A L'OMBRA DE LA FIGUERA...

 

La figuera o Ficus Carica és per molts vila-realencs una espècie d’arbre mitològic en perill d’extinció. 

No dic que ja no en queden, però en queden poques si evoquem aquells anys d’infantesa on els masets i les alqueries, amb menys comoditats que els actuals, quasi tots comptaven amb la seua figuera a la vora de la bassa o la basseta que solia fer les funcions de piscina de l’estiu, a banda de la seua utilitat per al reg en general o per col·locar a refredar un modest meló d’alger, d’aquestos que ara costen 20 euros al mercat, unes hores abans de menjar-nos la paella del diumenge. 

Diuen els experts que a l’ombra d’una figuera va descobrir Newton la Llei de la Gravetat i també els teòlegs de major prestigi han afirmat amb rotunditat que fou a l’ombra de la figuera, Arbre del bé i del mal, on Adam i Eva van cometre el pecat original al bell mig del Paradís bíblic... oblideu-vos de les tristes pomeres! 

De tota manera, encara que discrepeu de totes aquestes elucubracions pseudohistòriques, no me negareu que l’ombra d’una figuera durant la canícula de l’agost, quan la calor més apreta, ve a ser el somni majoritari dels jubilats, ara que mirar obres s’ha posat tan difícil des de l’esclat de la bombolla immobiliària i, pràcticament, només ens atrauen les obres a l’antic Madrigal que, a més, només mirem per Internet. 

Per tant, no sigueu figaflors i reivindiqueu l’ombra de la figuera, independentment de si fa breves -o bacores- a finals de juny o tardanes -o figues de la segona flor- a l’agost i prepareu el pàmpol figo quan tingueu els colmos plens, ara que visitar una fruteria ha esdevingut un esdeveniment només apte per a l’alta societat, encara que els preus per al productor siguen -com passa amb les taronges- miserables. 

Aquest estiu, l’ombra de la figuera pot ser l’àgora on filosofar o debatre sobre el futur, perquè encara que al final tots acabarem fent figa, el rumb de la humanitat des del temps de l’austeritat de l’autoconsum (on criàvem arbres fruiters als horts i animals a casa) fins aquest món globalitzat (on no tenim de res i tot s’ha de comprar) no va pel millor camí, ja que tot acaba en mans de quatre: l’energia, l’alimentació, la informació, l’economia i, el que és pitjor, la política.

.......................................................................

Article publicat a la Revista Poble de Juliol/Agost nº296 a la meua columna d'opinió Roure i Llorer sota el mateix títol.