Vila-real en positiu

Ha començat l’era Trump i Vila-real no és aliena a les amenaces apocalíptiques que parlen, fins i tot, del final del món: s’ha acabat la història com pronosticava Fukuyama, les noves tecnologies han acabat amb el treball manual i l’amenaça del canvi climàtic arrossegarà la població mundial cap a l’extinció...

Però en aquesta aldea global incerta, que també està acabant amb la citricultura tradicional, la petita i la mitjana empresa, l’economia de proximitat i les llengües i cultures minoritzades com ara la nostra, sempre queden motius per l’esperança i per evitar caure en la depressió. 

Com hem comentat, Vila-real no és aliena als problemes globals, tampoc als comarcals de mancances en infraestructures de tot tipus, però, de vegades, cal també opinar en positiu per realçar tot allò que ens vincla al present i que ens fa estimar aquesta meravellosa terra que ens va vore nàixer a la majoria i va acollir a la resta amb els braços oberts. 

En arribar Febrer, la primavera espera impacient per ofrenar una temperatura mitjana que, fins i tot a l’hivern, és l’enveja de mitja Espanya i quasi tota Europa. Passejar pels carrers de Vila-real és un plaer, ara que les zones de vianants s’han anat incrementant mentre l’amplitud de les voreres creixia allà on encara ha estat possible, després de les malifetes de la bombolla constructiva. A més, és un plaer distret, ja que la incultura i manca d’higiene personal i social d’una minoria salvatge (tampoc comptem amb una quota superior a la d’altres ciutats semblants) ens obliga a la resta a caminar sortejant tota classe de productes escatològics i d’excrements canins. 

De tota manera, allò que s’anomena seguretat ciutadana és una realitat a les ciutats, com la nostra, on encara gaudim dels privilegis de ser poble perquè ens coneixem quasi tots i tampoc cal, ara, exagerar els petits robatoris (sobre tot al camp!) que sempre hi ha hagut, sobre tot quan la crisi ens va caure a sobre, i menys quan la taronja penja als arbres sense preu... 

La gastronomia local s’ha prestigiat amb les rutes de la tapa, les campanyes de l’olla i una oferta diversa on prima la relació preu/qualitat. El xicotet comerç no passa pel millor moment, però podem comprar de quasi tot a la Vila i, quan no, tenim Castelló a tir de pedra i València a mitja horeta d’autopista. I de l’esport, que puc dir-vos que no conegueu, sobre tot del tema futbol, ara que fins i tot ens sap a poc un empat davant d’un Barça o un Madrid. 

Arrivederci, ens veurem per Roma!

 ....................................................................................................

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, Febrer de 2017 nº 236, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.