TRANSPARÈNCIA

 Des de fa uns anys, regidors, diputats i polítics en general fan una declaració pública del seu patrimoni al començar cada legislatura. Aquesta mesura és, per molts ciutadans indignats, una xafarderia ja que, en principi, a ningú ens interessa saber el patrimoni privat de ningú si, a més, no sabem l’origen d’aquest.

La transparència no és, només, despullar-se fiscalment i privada, ja que els responsables (?) de vetllar pels diners públics haurien de dedicar-se a explicar, per llei, tot allò referent a les entrades de capital a les institucions públiques, també als partits, però sobre tot les eixides, és a dir, en què han gastat i gasten els diners de tots els contribuents i ciutadans.

Amb els temps que corren és avorridíssim, a banda que inútil, des del punt de vista de l’interès general, escoltar rodes de premsa partidistes o llegir articles d’opinió d’escrividors que escriuen al dictat i a nòmina d’un partit qualsevol.

Els polítics han estat elegits -perquè sembla que s’obliden de seguida- només per gestionar el patrimoni públic i realitzar una distribució justa dels impostos recaptats, ja que per a opinar ja hi som la gent d’apeu que, normalment, solem xafar molt més la realitat perquè no tenim que fer-li la pilota al cap de llista, al secretari general i, per damunt de tot, no rebem cap ingrés metàl·lic, ni en espècie, del polític de torn.

I dic tot açò perquè mai en la Història, en general, i en la de Vila-real en concret, s’havia viscut un període de tanta prosperitat econòmica i de recaptació d’impostos com als darrers 20 anys, exceptuant els cinc últims i, per tant, sembla molt estrany que les arques públiques estatals, autonòmiques o locals s’hagen quedat tan plenes de teranyines: què ens expliquen, ja, d’on prové el frau!

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, maig de 2013 nº 195, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.