Des de Vila-real: LA TRADICIÓ DEL CANT DEL TIRORÍ

divendres, 5 de gener del 2024

LA TRADICIÓ DEL CANT DEL TIRORÍ

La societat rural vila-realenca que va persistir fins ben entrada la segona meitat del segle XX, és a dir, la mateixa que va fer de la necessitat virtut, es fonamentava en tres pilars bàsics: l’econòmic amb el conreu de la taronja, el social amb la religiositat popular i el cultural amb la transmissió oral de les tradicions més ancestrals.

Com he tingut el gust de comentar en anteriors publicacions (1), per respectar les tradicions, encara avui en dia, res millor que buscar l’amic i familiar més antic que coneguem per a que ens conte com vivia la festa de menut i, sobre tot, contrastar tot allò que els llibres o els articles actuals ens diuen; però també caldria tindre a mà certs llibres imprescindibles, com ara la Historia de Villarreal de Mossén Benet Traver de 1909 (autèntica compilació de tradicions decimonòniques, sobretot religioses) o el Costumari de Joan Amades (on podem trobar des d’una referència al Tirorí fins una narració molt acurada de com es celebrava al segle passat la tradicional matxà de Sant Antoni al nostre poble).

Tots els cincs de gener, vespra de Reis (De la festa, la vespra), a boqueta nit, amb les primeres foscors del capvespre, arriba el major esclat d’alegria per als xiquets i les xiquetes de Vila-real. Tot el poble, grans i menuts, joves i vells, antics i moderns, conformen una sola veu coral per cantar el Tirorí, el cant més tradicional, idiosincràtic i autòcton del nostre antic poble, de la nostra jove ciutat:

Tirorí, tirorí

senyor rei, jo estic ací,

palla i garrofes, tot per al seu rossí,

casques i avellanes,

tot per a mi.

Aquest cant tradicional, naturalment, té diferents versions segons pobles perquè la cultura oral, és a dir, la transmesa de pares a fills, generació rera generació, no solia recollir-se en negre sobre blanc, en documents escrits, ni molt menys enregistrar-se amb cap tipus de tecnologia fins l’arribada de la indústria amb el vapor, el petroli i, més endavant, l’electricitat.

Segons Joan Amades (2), és costum per terres valencianes rebre els Reis al so de simbombes, carraus, xerric-xerracs, corns, esquelles i d’altres estris semblants. Arreu, però, és general cantar cançons especials. La mainada de Vila-real, mentre posaven el cistell a la finestra, cantaven:

“Tirí, tirí, tirí senyor rei,

jo estic ací;

palla i garrofes, tot per al seu rocí

coques i avellanes, tot per a mi (sic)”.

Per la seua banda, Bautista Carceller (3) aborda la temàtica a la premsa en Tirorí, tirorí i, uns anys més tard, en un interessant article de la Revista Poble (4) on ens aporta les versions del Tirorí cantades a diferents pobles de la comarca de La Plana, com ara a Castelló:

“Sinyo rei jo estic ací,

tirorí, tirorí

les garrofes i la palla,

tots per al seu rossí

i els joguets i els caramels

tots per a mi”.

També a Onda:

“Tirorí, tirorí sinyo rei ja estic ací,

palla i garrofes tot p’al seu rossí

joguets i dolços tots per a mi...

i tots els joguets per a mi (variant).”

I a la ciutat germana de Borriana:

“Tirorí, tirorí senyor rei jo estic ací,

totes les garrofes i herba, p’al seu rossí

i tots els joguets que vosté porte p’a mi”.

Si després de comprovar que les lletres a penes presenten variacions d’un poble a un altre, el mateix passa amb l’entonació musical com venen a demostrar-nos les transcripcions que hem pogut trobar.

En el cas de Vila-real, naturalment, hem d’esmentar el treball d’Enric i Dolors Gimeno (5), així com la col·lecció del Grup de Danses El Raval (6). Açò ve a demostrar-nos que la cultura oral tradicional dels pobles de La Plana és, exactament, la mateixa, encara que cada poble presenta variants locals.

De tota manera, el fet que Joan Amades només esmente el cas de Vila-real al seu Costumari, editat per primera vegada al 1950, o que escriptors costumistes com el poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra, autor de la primera versió de la lletra del Betlem de la Pigà, no l’esmente, simplement significa que el Tirorí on ha tingut més èxit i, per tant, per això continua més viu que mai, ha estat a Vila-real, és a dir, al nostre antic poble, jove ciutat.