Quan el riu sona és que porta aigua perquè, fins i tot, el mateix Rajoy n’ha reconegut certa quantitat. La tragicomèdia bipartidista està saturant la ciutadania en general, farta de certes frases gastades i repetides fins la sacietat: És una conspiració! El que és mou no ix a la foto! El partit de l’oposició manipula els manifestants! I un llarg etcètera de frases que ni escampen l’olor a putrefacció, ni resolen els problemes quotidians d’arribar a final de mes, de trobar un lloc de treball o d’evitar els desnonaments massius i les injustícies.
La teòrica democràcia espanyola necessita una catarsi a fons perquè puguem remuntar la crisi que és general a tots els estats europeus, però molt més sagnant als estats on les màfies, els diners negres i la permissivitat judicial envers els poderosos ens està deixant als ciutadans d’apeu –i perdonen l’expressió- amb el cul a l’aire. Sempre que hi ha hagut amples majories absolutes hem acabat malament, perquè s’exerceix una dictadura temporal d’una legislatura amb l’horror vacui que porta a l’executiu a dominar també el poder legislatiu i, el que és més greu, el judicial, així com tots els mitjans de comunicació públics al seu abast i els privats que se subvencionen amb diners públics perquè regne l’única veritat oficial que, cada dia que passa, s’allunya més de l’opinió pública racional i del sentit comú.
Pràctiques com l’ús indiscriminat dels indults absolutistes del segle XVIII, de les amnisties fiscals i de l’opacitat en el finançament dels partits polítics han agreujat els efectes perniciosos de la crisi econòmica causada, majoritàriament, per les pràctiques del neoliberalisme global que retalla, dia a dia, un Estat del Benestar que ens hem guanyat els ciutadans honrats a base de cotitzar a Hisenda, pagar drets passius o despeses de la Seguretat Social durant molts anys.
Si al temps de Zapatero, el negador de la crisi, se van batre tots els rècords de cotitzants a la Seguretat Social, el PIB espanyol es va situar a la capdavantera d’Europa –fins i tot per davant del d’Itàlia- i durant bona part de la dècada dels noranta i la primera del segle XXI hem viscut el més llarg període de bonança econòmica de la Història d’Espanya... com és possible que no quede ni un euro a les arques públiques?
Potser perquè ací no paga ni Déu, les grans multinacionals perquè sempre recorren a la malanomenada enginyeria financera, els modestos a trampejar amb diner negre i els principals representants de l’Estat a usar recursos públics com un bé patrimonial.
No hi ha democràcia sense justícia, ni igualtat d’oportunitats. Sobren corruptes pertot arreu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada