A finals de la dècada dels 50, els vila-realencs encara naixíem a la llar familiar, en cases de llauradors –algunes amb entrada de carro- on solien criar-se conills (la pell dels quals barataven al pellero per una caixa de llumins o unes pinzes d’estendre), gallines i d’altres animals domèstics que solien sacrificar-se els diumenges i dies assenyalats.
A partir de la dècada dels 60, en canvi, els vila-realencs van començar a nàixer a les clíniques (públiques o privades) de Castelló de la Plana, en una època on va arribar el baby-boom i la mortalitat començava a remetre pels avanços en la higiene, la sanitat i la dieta alimentària.
Des d’aleshores, la natalitat va seguir sent alta però amb tendència a la baixa per la popularització dels mètodes de regulació de la natalitat i per l’augment de la qualitat de vida, la qual cosa i l’estancament definitiu de la natalitat des de la dècada dels vuitanta va fer augmentar, progressivament, la mitjana d’edat.
L’any 2000 arribava l´Hospital de La Plana i els vila-realencs tornaven a nàixer al seu poble. Però no va ser fins el 2015 quan, per primera vegada en la història estadística, la mortalitat va superar la natalitat tant a nivell estatal, com autonòmic i municipal: l’esperança de vida seguia augmentant mentre la taxa de natalitat arribava a ser de les més baixes del món... també va influir, en el cas de Vila-real, l’aturada en sec de la immigració, que havia estat elevadíssima durant el canvi de segle per la crisi econòmica global de 2008, mentre els horts de taronges començaven a desaparèixer del terme i el taulell ja no podia recuperar l’esplendor dels anys anteriors.
El 2020 passarà a la Història com a l’any de la primera pandèmia mundial, fruit de la bestial globalització produïda en a penes dues dècades, però esperem que el nombre de víctimes –que sabrem a inicis de 2021- no supere les 253 del 12 de gener de 1706 durant la Guerra de Successió, els 69 morts de l’incendi del cinema de La Luz (27 de maig de 1912) o les més de 100 que va portar la malanomenada grip espanyola o “Cucaracha” (1918) i, per descomptat, que no ens recorden la trista Guerra Civil, on van morir més vila-realencs a la rereguarda que no al front.
Per ara, només podem ser prudents, recordar a les víctimes, animar els familiars i amics, però també aplaudir els sanitaris, els mestres i tots aquells que lluiten per la vida dels altres, perquè d’aquesta també n’eixirem. Gràcies.
.....................................................
P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Novembre de de 2020 nª 277 a la columna pròpia d'Opinió "Roure i Llorer" sota el mateix títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada