EL PINGANILLO

Els que no creiem en els tarots, les cartes, les boles de vidre i d’altres procediments mal anomenats arts endevinatòries, podem afirmar -sense por a equivocar-nos- que no tenim ni idea de si hi haurà president del govern d’Espanya abans de Nadal o si, pel contrari, haurem de canviar les nadales per una altra insuportable subhasta (de promeses) o campanya electoral. 

Tampoc sabem si, abans de l’any nou, els nostres dirigents autonòmics compliran la promesa d’aprendre i usar el Valencià, tots a una veu? O si els nostres regidors locals del PSOE i Compromís aconseguiran llimar aspereses del passat i aprovar uns pressupostos per al 2024 que representen i afavorisquen a la majoria dels vila-realencs.

El que sí sabem és que allò que s’ha practicat, amb naturalitat, a tots els Ajuntaments d’Espanya, des de les primeres eleccions democràtiques (1979) i també a tots els parlaments autonòmics des de la seua constitució, ha resultat, fins ara mateix, un tabú o una pràctica impensable al parlament espanyol, és a dir, el que segons la teoria política constitucional hauria de representar als valencians, als andalusos, als gallecs, als madrilenys, als catalans, als bascos, als balears, als canaris, és a dir, a tots els ciutadans espanyols… i dic “hauria” perquè des de 1978 que se va aprovar la Constitució, han hagut de passar 45 anys per a què el Congrés dels Diputats siga sabedor de l’existència del pinganillo o oreller en vernacle i d’uns personatges amb carreres universitàries anomenats traductors que possibiliten mantenir el tresor del pluriling­üisme ibèric, en aquesta Espanya amb la riquesa d’un castellà com a llengua comuna, cada vegada més majoritària, i la pobresa (pobresa?) d’unes llengües mil·lenàries com ara el català, el gallec o l’eusquera… 

I damunt, aquesta evidència ha vingut de la mà d’un independentista, com el català Carles Puigdemont, autor del gran “crim” de propiciar un referèndum pacífic (fins l’arribada dels antidisturbis) que s’haguera pogut saldar amb una declaració d’il·legalitat per part del poder judicial, en un Estat tan democràtic on els partits pro-franquistes, republicans i independentistes sempre han sigut legals.

Per cert, del 1808 al 1981 (23F) van haver més de 60 intents de cop d’estat violents, dels de veres, en territori espanyol, no caldria oblidar-ho...

......................................................

Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble d'Octubre nº308, a la columna pròpia d'opinió Roure i Llorer sota el mateix títol