Ja en el segle XX, el treball de mossén Benet Traver, Villarreal en la Guerra de Sucesión, premiat en els Jocs Florals de València de 1924, va contribuir a recuperar uns fets silenciats durant dos segles i a la difusió de la relació completa dels 253 veïns de la ciutat morts en aquella operació, així com de les seues respectives professions. L’incendi i la matança de població civil, un tàctica de guerra comuna en l’època, va contribuir immediatament a què altres ciutats, com ara la veïna Nules, no oferiren cap resistència a les tropes de Cristóbal Moscoso, Comte de Las Torres de Alcorrín, el botxí dels vila-realencs...
L'any següent, a principis de març de 1707, Carles III (l'arxiduc d'Àustria que al 1713 esdevindrà emperador tot abandonant les pretensions a la Corona Hispànica) va eixir de València amb la seua Cort en direcció a Barcelona, acompanyat del famós general Peterboroug tot aprofitant el trajecte per entrar a Vila-real el dia 9 de març de 1707, és a dir, tal dia com avui de fa 305 anys.
Carles d'Àustria va voler agrair el suport rebut a la seua causa per part dels maulets vila-realencs, així com a tots els pobladors de la Vila en general amb la concessió del títol de Ciutat Lleial. A un mes escàs de la desfeta d'Almansa (25 d'abril de 1707), Vila-real continuava sent una ciutat de primera amb representació al Braç Reial de les Corts Valencianes amb tot el que allò suposava no solament en quant al protagonisme polític, sinó als avantatges fiscals ja que, a diferència d'altres ciutats de l'Antic Règim, els vila-realencs no eren súbdits de cap membre de la Noblesa, ni del Clergat, sinó que depenien directament de la voluntat del Rei pel privilegi que comportava el ser "ciutat reial".
Carles III, el general Peterbourough i d'altres importants membres del seguici reial visitaren el Convent d'Alcantarins (com ja havien fet d'altres monarques de la Casa d'Àustria i, més endavant, farien d'altres monarques borbons fins arribar al mateix Joan Carles I) fent unes pregàries davant el sepulcre de Sant Pasqual. Els frares de l'ordre de Sant Pere d'Alcàntera, per la seua banda, obsequiaren Sa Majestat amb una relíquia del Sant.
El final trist de la història, a més de les víctimes dels fets de l'any anterior, és el més conegut: pèrdua dels Furs Valencians pels Decrets de Nova Planta del 29 de juny d'aquell mateix any (1707), abolició del Regne de València que passarà a ser una província espanyola i, per tant, desaparició de les Corts Valencianes i de tota l'obra del fundador Jaume I i, com a conseqüència, del protagonisme polític de Vila-real com a ciutat reial i del títol rebut tres mesos abans per haver estat al bàndol perdedor durant la Guerra de Successió (1700-1713).
La confecció d'un estat unitari centralista on, en canvi, mai hi ha hagut una uniformitat legislativa, ni fiscal (a l'hora de pagar impostos, ni a l'hora de rebre un finançament equitatiu) és, ara mateix, una problemàtica del present que se fa més actual quan més s'agreuja la crisi econòmica i la gent se pregunta: per què hi ha territoris forals si als valencians (catalans i mallorquins) ens van abolir els Furs?, per què hi ha autonomies que paguen més com la valenciana i d'altres que reben més finançament que la valenciana si compten amb un nombre aproximat o, fins i tot, inferior d'habitants?
El passat sempre projecta ombres sobre el present, però cal estudiar-lo per detectar-les i corregir-les en el futur... Memòria històrica o simplement cultura? Sense cultura no hi ha memòria i sense memòria no existim.
Carles III, el general Peterbourough i d'altres importants membres del seguici reial visitaren el Convent d'Alcantarins (com ja havien fet d'altres monarques de la Casa d'Àustria i, més endavant, farien d'altres monarques borbons fins arribar al mateix Joan Carles I) fent unes pregàries davant el sepulcre de Sant Pasqual. Els frares de l'ordre de Sant Pere d'Alcàntera, per la seua banda, obsequiaren Sa Majestat amb una relíquia del Sant.
El final trist de la història, a més de les víctimes dels fets de l'any anterior, és el més conegut: pèrdua dels Furs Valencians pels Decrets de Nova Planta del 29 de juny d'aquell mateix any (1707), abolició del Regne de València que passarà a ser una província espanyola i, per tant, desaparició de les Corts Valencianes i de tota l'obra del fundador Jaume I i, com a conseqüència, del protagonisme polític de Vila-real com a ciutat reial i del títol rebut tres mesos abans per haver estat al bàndol perdedor durant la Guerra de Successió (1700-1713).
La confecció d'un estat unitari centralista on, en canvi, mai hi ha hagut una uniformitat legislativa, ni fiscal (a l'hora de pagar impostos, ni a l'hora de rebre un finançament equitatiu) és, ara mateix, una problemàtica del present que se fa més actual quan més s'agreuja la crisi econòmica i la gent se pregunta: per què hi ha territoris forals si als valencians (catalans i mallorquins) ens van abolir els Furs?, per què hi ha autonomies que paguen més com la valenciana i d'altres que reben més finançament que la valenciana si compten amb un nombre aproximat o, fins i tot, inferior d'habitants?
El passat sempre projecta ombres sobre el present, però cal estudiar-lo per detectar-les i corregir-les en el futur... Memòria històrica o simplement cultura? Sense cultura no hi ha memòria i sense memòria no existim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada