Però no hauríem de confondre la funció amb l’òrgan, és a dir, si funciona malament la democràcia, no hi ha el perquè de qüestionar-nos el sistema. De tota manera, hem de matisar el títol de la columna, ja que el tamany és molt important, sí, però com tot en la vida, ni massa gran, ni massa menut... moderació en definitiva.
Tothom sap dels perills de la globalització parcial, ja que només se vol globalitzar el negoci per dalt, però ni se globalitzen els drets humans, ni les polítiques fiscals i socials que sempre paguem els pebrereta... Sense anar més lluny, ara mateix Espanya limita al nord amb el paradís fiscal d’Andorra, al sud amb el de Gibraltar... aleshores, perquè continuen amb la consigna falaç de que Hacienda somos todos?
No obstant, entre l’ombra del campanar del nostre poble on, de vegades, fa massa humitat, i l’aldea global, encara queda marge per mantenir l’Estat del Benestar i una justa coordinació entre allò més menut i allò més gran, entre la xicoteta i mitjana empresa i la gran multinacional, entre la microeconomia i la macro, entre les caixes locals i la Gran Banca... en definitiva, que la gent del poble volem seguir comprant a la botiga del cantó, al mercat i, de tant en tant, visitar El Corte Inglés, és a dir, comptar amb una oferta que permeta la llibertat d’elecció.
Esperem, per tant, que la integració de la Caixa Rural de Vila-real en CRU (Caixes Rural Unides) vaja en aquest sentit i no en l’altre, és a dir, en el de ande o no ande, caballo grande...
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, juliol-agost de 2012, nº 186, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer, sota el mateix títol.
1 comentari:
El tres de juliol de 1985 Eduardo Zaplana prenia posessió com a president de la Generalitat Valenciana. El PP, que ell encapçalava, havia guanyat amb majoria simple les eleccions però el famós 'pacte del pollastre' amb la Unió Valenciana de González Lizondo va ser suficient per a canviar la història del País Valencià. Aquell pacte, que tractava exactament de com es repartien 'el pollastre' ja era per ell mateix un indici del que anava a passar. Malgrat el permanent foc d'artifici i després de 27 anys de govern el Partit Popular ha deixat literalment arrassat el País Valencià, arruïnat, convertit en un pària. Tant que hem estat els primer a demanar el rescat del govern espanyol. Una marca ineludible del nostre fracàs col·lectiu però sobretot del fracàs de la política del PP.
Vint-i-set anys són molts anys. El PP en aquestes prop de tres dècades de govern ha fet del País Valencià un territori sotmès al caciquisme, a la manipulació, al robatori sistemàtic. La nostra és avui una terra cremada que tardarem dècades a recuperar de tanta malifeta com ha patit a mans dels Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. Hem perdut el sector financer propi, hem perdut les oportunitats econòmiques, hem perdut el territori a mans de l'especulació més salvatge i avui hem perdut també la institució que havia de ser guia del nostre poble.
Ara s'embolicaren amb parauletes. Que si això és una intervenció, que si no ho és... L'evidència és clara: hem estat els primers en demanar que el govern espanyol controle el nostre govern. Estem intervinguts, vulguen dir el que vulguen dir. Simplement perquè a l'estat espanyol ara hi ha un sol govern sense autonomia per a decidir res. I aquest és el valencià.
Això és un desastre històric que reclama eleccions avançades i un altre govern. Si els votants, finalment, entenen on ens han portat aquesta colla que la cançó descriu com a 'lladres, bords i botiflers'
Vicent Partal (director@vilaweb.cat)
Publica un comentari a l'entrada