dissabte, 28 d’abril de 2012

VILLARREAL C.F., LA PERMANÈNCIA DE TOT UN POBLE


A partir de les 22 h. d'aquesta nit primaveral, Vila-real es juga la permanència en la Primera Divisió del Futbol espanyol que tantes alegries ens ha aportat als darrers anys, sobre tot a partir del gol d'Alberto a Compostel·la, és a dir, el que va significar el primer ascens al maig de 1998. El Vila-real Club de Futbol és, vertaderament, la il·lusió de tot un poble que, ara mateix, té ben poques coses positives a les quals agafar-se en un entorn de crisi, atur, males notícies econòmiques i/o polítiques, etc. A més, què és el millor que ens ha passat a les comarques de Castelló als darrers anys? Efectivament, el F.I.B. de Benicàssim -el festival internacional de música que atrau jovent de tot el món- i la trajectòria futbolística del Vila-real tant a Primera Divisió (durant la temporada de l'ascens 1998-99 i les dotze seguides fins l'actual, és a dir, 2000-2012), com a l'Europa League (dos vegades semifinalistes, al 2004 contra el València i el 2011 contra el Porto) o a la Champions (tres participacions en les quals hem caigut dues vegades front a l'Arsenal, la primera, el 25 d'abril de 2006 quan el penal fallat per Riquelme -quan el mal ve d'Arsenal, a tots fa mal- i la darrera al 2009 amb un 3-0 al fabulós Emirates Stadium de Londres i l'actual temporada -no caldria oblidar-ho-, on el Vila-real va entrar al grup del Bayern de Múnich, és a dir, l'amfitrió i favorit a guanyar la final d'enguany).


Aquesta nit ha de pesar la història, però no per enfonsar l'equip i l'afició en un pou de nerviosisme i responsabilitat sinó, tot el contrari, per valorar en positiu totes les vivències dels darrers anys que, ara mateix, tots volem perllongar en el temps perquè el Vila-real C.F. és un equip sanejat econòmicament -com ha dit el president, Fernando Roig-, amb una afició de les més sanes del món i, diguen el que diguen, de les més fidels (més del 20% del Padró d'Habitants -10.000 sobre 50.000- són abonats indígenes del club i l'altre 50% -10.000 més- són abonats procedents dels pobles de la comarca de La Plana -majoritàriament de Castelló- i d'altres ciutats de les comarques de Castelló i València) i animades, tot i el perfil social familiar, on destaca l'elevat percentatge de dones que van al Madrigal cada jornada.


Les aficions, potser, no guanyem els partits (mireu què els ha passat als grans, quan tots apostàvem per una final Barça - Real Madrid i, per tant, que ens anunciaren la marxa de Pep al final de la Lliga), però quan les grades es veuen plenes també es transmet un missatge de complicitat, autoestima i una mica -no massa- d'orgull cap a l'interior -i cap a l'exterior- que indica la importància de l'esdeveniment per a tota una massa social que coincideix, en aquest cas, amb tota la ciutat de Vila-real: la il·lusió de tot un poble! I aquesta il·lusió no és altra que la de deixar de patir, consolidar la permanència de forma virtual sinó matemàtica i tancar, d'una vegada, una temporada que ja tindrem temps d'oblidar.


Per cert, ahir va passar per Vila-real quasi tot l'equip de La Transmissió d'en Puyal, amb Joaquim Maria al capdavant, la icona del Barça -com el va definir l'amic Vicent Pitarch-, un professional de la paraula radiofònica, però també un home de paraula, que ens va delectar amb el seu parlament sobre futbol tot aclarint-nos, entre d'altres perles, que Messi no fa els gols amb la "seva" cama esquerra (no podria fer-los amb cap altra cama esquerra, sinó amb la pròpia), sinó amb la cama esquerra...

Contra l'Osasuna -a banda de blindar la porteria de Diego López que, darrerament, va aconseguint-se-, hem d'apostar pels gols de Marco Ruben, Nilmar, Martinucchio, Marcos Senna, Hernán Pérez o del mateix Bruno -que no xuta quasi mai- des de fora de l'àrea, amb la seua pròpia cama, amb la del veí, amb la dreta, amb l'esquerra, amb el peu de l'àrbitre o el del linier, perquè avui val sumar i, sobre tot, guanyar... Avui tota l'afició al Madrigal més que mai, endavant Vila-real!!!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
P.D.- I recordeu de portar aliments no peribles a les portes del MADRIGAL per col·laborar amb CÁRITAS i així ajudar els més necessitats que, qualsevol dia, podem ser nosaltres mateixos com continue la destrucció d'ocupació i les retallades salvatges.

1 comentari:

TONI PITARCH ha dit...

VILLARREAL, 1 - OSASUNA, 1
El partido puso a prueba, desde el primer suspiro, la fortaleza mental del equipo local. Bajo un ambiente de nerviosismo indisimulado, varios jugadores, empezando por los centrales amarillos, acusaron la problemática del escenario. Zapata arrancó en enredo continuo, y Musacchio se contagió en un par de acciones en el alambre. Osasuna, con más tranquilidad, en pelea por Europa, entró al césped con mejor pie. Así, Ibra, Lamah y Nino martirizaron a los zagueros locales, lanzados a la carrera, revoltosos en las diagonales, aprovechando las combinaciones de escuadra y cartabón de sus compañeros. Un cruce rápido de Mario evitó el remate franco de Nino, en la primera gran ocasión, y Diego hubo de intervenir en la segunda, ágil abajo en el guantazo a contrapié.
El Villarreal apretó los dientes y, de la mano de su afición, que se implicó, fue recomponiéndose. Se había estirado antes -casi siempre en torno a las apariciones de Hernán, Cani y Borja–, en especial en un desmarque de Marco Ruben que tapó bien Andrés, pero fue a partir de la media hora cuando empezó a volcar el pulso a su favor. El propio Ruben rozó el gol a bocajarro, tras una gran acción colectiva que propició la incorporación de Jaume Costa por el flanco izquierdo, pero el poste evitó el gol con exagerado suspense. La madera también asomó en la réplica osasunista, un tiro lejano de Nekounam, y la batalla adquirió altura. Había un jugoso botín en juego, y había que pelearlo.
En la pugna, el Villarreal se hizo con el territorio. Zapata y Musacchio midieron mejor sus marcas y Osasuna no encontró desahogo con tanta facilidad. Con oficio, trató de frenar la marea y apurar la brazada hasta el descanso, con la intención de tomar entonces resuello, pero el Villarreal olió la sangre y fue a por el gol. Lo consiguió, y muestra de lo adelantado de las líneas resulta el doble protagonismo de los pivotes en la acción del tanto. Senna disparó desde la frontal y, dentro del área, Bruno cazó de zurda con maestría el rechace del portero.
El uno a cero subrayó el ímpetu local, que pudo sentenciar el envite en el arranque de la segunda mitad. Ahí Andrés negó la gloria a Borja en tres ocasiones, con el Villarreal más generoso de los últimos meses. Osasuna capeó la tormenta como pudo, y Mendilíbar mutó de estrategia. El grandullón Lekic fijó a la defensa amarilla, y el partido volvió a no tener un dominador claro.
Y en uno de los vaivenes acertó Osasuna. Raúl García fabricó un golazo de la nada, una volea que superó el vuelo de Diego y se coló por la escuadra. Era el uno a uno. El Villarreal, orgulloso, acechó la heroica con todo pero se quedó sin palabras. Mudo, le tocará sufrir.

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes