El poble de Vila-real, des de la votació de la festa solemnial que acordà el Consell de la Vila en 1757, s’ha aplegat puntual (el divendres anterior al primer diumenge de setembre) i fervorós per mostrar el seu agraïment a la Verge que, segons la tradició, ens lliurà de malalties en aquells temps i continua vetllant per nosaltres des del tron privilegiat de l’Ermitori durant tot l’any.
Aquestes festes, dedicades a les imatges trobades, enfonsen les seues arrels documentades als temps de conquesta (“reconquesta” pels no iniciats als estudis històrics), en el cas de Vila-real també de fundació, quan Jaume I i els seus dominaren els musulmans que s’havien instal·lat, des del segle VIII, en aquest territori. Les explicacions científiques ens parlen d’imatges amagades en cavitats subterrànies, coves o simplement colgades a certa profunditat en èpoques de persecució religiosa (tant als primers anys de l’Imperi Romà com als darrers, durant les invasions germàniques, com als temps de l’entrada dels musulmans a la Península a partir del 711) i que retroben a la superfície, a partir del domini dels cristians a la Baixa Edat Mitjana (segle XIII), mitjançant certes troballes casuals de pastorets, llauradors, etc., és a dir, gent senzilla en general.
I Vila-real és, històricament, una ciutat cristiana, fundada per un rei que, fins i tot, havia convocat una croada contra els musulmans, i això fa més comprensible, actualment, que certes tradicions històriques són les que són i no poden ser-ne unes altres perquè, aleshores, hauríem d’esborrar la mitja lluna de l’escut de Benicàssim o la creu de Sant Jordi de l’escut de Barcelona. Un altre tema, en canvi, seria parlar de democràcia, estat aconfessional, llibertat de cultes, multiculturalitat i respecte per tothom començant, naturalment, pels indígenes o naturals del lloc.
La desaparició de la imatge medieval original a l’estiu del 1936, víctima del foc anticlerical, va portar l’escultor Pasqual Amorós, El Santero, a construir-ne una de nova en acabar la guerra a la ciutat (a partir de juny de 1938) que seria reforçada per unes andes (el 1944 i restaurades el 1988 per l’empresa de Gabriel M. Cantalapiedra), fruit del treball del seu deixeble Julio Pascual Fuster que també reformaria la imatge més tard (1964), i és la que, cada setembre, baixa a la ciutat seguint la tradició del vot permanent del Consell de la Vila des del 1757.
Aquesta imatge també fou vestida, amb mantell, perruca i joies, tot imitant la moda barroca del segle XVII que va portar els vila-realencs a fer el mateix amb l’original de la trobada en la coveta, segons la tradició.
És temps de festa, és temps de tradició, és temps de respecte, és temps d’il·lusió... És per això que tots els vila-realencs, creients o no, aplaudim les iniciatives municipals encaminades al manteniment del patrimoni artístic municipal, com ara la restauració de les pintures al fresc de la Coveta de la Mare de Déu de Gràcia, així com de les andes processonals, donat que la seua ubicació en un paratge tan humit, com ho és la vora del Millars, comporta un manteniment especial i constant per conservar les obres en bon estat.
Podem concloure, per tant, que a banda de les reproduccions que hi ha a diverses parròquies de la ciutat, actualment comptem amb dos imatges principals de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, és a dir, amb la reproducció de l’original (obra de Llorens Poy, custodiada a la Coveta) i amb la que presideix la capella (d’Amorós i Fuster) de l’Ermita i que es baixada pels vila-realencs a la ciutat per mandat municipal, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre, des de fa més de 250 anys... Visca la Marededéu de Gràcia!
És temps de festa, és temps de tradició, és temps de respecte, és temps d’il·lusió... És per això que tots els vila-realencs, creients o no, aplaudim les iniciatives municipals encaminades al manteniment del patrimoni artístic municipal, com ara la restauració de les pintures al fresc de la Coveta de la Mare de Déu de Gràcia, així com de les andes processonals, donat que la seua ubicació en un paratge tan humit, com ho és la vora del Millars, comporta un manteniment especial i constant per conservar les obres en bon estat.
...............................................................................
Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, setembre 2011, nº 176
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada