50 ANYS SENSE PANDEROLA

El proper 31 d’agost (1963-2013) farà 50 anys que va desaparèixer La Panderola, el tramvia de vapor que unia els municipis de La Plana, és a dir, el Grau amb Castelló i Almassora i Vila-real, on hi havia l’estació d’enllaç a l’actual Parc del mateix nom, des d’on es dirigia cap al baixador de Betxí en direcció Onda, des d’on tornava cap ací i, seguint en direcció a Les Alqueries, el direccionava cap a Borriana i el seu port on, en temps de prega, es descarregaven els vagons farcits del daurat fruit de la taronja.

Els vila-realencs criats de la carretera per amunt, l’antiga N-340, solíem creuar les vies molt a sovint, sobre tot si érem alumnes del Patronato, ja que fins i tot hi ha constància fotogràfica, però l’edat no perdona i difumina els records.

De tota manera, mai oblidaré el darrer dissabte d’agost de 1963 quan, des de casa de la meua iaia Maria Vicenta, vaig poder observar com passaven els vagons decorats amb corones de flors, com en un soterrar, per acomiadar un símbol del progrés comarcal que mai hem tornat a gaudir.

En aquells temps es pensava que el tren era una màquina obsoleta, perquè el vapor fumejava les façanes de les cases, encara que s’ubicaren al pany oposat –com era el cas de la llar dels meus iaios-, però ara mateix, amb AVEs sense passatgers i trens elèctrics per tot arreu, Espanya és un Estat subdesenvolupat pel que fa a transport públic i trens de mercaderies, també per l’ample ibèric que ha fomentat l’ús del camió i pel renaixement del TRAM (el trolebús del s.XXI?), el traçat radial decimonònic i la proposta del govern central per desviar l’Eix Mediterrani a Madrid i marginar La Plana una vegada més, i en van... 

Potser, Terol i Tarragona no existeixen, però Castelló tampoc!

................................................................................................................

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, abril de 2013 nº 194, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.

HASTA LUGO, LUCAS!

Avui el partit Lugo - Vila-real ja ha començat trist, guardant un minut de silenci per la mort d'un dels herois del primer ascens a la Lliga de Primera -quan encara era de les estrelles, no dels estrellats contra el Mur de Berlín-, és a dir, Antonio Díaz (D.E.P.)...

La veritat és que resulta fàcil resumir un partit amb tant poc de joc i que ha acabat 0-0, precisament, perquè el Vila-real tan sols ha cret un poc de perill als primers minuts de cada part (un xut de Perbet a l'inici i una pilota al travesser de Mario Gaspar en la segona) i les poques ocasions del Lugo, sempre content amb l'empat, també han sigut escasses. I això que als darrers minuts ha entrat Héctor Font, vila-realenc de gran record pels bon moments que ens va fer viure al Madrigal, i Airam Cabrera -un altre-ex- que ha intentat crear perill a Juan Carlos...

Al final, un punt, com a Múrcia, que tampoc serveix per resseguir l'estel dels de davant, és a dir, l'Elx que pràcticament té el primer lloc a la butxaca i Girona (que guanyant demà es pot posar amb 4 punts més que els grocs) i Alcorcón que, ara mateix guanya el Xerès i, per tant, amb tres punts més que el Vila-real.

Des del partit de Múrcia dóna la sensació que l'efecte Marcelino ha anat esvaint-se, no sé si per les lesions, pel perfil dels jugadors que tenim (més artistes que gladiadors, poc acostumats a patir, posar el peu i córrer els 90 minuts), perquè portaven massa partits amb una nova mentalitat que no era la seua i, al final, ha tornat la inèrcia de la primera volta: lents i previsibles i sense un líder al centre del camp que es pose l'equip a les espatlles.

No està tot perdut, sempre podem optar al play-off i, fins i tot, a l'ascens directe si se guanyen els partis que quedent, tots, contra rivals directes: Elx, Alcorcón, Girona, Almeria... però amb l'actitud d'avui a Lugo o amb la de Múrcia... això no és difícil, és impossible.

Restarem expectants als resultats dels rivals, però avui el Vila-real ha perdut l'enèssima oportunitat per presentar, definitivament, la candidatura a la segona plaça que és la que dóna accés directe a la Primera Divisó, on només juguen dos equips, sí, el Barça i el Madrid i la resta són comparses, però val més ser comparsa de Primera i enfrontar-te als equips més endeutats del mòn que equip sense deutes i de Segona... #Tornarem... encara que siga jugant el play-off. 

ADOCTRINAR EN TEMPS REBOLICATS

La Fiscalia Provincial de València ha incoat diligències d'investigació penal sobre la campanya Que no te lien, posada en marxa per Nuevas Generaciones del PP de Castelló, en la qual s'animava l'alumnat a queixar-se anònimament sobre un suposat adoctrinament a les aules quan, des de la Il·lustració, la docència es basa en adoctrinar l’alumnat en disciplines de ciències i lletres i, a partir de certes edats, ensenyar-los a pensar d’un forma lliure i responsable.

Si es tracta d’adoctrinar en un sentit partidista, s’ho hauran de fer mirar perquè els resultats electorals, fins ara, sempre han sigut favorables al PP però, en canvi, si es tracta d’una cacera de bruixes, o d’un retorn al maccarthisme dels anys 50, podríem estar parlant d’un atemptat contra la llibertat d'expressió i de càtedra i d’un delicte contra els drets fonamentals dels docents.

Com a professor de Ciències Socials, Geografia i Història de Secundària en actiu a un institut públic, i després de més de trenta anys d’experiència en la funció docent amb la LGE de Villar Palatsí, LOGSE, LOCE, LOE i tot esperant la LOMCE o Llei Wert, només puc dir al respecte que certes matèries, entre elles les de la meua especialitat, se presten molt a parlar de Política, i ho fem -per suposat- sempre diferenciant entre aquesta amb majúscula i la lacra partidista que ens amenaça pertot arreu.

Si un alumne, al llarg de la jornada lectiva, rep classes d’un professor del PP, d’un del PSOE, de Compromís i fins i tot d’un d’Esquerra Unida, potser no se n’adone dels matisos del discurs, però el que no rebrà mai -almenys a l’escola pública- és un adoctrinament partidista unidireccional perquè, a banda que no hi ha cap Equip Docent fonamentalista i unitari, això és impossible.

A més de retirar aquesta campanya tan nefasta, com ha demanat l’STEPV (sindicat majoritari a l’ensenyament), les noves generacions del PP i els joves que volen dedicar-se a la Política en general haurien d’estudiar el comportament del seus majors, per a no caure en els errors de les darreres dècades que ens han portat fins la situació actual de crisi i sense un Pacte d’Estat en aspectes fonamentals de la Democràcia, com ho és la mateixa Educació en general i la formació de la ciutadania en concret.

Quan la prioritat és reconstruir el teixit productiu i reactivar l’economia per aturar la sagnia de l’atur, tota aquesta classe de debats i bogeries partidistes només serveixen per distreure el personal. Ara mateix, cap altre Estat europeu debat sobre l’enèsima llei educativa que, a més, vol ser espanyolitzadora, és a dir, adoctrinadora en temps rebolicats...

castelloninformacion.com

3 PUNTS MÉS AMB ESCRACHE ARBITRAL: Vila-real (1-0) Racing

El Vila-real dels darrers partits no està fi, és de veres, però malgrat el joc una mica espès durant molts minuts dels darrers partits, tant a Múrcia com avui al Madrigal contra el Racing, és tan superior als seus rivals que quasi sempre guanya o puntua.

Abans d'eixir al centre del camp per començar el partit, Marcelino va tindre que innovar en l'alineació, una vegada més, degut a la gran quantitat de baixes: per lesió definitiva (Hernán Pérez i Farinós han dit adéu a la present temporada), per lesió temporal (Aquino, Dorado, Mellberg i Jonathan Pereira) i per acumulació d'amonestacions (Jaume Costa), a més de Marcos Senna i Perbet que van començar a la banqueta per molèsties. L'equip inicial va ser el següent: Juan Carlos; Mario, Mussacchio, Pablo Íñiguez, Joan Oriol; Moi Gómez (l'autor del gol de la victòria), Bruno, Canteros, Cani; Uche i Gerard Moreno (autor d'un gol legal, anulat per l'escracheador de torn).

Només al primer quart d'hora el Vila-real ja havia creat dos o tres ocasions clares de gol, però els davanters, sobre tot  Uche, no tenien el dia, igual que alguns aficionats als que els agrada xiular quan algun jugador falla i no pensen que això no s'hauria de fer quan els jugadors corren i s'esforcen i, damunt, queden pocs minuts de partit amb un resultat incert (1-0) i un ascens pel davant que, d'entrada, a tots ens il·lusiona...

De tota manera, el Racing demostrava que era un equip fluix que només podia oferir resistència al centre del camp i en defensa perquè, al davant, es limitaven a assajar tímids xuts des de fora de l'àrea que quasi sempre anaven molt desviats. Als darrers minuts de la primera part, el partit se va tornar a animar quan l'àrbitre va senyalar una falta a la vora de l'àrea del Racing per mans del seu porter Mario però, curiosament, sense traure-li ni la targeta roja perquè hi havia perill de gol, ni molt menys la groga. L'àrbitre andalús, Melero López, havia passat un tant desapercebut fins aleshores, malgrat la seua actitud de militar xusquero i les seues maneres de monarca absolut. De tota manera, el seu criteri respecte a les targetes és comú al de quasi tots els àrbitres que han fet escrache al Vila-real: no pitar-nos faltes a favor si no són molt clares i traure a l'equip contrari, més o menys, les mateixes grogues que a l'equip local, encara que el Vila-real tinga un 90% de posesió de la pilota i el contrari siga l'autor del 90% de les faltes: això ja no és equivocar-se, això sona a consigna, Villarato i tot el que poguem imaginar.

Després de les protestes de la graderia, va vindre la jugada clau: un gol legal de Gerard Moreno que, després de guanyar els defenses en velocitat, va aconseguir batre la porteria càntabra per primera vegada: semblava el gol psicològic, però no, va ser anulat incomprensiblement, mentre els mòbils dels que hi érem al camp no paraven de sonar amb comentaris d'amics que l'estaven veient per televisió i ens confirmàven que, efectivament, el gol era totalment legal.

Als jugadors quan s'equivoquen se'ls sanciona, se'ls expulsa o l'entrenador els deixa a la banqueta: què passa amb aquests monarques absoluts de l'arbitratge que, a banda d'equivocar-se com humans i perquè són molt roïns la majoria, juguen amb les il·lusions i els diners de tanta gent? Res de res. El futbol a Espanya, com massa coses, també és una vergonya i no solament pel que respecta a l'arbitratge (quan ja no juguen els clubs deudors, embargats i hipotecats, qui quedarà per jugar en Primera?)...

Ahir el Vila-real va tornar a guanyar perquè, com he comentat al principi i malgrat les baixes, és el millor equip de Segona Divisió A (una altra cosa és la classificació o el joc d'un partit en concret que, futbol és futbol, sempre no ixen tots bé) i Marcelino els ha posat les piles a tots els jugadors, sobre tot al més joves: avui li tocava fer-nos feliços a Moi Gómez, que no solament va ser l'autor del gol, només començar la segona part, sinó que ens va brindar un partit magnífic de lluita, rapidesa i, ara també, eficàcia.

La segona part va ser més discreta que la primera perquè, de segur, no és el mateix jugar amb un gol d'avantatge que amb dos, és a dir, amb els que realment havia marcat l'equip. I, naturalment, als darrers minuts va vindre la desesperació davant les ocasions locals marrades i l'esglai quan es van disparar tots els marcapassos i se van gestar totes les arrítmies hagudes i per haver, tot just, al darrer minut de partit quan el Racing va disposar de l'única ocasió clara de gol de tot el partit i, sort!, la pilota va eixir molt aprop del pal esquerre de Juan Carlos.

El Vila-real està patint les lesions dels darrers partits i l'estrés de jugar cada diumenge una final, però la qüestió arbitral, que podríem qualificar d'escrache perquè és una persecució contínua, ja clama el cel. Que repassen les estadístiques de targetes dels equips que juguen a defensar i pegar puntades als turmells dels contraris i que comparen amb les que rep el Vila-real que, a més de practicar un dels jocs més néts de la categoria, és un equip que no sol protestar quasi res... Tal vegada, igual és per això!

FESTA PER LA LLENGUA 2013

Diumenge que ve, 21 d’abril, es celebra a Betxí la tradicional Festa per la Llengua, organitzada per Escola Valenciana i que, en l’edició d’enguany, està dedicada al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés sota el lema La veu del teu poble.

Per tant, les trobades d’escoles en valencià de 2013 tenen l’objectiu de la difusió dels seus versos i els seus missatges reivindicatius sobre la trepitjada i manipulada identitat valenciana, des de Vinaròs a Oriola i de Morella a Guardamar en un context de crisi econòmica, social i política on, per desgràcia, també la llengua acaba convertint-se en una mercaderia partidista, com ho és l’ensenyament en general, l’avortament en particular, l’aigua o qualsevol temàtica general que mai es resoldrà, en una sola legislatura, per la incapacitat d’arribar a un consens o pacte d’estat d’uns polítics submergits en la mediocritat.

Ara mateix, també són mercaderia els desnonaments de cada dia que no són altra cosa que l’escrache practicat per la Banca als ciutadans d’apeu, amb la connivència dels governants de la contradicció que, en canvi, se senten molestos quan escolten cantar la Tuna reivindicativa sota el balcó propi o quan els ciutadans creditors dels dèficits democràtics els envien, directament, el Cobrador del Frac.

Potser, amb els temps surrealistes que corren, algú arribarà a pensar si no serà també feixisme el reivindicar la llengua i la cultura pròpia, l’economia de proximitat i, per suposat, denunciar l’escrache a la inversa de la globalització mundial, mediàtica i oligàrquica del pensament únic que intenta vendre qualsevol intent de pluralitat o d’indignació individual com a terrorisme, feixisme i, per què no, bolxevització de la pacífica, conformista i masoquista classe mitjana que, ara mateix, n’està rebent per tots els costats.

Aquest pensament únic intenta, no solament amagar la pluralitat política, lingüística i cultural d’Espanya, sinó que ha transformat la majoria dels nostres representants (?) polítics en autèntics analfabets de la nostra història i la nostra cultura, perquè la llengua, per exemple, només s’estima aprenent-la i usant-la quotidianament.

Si els pioners del valencianisme als anys vint del segle vint, com ara Vicent Tomàs i Martí, Gaetà Huguet, Lluís Revest i tots els escriptors de la Societat Castellonenca de Cultura que al temps de la Segona República (1932) van firmar les Normes de Castelló alçaren el cap, potser s’alegrarien del que s’ha avançat a les escoles i instituts però, en canvi, igual s’indignaven de l’ús folklòric i escàs a nivell institucional.

castelloninformacion.com

CRÒNICA MURCIANA (1-1)

Aquest diumenge solejat de primavera, més de 3.000 vila-realencs i aficionats grocs en general, hem matinat per desplaçar-nos a Múrcia, sobre tot els que han viatjat en els 45 autobusos que l'Agrupació de Penyes havia preparat per al desembarcament a La Condomina. Els que viatjàvem en cotxes particulars, pot ser, hem eixit una hora més tard de casa, però ens hem retrobat tots pels voltants del nou estadi cap a les onze del matí.

Després d'entrar per les portes 14 ó 15 de l'estadi, com no podia ser d'una altra manera, els càntics per animar el Vila-real C.F. han sigut una constant, fins i tot després d'acabar un inexistent partit, almenys pel que respecta al futbol. L'afició groga ha estat quasi de 10, i dic quasi perquè a molts aficionats no ens han agradat certes lletres de certes "cançons", i m'explique: 1) Tanta obsesió pel C.D. Castelló ens agota a la majoria de seguidors vila-realencs i no val l'excusa que -l'obsesió- molts d'ells també la tenen. 2) Fer càntics en favor del descens de l'equip rival no fa cap favor a un club exemplar com ho és -i sempre ho ha sigut- el Vila-real C.F. I si penseu que els jugadors del Múrcia li van posar massa teatre a la cosa per perdre temps, jo també ho pense, però el culpable no és altre que l'àrbitre Pino Murciano, del col·legi de Zamora, o Pino Zamorano, del col·legi de Múrcia, tant se val!, un exemplar que es mereix l'expulsió a perpetuïtat de la carrera arbitral i no per l'arbitratge d'ahir, sinó per una trajectòria nefasta. Però també hem de tenir clar que si el Vila-real hagués jugat bé a futbol, cosa que ahir no va ocòrrer, l'actuació arbitral sempre té una trascendència relativa quan hi ha una manifesta superioritat...

El partit, com us he dit abans, no va existir. Des del primer minut de joc, el Múrcia es va dedicar a fer el seu anti-joc, és a dir, a destruir, a fer faltes continuament en connivència amb un àrbitre sense un criteri mínim a l'hora d'assenyalar faltes o treure targetes grogues o roges i, finalment, a tractar d'aprofitar alguna contra quan els davanters o els centrecampistes vila-realencs eren entrats en falta no assenyalada i, per tant, perdien la pilota. Així va arribar una entrada de jutjat de guàrdia (mereixedora de targeta roja!) sobre Aquino, quan el davanter vila-realenc era un perill constant per la banda dreta, que no solament va suposar la lesió de l'internacional mexicà (sent substituït per Juanma), sinó que la desastrosa actuació àrbitral (també dels jutges de línia) no ho va considerar ni falta. De tota manera, les ocasions de gol del Vila-real durant la primera part es van limitar a centrades sense criteri i a un parell de xuts des de fora de l'àrea, tant de Bruno com de Gerard Moreno.

Però quan la primera part estava a punt d'acabar amb el 0-0 inicial, el plantejament anti-futbol d'Onésimo li va eixir rodó amb el primer xut a porta del Múrcia que, després de pegar al travesser, va tornar al terreny de joc amb Juan Carlos recuperant la posició i un remat estrany del seu davanter Kike García va caure aprop de la ratlla de la porteria fent un bot estrany i tornant al terreny de joc (1-0): des de la grada groga, la de l'ombra (les autoritats al sol, el món a l'inrevés?), on érem els més de 3.000 seguidors, semblava que la pilota no havia entrat o, com a mínim, que havia estat un gol fantasma i de molt mala sort per als nostres. Així acabava la primera part.

En la segona, les coses pareixia que no anaven a canviar i, fins i tot, que podien empitjorar perquè poques vegades s'ha vist sobre un terreny de joc que la segona part tinga, tirant per dalt, 15 minuts de joc efectiu: no sabria qualificar-ho si com "teatro-del-bueno" (Mourinho dixit) o com a teatre dels més roïns que hem vist mai a un terreny de joc, però la veritat és que l'àrbitre així ho va consentir i fou quan, aleshores, la grada groga va proferir cert insults contra l'equip murcià que era l'executor del malteatre, però no els culpables directes del que s'estava veient. Al Vila-real els àrbitres ens segueixen tractant fatal, però de transformar-se en gol un remat de Perbet davant del porter local o un altre de Bruno, fluix a les mans, la victòria s'hauria vist possible als inicis del segon temps quan, per fi, va arribar la primera i única expulsió d'un jugador murcià per la reiteració en les entrades per damunt d'allò que hauria d'estar permés. El Múrcia es mereixia jugar amb un menys (o amb dos o tres!), però pel joc lent i espés del Vila-real semblava que continuava la igualtat numèrica sobre el terreny de joc.

El Vila-real tampoc no tenia sort, els milers d'aficionats ens havíem congregat per viure una festa del futbol, però anaven passant els minuts i es mastegava la tragèdia immerescuda de la derrota. L'àrbitre hauria d'afegir més de mitja hora perduda en dramatitzacions i falses caigudes o lesions inexistents dels rogets d'Onéssimo, però només va afegir 6 minuts que, d'entrada, pareixen molts, però la urgència del marcador fa que passen volant. Mentrestant havien eixit Uche (per Gerard Moreno, molt castigat per l'agressivitat defensiva local) i Manu Trigueros (per Tito Canteros que ahir no va ser el gran gestor del centre del camp del diumenge anterior) per tractar de canviar el resultat advers. I, potser la intuïció de Marcelino García Toral, o perquè el càntir havia de trencar-se de tant arribar a la font, una centrada al centre de l'àrea, en l'últim minut del temps afegit, va ser rematada magistralment de cap per Manu Trigueros (1-1), una bona aposta de futur i una realitat del present si aprén a combinar qualitat (que li'n sobra) amb contundència física (que al seus anys la pot assolir). L'alegria de tots els presents era enganyosa, perquè el gol tenia el sabor de la victòria però només significava un punt més, que sí, que és molt bo tal com se presentava el desenllaç del partit un minuts abans, però...

Després, pot ser, també una celebració excessiva (amb eixides i entrades de jugadors, entrenador i president) quan, ara mateix, el Vila-real continua tenint totes les opcions per a l'ascens o per ocupar una de les dues primeres places de la Lliga, pero les d'ahir sobraven, al meu modest entendre. No vull fer una crònica marciana, sinó murciana, perquè no es tracta d'aiguar la festa a ningú i tots els que vam anar a Múrcia ens ho vam passar d'allò més bé, però molt de compte que encara no s'ha aconseguit res... I hem de guardar les celebracions per al dia en que tots, n'estic segur!, poguem cantar el que ara és futur i desig (tornarem!) en present: Hem tornat!!! -direm el darrer partit de Lliga, després de guanyar l'Almeria, però temps a venir, futur encara. #Tornarem!!!

HISENDA NO SOM TOTS

Fins el dia dels innocents, 28 de desembre passat, defraudar més de 120.000 euros al fisc era un delicte penat (d’un a quinze anys de presó), però des d’aleshores, mitjançant una reforma del Codi Penal publicada al BOE, la pena queda rebaixada, potser, per a què els delinqüents de coll blanc i guants negres eviten trepitjar recintes penitenciaris, ja que ara els defraudadors disposen de més temps per tornar els diners robats i, en cas de no fer-ho -què sol ser la pràctica més habitual- i ser condemnats per primera vegada, si el delicte provat és “simplement” haver-nos robat a tots els contribuents honrats, també se salvaran d’anar a la presó.

Aquesta reforma s’aplica amb caràcter retroactiu, amb el mateix argument fals de la famosa amnistia fiscal, perquè ara es recupera una mínima quantitat del que s’ha megadefraudat, sí, però es llança un missatge de debilitat, com volent dir-li al delinqüent fiscal que cal córrer el risc de seguir defraudant perquè, al capdavall, la multa sempre és ridícula per als poderosos. En canvi, un modest autònom que treballa en negre amb l’objectiu de subsistir, s’arrisca a patir fins a tres anys de presó perquè s’apliquen vares de mesurar diferents.

Si Al Capone alçara el cap, pot ser se’n vindria a viure a Espanya, encara que deixant-se, naturalment, els diners a Suïssa o a qualsevol dels 48 paradisos fiscals que l’actual conjuntura econòmica de la vergonya global ofereix al evasors on, segons dades publicades recentment, s’amaga un terç del PIB mundial. Els maltractats contribuents, mentrestant, seguirem pagant un de cada tres o quatre euros dels que guanyem honradament, mentre s’apugen els impostos i baixa la recaptació per la davallada de l’economia productiva i, sobre tot, perquè cada vegada som menys treballadors a l’hora de cotitzar i pagar a Hisenda. 

El govern de Rajoy, en canvi, segueix impassible amb la que està caient i, a banda de recordar l’escandalós cas dels ERES a Andalusia i que Zapatero té la culpa de tot, es limita a anunciar nous impostos -com el que gravarà els dipòsits bancaris- i noves retallades en Ensenyament i Sanitat.

I tot perquè s’ha creat un model fiscal que castiga l’estalvi i el treball, amb altes quotes a la Seguretat Social, augments injustificats de l’IRPF i penalitzacions als plans de pensions que, paradoxalment, són mesures que no tenen cap eficàcia des del punt de vista de les arques públiques perquè la recaptació, lluny d’incrementar-se, disminueix cada any que passa... I això que els defraudadors imputats fa anys que esperen judici, mentre s’entretenen amb la loteria, esquiant a l’estranger o jugant a handbol a Qatar.

castelloninformacion.com

6 - 1 : FESTIVAL DE GOLS AL MADRIGAL!!!

El Vila-real ha aprofitat aquesta jornada per seguir retallant punts als que punxen: en 5 jornades n'ha retallat 8 a l'Elx, encara que la primera plaça sembla tenir-la en propietat, i també ha superat ja a l'Alcorcón que després de la derrota de dissabte queda en quart lloc a un punt dels grocs i a dos de l'Almeria que ha guanyat (2-1 al Recre) i, per tant, ocupa la segona plaça que és, ara mateix, l'objectiu prioritari de l'equip de La Plana.

El partit va començar amb gols, ja que abans del primer quart d'hora ja n'havien pujat dos al marcador: un de Perbet, aprofitant una deixada de Cani, i un altre de Canteros que va culminar una jugada col·lectiva d'un equip titular que, en principi, podria tornar a semblar sorprenent ja que, llevat de les absències obligades de Farinós i Mellberg per lesió, la resta de titulars ho foren per decissió tècnica, destacant davant la titularitat de Perbet i el jove Gerard Moreno que venien de quallar una gran actuació diumenge passat, així com la presència de Tito Canteros en el doble pivot al costat de Bruno.

De tota manera, encara queda certa tendència al relax quan les coses se posen fàcils i, tal vegada, després del segon gol tan matiner l'equip va alçar un poc el peu de l'accelerador i els numantins van anar guanyant-se el centre del camp amb agressivitat i estratègia tècnica, encara que també amb certa permisivitat arbitral perquè en Segona Divisió el nivell és el que hi ha, però cada vegada queda més clar que els àrbitres que venen al Madrigal solen ser prou condescendents amb els equips visitants. I això que ahir va començar el partit amb la protesta de l'Agrupació de Penyes que va repartir un poques ulleres grogues entre l'afició, per si de cas som els quasi 10.000 espectadors fidels de cada diumenge els que tenim problemes a la vista (encara que no en vam tenir tots perquè van fer curt!) i van col·locar pancartes denunciant les desastroses actuacions arbitrals perpetrades des de l'inici de l'actual temporada, per no parlar de l'anterior, amb total impunitat pels intocables del futbol... 

El Numància va anar, a poc a poc, pujant-se a les barbes d'uns relaxats jugadors i en un despiste defensiu va arribar el gol del Numància, pràcticament, en el primer xut a porta dels visitants que dominarien fins el final de la primera part.

La segona començava amb nervis perquè el Numància no és un equip tan fàcil com puga donar a entendre el resultat final, però el ràpid gol de Gerard Moreno, en una jugada d'autèntic crack perquè s'emportava una pilota dividida entre dos defenses, amb una definició de qualitat, tornava a posar les coses al seu lloc, mentre a l'afició se'ns acumulava la feina entre animar l'equip, gaudir de la victòria momentània i protestar les decisions discutibles del trio arbitral, mentre el joc tornava a caure en una fase anodina.

Així, quan se patia per si arribava el 3-2 que hauria pogut complicar els minuts finals, Perbet transformava una clar penal dins l'àrea visitant per mans d'un defensa. Faltaven poc més de deu minuts i el Madrigal ja era una festa perquè, a més, tots els jugadors no solament van voler demostrar que estan per l'esfoç col·lectiu de portar l'objectiu de l'ascens a bon port sinó que, fins i tot, semblava que hi havia una fam de gol compartida, però serien Uche i, finalment, Mario amb la col.laboració d'un defensa, els encarregats de marcar el cinqué i el que completava la mitja dotzena.

Per completar la jornada només hauria faltat un empat o derrota de l'Almeria a casa, però això no va ser així com sabeu, encara que el Vila-real només depén dels seus propis resultats que, darrerament, van pel bon camí. 6-1 és un resultat que feia temps que no es donava i que, tant de bo, igual el recordem quan comencem a assaltar les portes del paradís de la Primera Divisió: #Tornarem!

FITXA TÈCNICA.-

Vila-real CF: Juan Carlos; Mario, Musacchio, Dorado, Jaume Costa; Aquino, Bruno, Tito Canteros (Marcos Senna, 57’), Cani; Perbet (Jonathan Pereira, 79’) i Gerard Moreno (Uche, 63’).

CD Numancia: Herrerín; Malón, Regalón, Juanma, Ripa; Nagore, Sunny (Bedoya, 46’), Julio Álvarez, Natalio, Cedrick (Lago Junior, 77’); i en punta Pedro Martín (Del Pino, 72’).

GOLS:

1-0, min. 10: Perbet. 

2-0, min. 12: Tito Canteros.

2-1, min. 39: Pedro Martín.

3-1, min. 46: Gerard Moreno. 

4-1, min. 79: Perbet. 

5-1, min. 85: Uche.

6-1, min. 90: Regalón, en pròpia porta, després d'una incursió de Mario.

Àrbitre: Francisco Manuel Arias López (Comité Càntabre) que va amonestar quatre jugadors de cada equip, la qual cosa, més que demostrar imparcialitat, és la conseqüència d'uns criteris molt subjectius a l'hora de mostrar les targetes ja que no solament va repartir més llenya el Numància, per la major posesió del Vila-real, sinó que alguns jugadors visitants haurien pogut ser expulsats, perfectament, en cas de no perdonar-los descaradament la segona com va passar, per exemple amb Sunny. El amonestats grocs van ser Bruno (16’), Dorado (49’), Perbet (53’) i Gerard Moreno (53’), mentre que del Numància només va treure targetes a l'esmentat Sunny (28’), Juanma (45’), Julio Álvarez (58’) i Regalón (79’).

EL MERIDIÀ ZERO DE GREENWICH

El 1884 a Washington (EUA), 27 estats van signar un acord internacional en la  Conferència del Meridià on  es va dividir el món en 24 fusos horaris adoptant com a referent el meridià zero de Greenwich. El temps cronològic mitjà o GMT (Greenwich Mean Time) és el d’aquest observatori ubicat aprop de Londres. A Europa se segueix al Regne Unit, a Portugal i a Canàries, on tenen l’hora lògica, no una menys com ens solen dir, perquè segons la Comissió per la Racionalització dels Horaris s'hauria d'aplicar també a la resta de la península Ibèrica i a França.

Per una altra banda, el canvi d’hora és obligatori a tota la Unió Europea, per una directiva de 1981 que al 2001 es va reimplantar amb caràcter indefinit. De tota manera, sempre s’ha venut que amb aquesta mesura estalviem molta energia, però a les vuit del matí (hora oficial) encara són les sis solars i les empreses solen treballar tota la jornada amb els llums encesos: per tant, o no s’estalvia energia a Espanya o no se n’estalvia al Regne Unit (?), des d’on el traçat del Meridià 0º de Greenwich entra a la península pels Pirineus i arriba a la Mediterrània, precisament, per les platges de Castelló de la Plana al voltant del Planetari.

Però resulta que després de més de 30 anys de democràcia i de governs de dretes, d'esquerres, de centre i surrealistes, encara ens volen amagar que la decisió de canviar l'horari lògic i racional de Greenwich (Londres) pel de Berlín pertany a Franco que, ara fa 73 anys (concretament el 16 de març de 1940), va voler fer-se el simpàtic amb el seus amics i companys d'aventures ideològiques (Hitler i Mussolini). 

Aquesta decisió del règim franquista consta en una breu ordre aprovada el 7 de març de 1940 on s'hi fixa el 16 de març d'aquell any com a data per al canvi horari a partir de les 11 de la nit, quan es van avançar els rellotges 60 minuts, argumentant "la conveniencia que el horario nacional marche de acuerdo con los demás países europeos" (feixistes, caldria afegir, és a dir, Alemanya, Itàlia i després la França de Vichy). Curiosament, l'article 5 d'aquesta ordre feia constar que "oportunamente se indicará la fecha para restablecer el horario normal". No obstant això, ni en acabar la Segona Guerra Mundial, ni en morir-se el dictador, ni en aprovar-se la Constitució (1978), ni després de tants anys de democràcia, cap govern espanyol ha pensat en ajustar l'hora que ens correspon.

Per tant, haurem de matinar com si fórem alemanys, però alçant-nos de nit i cobrant un salari retallat típic de PIGS i seguir  insistint en què som mediterranis del Meridià Zero de Greenwich.

castelloninformacion.com

PASQUA FUTBOLÍSTICA: MIRANDÉS 1 - VILA-REAL, 5

Des del 9 de desembre de 2000, el Vila-real no havia marcat cinc gols en camp contrari: era l'equip dirigit per Víctor Muñoz en el retorn a Primera que jugava a Gran Canària i, curiosament, els gols del Vila-real foren marcats per Bruno Marioni (2), Jorge López (2) i Xabi Gracia, però és que el gol de la UD Las Palmas fou obra de Guayre, un jugador que després acabaria sent groc i internacional... Aquesta dada tan curiosa me l'apuntava el bo de Santi Vila ahir, només acabar el partit, i quan un servidor estava arribant a la porta de casa després d'una Pasqua rodona en tots els sentits.

...I és que sempre no és Pasqua, ni és fan cinc gols fora de casa, així com ahir. Tot i això, val a dir que van ser els locals els primers en marcar a l'estadi d'Anduva (minut 32), mentre els cinc gols del Vila-real van ser obra de Cani (minut 37) que ha tornat de la lesió en una forma magistral, Perbet (minut 53 i novament al 89) que torna a ser el golejador somniat des del seu debut com a groc i Jonathan Pereira (minut 82) que se sumava a la festa als darrers minuts, a banda del gol de Caneda (minut 34) en pròpia porta que significava l'empat del Vila-real (1-1) i l'inici del domini absolut dels grocs sobre un Mirandés que aspira a mantenir la categoria i va plantar cara, almenys, durant tota la primera part.

Però a l'inici de la segona, els escassos escèptics que encara dubten de les decisions del gran Marcelino García Toral (el míster que ha fet resuscitar l'equip i les esperances d'ascens) es rendiren davant el rendiment dels jugadors alinieats com a titulars, especialment Gerard Moreno i Canteros, en un onze que presentava més sorpreses de les habituals (després de la recuperació del lesionat Cani, de l'expulsat Bruno i de l'internacional mexicà Aquino o de prescindir d'Uche) i que va ser el següent: Juan Carlos, Mario, Musacchio, Mellberg (Jaume Costa, 46 '), Dorado, Aquino, Bruno, Canteros (Marcos Senna, 69'), Cani, Gerard Moreno (Jonathan Pereira, 64 ') i Perbet.

Total que el Vila-real ens va fer viure una Pasqua pendents de la ràdio, d'internet i del televisor, encara que també van haver molts valents, com ja va sent habitual, que també es desplaçaren des del Millars fins la vora del riu Ebre, a Miranda, on hi havia perill de desbordament del riu però, com ja sabeu, al final el que es va desbordar va ser el joc d'un Vila-real que, cada jornada que passa, és més candidat a l'ascens. Sobre tot després de l'empat de l'Alcorcón (segon classificat) que ens col·loca a dos punts de l'ascens i la derrota del Girona (ara cinquè empatat amb el Vila-real que ja és quart), encara que l'Almeria també va guanyar i continua tercer (només amb un punt més).

Només un però: tant al darrer partit jugat dins de casa, com al d'ahir (durant la primera mitja hora de joc), sembla de vegades que els jugadors donen la imatge (encara que no en siguen conscients) de certa prepotència o excesiva seguretat de sentir-se tan superiors sobre els rivals que, tant de bo m'equivoque, sembla que no es posen a donar tot el to físic i tota la contundència fins arribar a la conclusió de què els rivals també juguen i que sense intensitat poden tornar a ser l'equip tou, moll i poc respectat de la primera volta. Ahir, sobre tot a la segona part, en canvi, el Vila-real va tornar a ser el que tots volem que siga, però durant els 90 minuts o més que solen durar els partits.

Amb pegada, contundència i posant tots els sentits, el Vila-real comença a ser un equip imparable en el camí del retorn al paradís de la Lliga de les Estrelles: el diumenge de Sant Vicent, tornarem al Madrigal pensant en una altra victòria per aconseguir l'objectiu final. #Tornarem