltava alguna espardenyada en valencià...

De tota manera, a València Cap-i-Casal, des de la creació de Canal 9 per Joan Lerma (PSOE) i els seus, com a contraposició a l'èxit que estava assolint TV3 a tot el País Valencià (van ser els primers en prohibir-nos la magnífica programació de la televisió del nord, 100 per 100 en la nostra llengua) encara que la creació venia avalada per l'excel·lent Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià com a instrument de normalització lingüística propiciada, entre d'altres, pel cunyat de Blasco (actual conseller del PP), és a dir, Ciprià Ciscar, així com Vicent Soler i tots aquells polítics que encara es creien allò del PSPV, les coses no van començar amb bon peu ja que, a la primera de canvi, ja posaven pel·lícules en castellà, feien retransmissions en castellà i ben poca cosa en valencià. Amb la creació de Punt 2, és a dir, el segon canal autonòmic, a Canal 9 va arribar a ser quasi tot en castellà llevat dels informatius, ja que es deia que el valencià es potenciava pel segon, el de menys audiència... Darrerament, per a què contar-vos... Futbol a Canal 9? Que vinga Baraja que és de Valladolid. La Fòrmula 1? Que la conte un argentí. Els debats periodístics? Que vinguen els periodistes del PP de Madrid. I els valencianoparlants? Als valencianoparlants que els donen... algun traje?

La substitució per decret dels actuals programes d'ensenyament en valencià, és a dir, P.I.P. (programes d'incorporació progressiva) i P.E.V. (programa d'ensenyament en valencià) per un model únic semblant a l'adoptat pel PP de Galícia (que situa el valencià -la llengua identitària i minoritzada que ja no usa cap mitjà de comunicació des del tancament de TV3- al mateix nivell que l'anglés o l'idioma diglòssic o dominant per excel·lència, el castellà) ha articulat un moviment cívic i polític de rebuig per recuperar-nos del cop d'estat cultural contra la Llei d'Ús i Ensenyament (LUEV) aprovada el 1983, és a dir, l'única des que Jaume I arribara a València amb els seus notaris, ens atorgara un Funs escrits en català i ens relatara, al Llibre dels Fets, com va anar la conquesta del terme de Borriana (1233), per exemple, o l'estada a la vora del Monestir del Puig dies abans de l'entrada triomfal a València un 9 d'octubre de 1238.

A la Generalitat Valenciana i al "nostre" conseller Font de Mora els ha entrat una espècie de complexe d'Edip, paregut al que ha patit el PP de Vila-real en la darrera legislatura, perquè es veu que no n'han tingut prou amb exiliar la seua escultura de la Plaça Major als afores de la Vila, sinó que ara volen fer acallar totalment la seua veu, per procedir en els propers anys a assassinar, totalment, la seua memòria com a pare  que és, també, de la identitat dels valencians, una identitat que comença amb el "defecte" de parlar una llengua que compartim amb els territoris veïns i que es veu que, segons el partit més votat a les Corts Valencianes, a partir d'ara no solament haurem de disculpar-nos per usar-la sinó que, fins i tot, haurem de demanar permís per usar-la a classe: si no fem classes en valencià al nostre territori, on les donaran, a la Lluna? La llengua dels valencians, a poc a poc, acabarà sent-ne només una: el castellà... És això el que es pretén? Doncs, això sembla.