PERQUÈ A ISLÀNDIA JA NO FA FRED...

Per què es parla tan poc d'Islàndia als mitjans de comunicació? Resposta: -Perquè han canviat el fred de la Hipotecària per la calor d'Icària, és a dir, han fet la revolució pacífica de passar d'una societat endeutada per la cleptocràcia política i financera a ser, ara mateix, un estat social de dret on els ciutadans són els vertaders gestors del present i -el que és més important- del seu propi futur.

Islàndia té una població de poc més de tres cents mil habitants i una superfície total de més de 100 quilòmetres quadrats només a l'illa principal (l'arxipèlag compta amb més de 30 illes en total) on hi ha Reykjavik, la capital, amb més de la meitat del paisatge coberta de la mínima vegetació de la tundra (típica del clima polar). Fins el segle XX, la pesca havia estat l'activitat econòmica principal però, a banda d'una modesta agricultura, darrerament comptaven amb una indústria que havia de competir en aquest món globalitzat amb impostos relativament baixos i mantenint cert Estat del Benestar centrat, com fins ara a l'Estat Espanyol, en l'Ensenyament i la Sanitat. Islàndia s'havia considerat el tercer Estat més desenvolupat del món (2009)...  però aquest qualificatiu de Nacions Unides es produïa, precisament, quan esclatava la crisi financera que està afectant tants països europeus des del 2008.

El sistema financer islandès es va col·lapsar, com quasi tots els altres, i és aleshores quan va començar la silenciada Revolució, és a dir, un canvi radical i pacífic en nom del benestar de la majoria dels ciutadans: una sèrie de protestes pacífiques, com solen ser les protestes justes on participen els ciutadans només guiats per l'interès general (i no per rebentar la protesta amb accions violentes o per manipular-la amb intencions clarament partidistes), i una sèrie de moviments i accions de la societat civil (sí, la dels representats i membres de les associacions i clubs privats de ciutadans honrats que no representen, en definitiva, una ideologia o causa partidista concreta, sinó la dels drets democràtics en general... una societat civil que a l'Estat Espanyol va morir assassinada pel bipartidisme i que només ha revifat, tímidament, amb certes reivindicacions recents, des de les accions descoordinades del 15-M) que, resumint el cas, van portar -amb la connivència del nou govern votat pel poble- a l'encausament de l'anterior primer ministre, Geir Haarde, que havia governat durant els anys més durs de la crisi. Finalment, la pressió popular va desembocar en la convocatòria de dos referèndums per decidir sobre el pagament del deute extern contret pels bancs nacionals i sobre la iniciativa d'un procés ciutadà que va portar canvis constitucionals (29 de juliol de 2011) que encara s'han de debatre al Parlament. Aquest ha estat el resultat de la creació d'una assemblea popular triada pel poble per redactar la nova Carta Magna amb una Assemblea Constitucional formada per 25 ciutadans sense filiació política, electes entre 522 candidats, que va iniciar els seus treballs al febrer de 2011, és a dir, ara fa un any.

Islàndia és la democràcia més antiga del món ja que al 930 es va fundar el Parlament o Althing que, amb les modificacions fetes al llarg de la història, ha arribat fins avui. El president és Ólafur Ragnar Grimsson que també actua com a Cap d'Estat, té poder per vetar lleis aprovades pel Parlament i sotmetre-les a referèndum actuant en favor del poble, mentre la primera ministra és Jóhanna Sigurðardóttir com a responsable de l'executiu. El poble d'Islàndia ha aconseguit, mitjançant la resistència cívica i l'acció popular pacífica, la dimissió de l'anterior govern, la nacionalització dels principals bancs i el repudi, decidit en referèndum (març de 2009, pel 93% dels vots a favor), del deute dels seus propis bancs amb Gran Bretanya i Holanda. Enmig d'aquesta revolta pacífica, el govern va iniciar una investigació sobre les responsabilitats dels banquers i alts executius involucrats en la crisi, cosa que va donar lloc a la detenció i encausament de molts d'ells. Açò és una mostra palpable de democràcia participativa en un país de llarga tradició democràtica.

A Islàndia es van cometre molts dels errors, abusos i excessos financers i pressupostaris (ben coneguts a les nostres terres) que van desembocar en una considerable corrupció i en l'enriquiment d'especuladors que es van aprofitar d'una excessiva permissivitat bancària. El poble va intervenir i va prendre decisions amb la seua participació activa en el debat  sobre la crisi nacional. Tanmateix, la responsabilitat del que ha passat a Islàndia (i en altres països) no pot limitar-se als especuladors i als governants de torn encegats per la corrupció, sinó a tot un poble que va accedir a gaudir d'una espiral de crèdits i despeses que els va elevar artificialment al nivell del "tercer país més desenvolupat del món". No hi ha dubte que la població d'Islàndia es va aprofitar de l'immens deute que va assumir per viure molt per sobre de les seves possibilitats reals i de la seua capacitat productiva.

De tota manera, és just que no paguen, ni tan sols, una part dels diners que van dilapidar? Seria possible aquesta revolta a l'Estat Espanyol amb una "societat civil" encara tan dèbil malgrat la indignació general? Totes aquestes preguntes són les mateixes que ens fem el ciutadans valencians, espanyols en general, grecs, irlandesos, portuguesos, italians i molts altres pobles on la democràcia, si vertaderament és real, ha de possibilitar que les decisions democràtiques (econòmiques, judicials, polítiques, etc.) siguen responsabilitat de tots.

A Islàndia, almenys, ja no fa fred democràtic, perquè han demostrat, entre tots, que la seua democràcia és real, encara que el seu deute -comparat amb el d'Espanya o el d'Estats Units que és el més elevat del món perquè "s'ho poden permetre"- era petit, en un país de dimensions menors...