Hi ha moltes comarques i un bon grapat de províncies amb les que compartim el litoral mediterrani, però cap amb una altitud mitjana tan elevada com la de Castelló, ja que ens deuríem desplaçar fins Santander, a Cantàbria, per trobar una província peninsular amb una altitud superior (que tampoc trobem a Portugal, evidentment)... Són xicotets detalls que, a poc a poc, van calant entre els nostres conciutadans a força de repetir-los. Les comarques de Castelló tenen una gran energia mediambiental i turística potencial, és a dir, sense desenvolupar, perquè fins ara no l'hem valorada ni els propis indígenes o naturals del lloc.
Ahir diumenge vam dedicar el matí a escalar, més que caminar, per les empinades pistes i els tortuosos camins de la Serra d'Espadà. Vam arribar als afores d'Eslida en cotxe particular, venint des de Vila-real per la carretera d'Onda, després de passar Betxí per l'autovia i enfilar cap amunt per Artana. El primer objectiu era fotografiar uns testiomins evidents de la persistent guerra civil (ara que commemorem, precisament, les bodes de diamant d'aquell esdeveniment històric que sempre seran de sang, de sang fratricida, de sang lorquicida) com són unes restes de trinxera excavada al terra i coronada amb pedra a tall de ribàs protector, així com superar els més de 600 metres sobre el nivell del mar de la Nevera de Castro des d'on s'observa, a més del vetust castell, una vegetació de carrasques i sureres espectacular... Més de tres hores de caminata, en forma circular, sota un sol de justícia, que va pagar la pena.
El Parc Natural de la Serra d'Espadà acull -no amaga- neveres, molins, aqüeductes, ponts i d'altres elements arquitectònics i etnològics que incrementen el valor afegit d'aquest paratge a tocar de la costa: a 15 quilòmetres del mar, com a molt.
Pels voltants, sempre es bo tornar als espais emblemàtics com ho són el nucli històric d'Aín o el poble abandonat del Jinquer, en terme d'Alcúdia de Veo, que pensem visitar més endavant. Potser, molts dels nostres conciutadans desconeixen el patrimoni de pobles abandonats a les comarques de Castelló, com són, a més de l'esmentat del Jinquer, el de Bibioj (Vilafermosa) que vaig conéixer gràcies a l'amic Pep Gómez (gerent d'Altretur) en una estada al Mas de Borràs, Les Alberedes (Portell de Morella), La Saranyana (Todolella), El Rotgle (l’Alcora) o el Mas de Costa (Llucena), entre d'altres.
Ens està fallant la citricultura, ha caigut en picat el taulell, els mercats amenacen l'euro, l'economia i la política en general són cada vegada més qüestionades pels ciutadans, però si retornem la vista cap a les nostres coses, perquè només s'estima allò que se coneix, i aconseguim d'una vegada les infraestructures pendents a tot l'Arc Mediterrani... sempre ens quedarà el turisme, i en totes les seues modalitats, és a dir, rural, urbà, paisatgístic, històric, monumental, de platja i de muntanya... perquè n'hi ha per dar i vendre i de la millor qualitat: la Serra d'Espadà n'és un dels millors exemples.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada