L’últim diumenge vaig despertar-me d’un mal son. Feia temps que no somniava o, almenys, no me’n recordava de res a l’alçar-me del llit, com faig cada dia, de matinada. El Sol despuntava més enllà de les Illes Columbretes i anava enfocant, a poc a poc, des de la mar blava, les platges de Castelló fins arribar al cim del Penyagolosa, la cota màxima de la segona província amb major altitud mitjana de tota Espanya, després de Cantàbria.
Les carreteres començaven a presentar un dinamisme inusitat, omplint-se de gom a gom, amb tota classe de vehicles que transportaven una ingent quantitat de treballadors al tall, és a dir, a la seua respectiva ocupació en una diversificada economia agropecuària, industrial i de serveis de tot tipus, des del turisme fins la tecnologia punta.
A la ràdio conversaven, amablement, els líders dels principals partits, tant els que ostentaven els principals privilegis del Govern com els dedicats a la imprescindible responsabilitat de la lleial Oposició de govern. Entre les conclusions d’una tertúlia tan plural, calia destacar un titular: Espanya serà un Estat equivalent a Alemanya, França o el Regne Unit en els propers anys. De seguida, la pregunta sense guió previ d’una periodista -com ha de ser!- de raça, objectiva i imparcial: I com ho pensen aconseguir? La unanimitat va aflorar de bellnou: Espanya no pot permetre’s continuar sent diferent, ha de ser un Estat homologable als països més democràtics i, per tant, anem a tancar els debats estèrils, caïnites i desfasats que perduren, pràcticament, des del 1936.
S’ha acabat de velles històries de rojos i blaus. Som un estat aconfessional on, als centres públics, es donarà Ètica, Història de les Religions i una Educació per a la Ciutadania plural, com a la resta d’estats europeus. No anem a permetre tampoc que, aquells que s’ho puguen pagar, avorten a Londres, com durant el franquisme, perquè Espanya ha de tenir, també en aquest tema tan delicat, una llei equiparable als nostres estats veïns. No anem a fer més lluites partidistes sobre l’aigua, perquè la pertinaç sequera s’ha de reconèixer que no té res a veure amb cap canvi climàtic, sinó que des del Neolític patim aquesta problemàtica de la desigual distribució de l’aigua peninsular que s’ha de combatre tant amb els minitransvasaments solidaris com des de les dessaladores i amb un mínim impacte mediambiental. I per últim, anem a ser transparents fiscalment al 100x100.
De sobte, el ràdio-despertador. Altra vegada? No, ara anava de veres. Una locutora, abans del sumari de les males notícies del dia, saludava així: Buenos días, Spain is different!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada